Ficha técnica
“S’ha d’entendre que el ball flamenco, fins a Carmen Amaya, tant per a dones com per a homes, era una altra cosa, eros i tànatos, però ben estilitzats. La violència de la festa va arribar amb l’empremta i l’estil d’Amaya, tal com demostra Juventud a la intemperie, d’Iquino. España, otra vez és una conseqüència rara de Los Tarantos, amb la Guerra Civil Espanyola de fons. Una pel·lícula estranyament melancòlica sobre una Barcelona perduda. La parella impossible que formen Manuela Vargas i Enrique “El Cojo” —perjudicats pel doblatge— va reinventar, de la mà de José Monleón, el flamenco escènic d’aquells anys. La música és de Xavier Montsalvatge, que va saber entendre molt bé el significat del flamenco des de la música contemporània” (Pedro G. Romero).
"El film tracta un tema tabú fins aleshores: la nostàlgia d'un home que va perdre la guerra el 1939. El film comença quan, després de trenta anys d'exili, el protagonista torna a Espanya temporalment per participar en un congrés mèdic. El film ens el mostra revivint les seves nostàlgies i el deixa quan reprèn el retorn als Estats Units amb la lúcida impotència d'adonar-se que no pot recuperar un temps que ja ha perdut" (Jaime Camino).
La censura va suprimir alguns diàlegs d'aquest film, que fou seleccionat per representar Espanya als premis Oscar d'aquell any.
La sessió inclou la projecció d'un fragment de 10 minuts del llargmetratge Juventud a la intemperie, d'Ignacio F. Iquino (Catalunya, 1961). VE. DCP.