Dossier Film (INCLUIDO EN Aula de cinema 2019/2020)

Louis Delluc

Le chemin d'Ernoa (1921) i Fièvre (1921)

Fitxa tècnica de Le chemin d'Ernoa

Direcció

 René Coiffard, Louis Delluc

Fotografia

Émile Bousquet i Alphonse Gibory

Interpretació

 Ève Francis, Gaston Jacquet, Albert Durec, Léonid Walter de Malte, Jacqueline de Marichalar

Producció

França

Any

1921

Fitxa tècnica de Fièvre

Direcció

Louis Delluc

Guió

Louis Delluc

Fotografia

Alphonse Gibory i Georges Lucas

Interpretació

Ève Francis, Edmond Van Daële, Gaston Modot, Elena Sagrary, Yvonne Aurel, Lili Samuel, George Footit, Andrew Brunelle

Producció

França

Any

1921

Mario Barranco (UPF) diu

Louis Delluc, nascut el 1890 a Cadouin (França), va ser a més de director, un pioner en la teoria cinematogràfica, un dels primers intel·lectuals que va combinar la seva faceta de creador amb la d'analista cultural i crític. Un gran nombre de nocions avui dia tan habituals com "cineasta" van ser encunyades per la seva inventiva, en un moment on el cinema encara enfrontava la tasca de definir-se a si mateix. En els seus textos per mitja3ns com Paris-Midi, Le Film o Cinéa va explorar un estil irònic i poc complaent. Com recorda Henri Langlois, les seves agudes observacions van servir com a punta de llança per a una avantguarda en potència, introduint a cop d'article algunes de les regles i els conceptes que, més tard, definirien bona part de l'impressionisme francès de entre-guerra. Delluc reclamava l'autonomia estètica del cinema com un "art pur", emancipat de la tradició teatral i destinat a trobar en les imatges la raó essencial d'una nova narrativa. 

La seva curta trajectòria, interrompuda per una mort prematura el 1924 a causa de la tuberculosi, sumat al fet que la majoria dels seus films s'han perdut, fa que sigui difícil dir quines eren les marques personals de Louis Delluc, un director que sol ser recordat per les seves dissertacions teòriques i no tant per les seves obres cinematogràfiques. No obstant això, gràcies als seus textos sobre la cadència, el muntatge, la màscara o la fotogènia sabem cap a on apuntaven els seus ideals i pretensions estètiques.

Sabem, per exemple, que els decorats i la llum eren per a ell veritables agències simbòliques, forces que tenien per objecte la posada en moviment d'una veritat subtil o, en les seves pròpies paraules, una veritat fotogènica. Aquest interès per la llum i el paisatge es torna ostensible en els fons bucòlics de La chemin d’Ernoa, un film que permet entreveure el que potser va arribar a ser un joc recurrent del director: un gust irònic per retorçar absurdament trames simples, deixant que les històries evidenciessin la seva condició d'artifici o de mera excusa. Els arguments que, en principi pretenen preocupar-se per les baixeses i les malenconies dels personatges, acaben confirmant-se com el teló de fons de l'escenari i no a l'inrevés. Igual que arribava a ocórrer en els films de L'Herbier o de Jean Epstein, els embolics es justifiquen per motius, en realitat tan poc dramatúrgics i tan indiferents a l'escala humana, com el vent i el port, el moll o la llum de l'hivern.

Sembla que Delluc hagués pretès ensenyar-nos justament la ironia d'aquesta autoconsciència: sabent que l'essència del cinema estava més enllà de les històries, deixava que aquestes s’enredessin en el seu propi patetisme, ensopeguessin en el seu propi caos. La trama de robatoris de La chemin d’Ernoa funciona, en la seva aparatositat, com un soroll humà que entorpeix la captació d'alguna cosa més important, el que potser era l'objectiu subreptici del director; filmar un estudi abstret de les muntanyes basques i els camins de l’Ascain, llocs que havien enamorat a Delluc en els seus viatges. En textos oblidats que Jean Mitry va reformular als seus estudis, Delluc afirmava que les trames cinematogràfiques havien de ser com un "pols de fets", formes pseudonarratives que no privilegiessin cap argument central i amenacessin amb desbordar-se cap a assumptes i personatges secundaris. Les històries mostrarien així la seva fragilitat, la seva natural tendència a la dispersió, a la "desdramatització" dels seus propis continguts. Es podria dir que Fièvre, l'altre film que completa la sessió, no és sinó la posada en pràctica d'aquesta mateixa idea i l'expressió màxima de la ironia narrativa de Delluc.

Altres directors de la seva generació van reconèixer la importància de fer un cinema irreductible a la narració, de mantenir un litigi obert contra la tirania dels tempos narratius. El singular encert de Delluc va ser justament el de convertir aquesta lluita en un tema que afectava el film des de dins. Les històries eren allà per polvoritzar, per fallar, per perdre el seu sentit, darrere una realitat que no cabia en la dramatúrgia, d'una fotogènia que apuntava cap al món i desbordava el narcisisme petitburgès dels relats per convertir els fets en "pols".

Bibliografia

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

Lherminier, Pierre. Louis Delluc et le cinéma français : avec une sélection de textes de Louis Delluc. Paris : Ramsay, cop. 2008.

Delluc, Louis. Louis Delluc. Paris : Seghers, 1965.

Delluc, Louis. Drames de cinéma : scénarios et projets de films. Paris : Cinémathèque Française : Cahiers du cinéma, 1990.