La persecució política als EUA

Al febrer de 1950 el senador Joe McCarthy va pronunciar en Wheeling (West Virginia) un famós discurs on anunciava que obrava en el seu poder una llista de 205 comunistes infiltrats en el Departament d'Estat. Després es va comprovar que la llista no tenia molta entitat, perquè McCarthy va retocar diverses vegades aquesta xifra i no va donar noms. Però des d'aquest moment va començar una ona de sospites sobre presumptes comunistes infiltrats al govern i en tots els cossos socials del país, amb el que McCarthy es va apropiar d'una causa política a la que havia arribat tard però que des de llavors va tenir el seu nom.

A aquest resultat van conduir diversos fets històrics. La Unió Soviètica havia començat la seva expansió sobre els països d'Europa Oriental (des de 1945), Winston Churchill havia fet en 1946 el seu famós discurs on va llançar l'expressió "Iron Curtain" (teló d’acer), el president Truman havia formulat una "Doctrina" en 1947 per contenir el comunisme a Europa. En 1948 el periodista Whittaker Chambers, declarat excomunista, va acusar d'espionatge al funcionari Alger Hiss, deslligant una intriga d'alt nivell que va mantenir punts foscos durant quatre dècades. En 1950 les tropes de Corea del Nord van envair territori de Corea del Sud, la qual cosa va generar la intervenció militar nord-americana contra un focus comunista en l'Àsia.

Va ser amb la preocupació anticomunista de McCarthy que van començar diverses investigacions al país. Per a Hollywood, aquesta segona etapa va portar a recollir els antecedents de 1947. Un nou Comitè parlamentari va interrogar als actors Howard Da Silva i Will Geer, a l'actriu Gale Sondergaard, a l'escriptor Waldo Salt. Aquest segon acte s'hauria de perllongar fins a 1960, amb prolongacions sobre la ràdio, el teatre i la televisió, encara que el mateix McCarthy va ser censurat en el Senat que ell integrava. La seva demagògia li havia portat a trobar comunisme en certes actituds de l'Exèrcit, la Marina, el Poder Executiu. Una part de l'opinió pública americana va entendre que els interrogatoris del Comitè eren perfectament legítims. Estaven a càrrec de legisladors i al•ludien a una penetració comunista en la vida pública, la qual cosa llavors va generar alarmes.

Al revés, una altra part de l'opinió americana va impugnar aquestes actuacions, per la seva falta de garanties per a les defenses, pels seus procediments en signatures d'antics manifestos (relatius per exemple a la Guerra Civil Espanyola, 1936-1939), en afiliacions a grups o partits. Es tractava de terrenys privats, que en res podien afectar a l'executòria present. Els interrogatoris es desviaven una altra vegada (igual que en 1947) a la suposició que un actor o un músic, per ser comunista, podria haver infiltrat comunisme en alguna pel•lícula, d’esquenes a l'empresa productora. A part d'aquesta fantasia, el Comitè actuava amb l'escàs pretext que els seus esbrinaments podrien redundar en la creació d'alguna nova llei sobre aquests temes. La simple veritat és que no va existir un sol projecte que confirmés aquesta teoria. Per als interrogatoris només cabia el feble refugi dels preceptes constitucionals, àdhuc sabent que no eren en la pràctica una garantia d'immunitat.

La Primera Esmena constitucional garanteix la llibertat de paraula, de premsa, de reunió. La Cinquena Esmena dóna als ciutadans el privilegi de no contestar preguntes la resposta de les que pugui ser autoincriminatòria, la qual cosa trasllada el pes de la prova a qui acusa i no a l'admissió de l'acusat. Però al seu torn aquest privilegi era només parcial. Si un acusat contestava algunes preguntes sobre la seva vida anterior, quedava entès que no podia negar-se a contestar unes altres, perquè no havia fet ús complet del seu dret constitucional, que es considerava declinat. En 1952, l'escriptora Lillian Hellman va assenyalar que no arribava a comprendre aquesta subtilesa jurídica. Però encara que les garanties constitucionals haguessin operat plenament, tot Individu citat pel Comitè havia perdut el seu cas per endavant. Si era o havia estat comunista, amb inscripció en els registres del Partit, només podia confirmar-ho (i amb això es condemnava) o negar-ho (i llavors aniria a la presó per perjuri). Si admetia haver estat comunista, se li demanava la seva delació sobre altres persones que haguessin participat en reunions i campanyes. Si es negava a aquesta delació, incorria en "desacatament al Congrés" i també podia anar a la presó. Si delatava a tercers, quedava mal vist per col•legues (com li ocorregués a Elia Kazan). Fins i tot en l'extrem que l'individu citat no fos comunista, la sola citació del Comitè era ja una taca en l’expedient.

Alsina Thevenet, Homero. Listas negras en el cine. Buenos Aires: Fraterna, 1987.

Consulteu altres dossiers elaborats per la Biblioteca del Cinema

- Alonso Barahona, Fernando. McCarthy o la historia ignorada del cine. Madrid: Criterio, 2001.

- Alsina Thevenet, Homero. Listas negras en el cine. Buenos Aires: Fraterna, 1987.

- Barrios Vicente, Isabel M. Hollywood y la caza de brujas. Salamanca: Libreria Cervantes, DL 2008.

- Coma, Javier Diccionario de la caza de brujas: las listas negras en Hollywood. Barcelona: Inédita, 2005.

- Coma, Javier. Las Películas de la caza de brujas. Madrid: Notorious, cop. 2007.

- Cook, Bruce. Dalton Trumbo. Barcelona: Navona, 2015.

- Gubern, Román. La Caza de brujas en Hollywood. Barcelona: Anagrama, 1987.

- Hellman, Lillian. Tiempo de canallas. México: Fondo de Cultura Económica, 1986.

- Humphries, Reynold. Las Listas negras de Hollywood: una historia cultural y política. Barcelona: Península, 2009.

- Kazan, Elia. Elia Kazan por Elia Kazan. Madrid: Fundamentos, 1974.

- Lardner, Ring. Me odiaría cada mañana. Barcelona: Barataria, cop. 2006.

- Listas negras en Hollywood: radiografía de una persecución. Antonio Castro (ed.). [Madrid]: JC: Universidad Complutense de Madrid, Área de Ciencias Sociales, con la colaboración del GIIAC y del Instituto Buñuel, 2009.

- McCarthy y la inquisición en el cine. “Nickel Odeon”, núm. 22.

- Muscio, Giuliana. Lista nera a Hollywood: la caccia alle streghe negli anni cinquanta. Milano: Feltrinelli Economica, 1979.

- Robb, David L. Operación Hollywood: la censura del Pentágono. Barcelona: Océano, cop. 2006.

- Trumbo, Dalton. El Tiempo del sapo. Barcelona: Artefakte, 2012.