El nou cinema alemany

Encara que l'inici del Nou Cinema Alemany (NCA) s'associa tradicionalment al manifest elaborat durant la celebració del festival de curtmetratges d’Oberhausen l'any 1962, la veritat és que aquest no era més que una declaració d'intencions, concorde, això sí, amb els trets determinants dels "nous cinemes" que en aquest moment estaven en plena ebullició. La necessitat de rebel•lar-se contra el caduc i decadent panorama del cinema de la República Federal Alemanya, amb la consegüent renovació en tots els camps, tant creatius com a industrials, semblava clara als signants del manifest i a altres sectors, tant nacionals com a internacionals, ja que en aquells moments el prestigi internacional del cinema alemany era poc menys que nul. Tancat en un potent mercat interior fins al començament dels anys seixanta, l'esgotament de les fórmules tradicionals —Heimatfilms, cinema de gènere, comedietes i musicals folklòrics, etc.— i, sobretot, la irresistible irrupció de la televisió van motivar que la consciència de la necessària renovació fos estenent-se ràpidament. Però en realitat, més enllà de nombrosos assajos en el terreny del curtmetratge i de certes encara que poques obres considerades després com a precursores, no seria fins a 1965 quan, amb el suport del recentment instituït Kuratorium junger deutscher Film, començaria veritablement un moviment no gaire més vertebrat que punts altres "nous cinemes", però en tot cas capaç d'aconseguir una ressonància indubtable i de propiciar l'aparició d'un petit nombre de films importants.

La característica més distintiva del NCA respecte als seus homòlegs [Free Cinema, Nouvelle Vague] és la seva durada i, sobretot, la seva capacitat de retroalimentació. Per aquest motiu no puguem limitar el NCA a una generació, sinó que puguem distingir, si no una successió de promocions, sí un degotar de noves incorporacions que es perllonguen durant més de quinze anys en el marc d'una raonable coherència comuna. Així, dels signants d’Oberhausen només un grapat arribarà a l'adreça de llargmetratges i d'entre ells només Alexander Kluge i Edgar Reitz culminaran una obra notable, encara que Ferdinand Khittl, Hans-Jürgen Pohland, Peter Schamoni, Haro Senft, Franz-Josef Spieker, Hans Rolf Strobel, Heinrich Tichawsky i Herbert Vesely faran les seves aportacions a la primera embranzida del NCA, poc més aportaran a la història del cinema. Però a aquesta llavor inicial de seguida s'aniran incorporant nous noms: Jean-Marie Straub, Volker Schlondorff, Peter Lilienthal, Johannes Schaaf, Reinhard Hauff, George Moorse, Harun Farocki, Rudolph Thome i Peter Fleischmann van aportar una segona embranzida, paral•lela al que van representar altres joves cineastes que molt aviat aconseguirien ressonància internacional: Werner Herzog, RainerWerner Fassbinder, Wim Wenders, Hans-Jürgen Syberberg i Werner Schroeter. Encara que ni amb ells es tancaria la nòmina del NCA, que traspassa la frontera dels anys setanta —tan letal per a molts "nous cinemes"—, no només perquè en aquesta dècada molts dels seus integrants reconeguts aconsegueixen la plenitud de la seva obra, sinó perquè encara apareixen nous noms, amb una especial presència femenina (Daniéle Huillet, Margarethe von Trotta, Helma Sanders-Brahms, Ulrike Ottinger, Helke Sander, Jutta Brückner, etc...) que s'uneix a les primeres i molt més desconegudes pioneres (com Ula Stóckl o May Spils).

Variat en la seva temàtica, conscient d'unes arrels històric-culturals que es remunten al Romanticisme i l'Expressionisme, articulat amb l'obra de conspicus literats (Heinrich Bóll, Günter Grass, Martin Sperr, Peter Handke, Siegfried Lenz,...), fidel a l'herència d'alguns cineastes nacionals (Lang, Murnau, Sirk, Jutzi...), radical moltes vegades en els seus plantejaments polítics i estètics, còmplice de la contestació juvenil i denunciador dels excessos de l'Estat en els "anys de plom", capaç d'explotar noves formes de producció cinematogràfica (la Filmverlag der Autoren, per exemple) o de transcendir els límits nacionals quan s'apropa l'ocàs, el NCA va ser probablement l'últim dels "nous cinemes" que va resistir quan els temps van començar a canviar.

Paisajes y figuras: perplejos: el Nuevo cine alemán (1962-1982). José Enrique Monterde, Carlos Losilla (ed.). Valencia: IVAC : Festival Internacional de Cine de Gijón: Centro Galego de Artes da Imaxe: Filmoteca Española, 2007.

Consulteu altres dossiers elaborats per la Biblioteca del Cinema

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

• 20 anys de nou cinema alemany.  Barcelona: Filmoteca de la Generalitat de Catalunya, 1986.
• Corrigan, Timothy. New german film: the displaced image. Bloomington ; Indianapolis: Indiana University Press, cop. 1994.
• Dawson, Jan. A Labyrinth of subsidies: the origins of the New German Cinema. “Sight & Sound”, vol. 50, núm. 1 (Winter 1980-1981), pàg. 14-20.
• Eidsvik, Charles. Behind the Crest of the Wave: An Overview of the New German Cinema. “Literature/Film Quarterly”, vol. 7, núm. 3 (1979), pàg. 167-181.
• Elsaesser, Thomas. New german cinema: a history. London: MacMillan Education : BFI, 1989.
• Flinn, Caryl. The New German cinema: music, history, and the matter of style. Berkeley [etc.]: University of California Press, cop. 2004.
• Jansen, Peter W. Joven cine alemán, nuevo cine alemán. München: Goethe Institut, cop. 1984.
• Junger deutscher film 1960-1970: il nuovo cinema tedesco negli anni sessanta. Giovanni Spagnoletti (ed.). Milano: Ubulibri: Festival Internazionale Cinema Giovani, 1985.
• Knight, Julia. Women and the new german cinema. London ; New York: Verso, 1992.
• Moeller, Hans-Bernhard. College course file: the new German cinema. “Journal of Film and Video”, vol. 38, núm. 1 (Winter 1986), pàg. 78-92.
• The New German Cinema. En Silberman, Marc. German cinema: texts in context. Detroit: Wayne State University Press, 1995. Pàg. 179-230.
• New German Filmmakers: from Oberhausen through the 1970s. Klaus Phillips (ed.). New York: Frederick Ungar, cop.1984.
• The Nineteen-sixties and The New German Cinema. En Manvell, Roger. The German cinema. London: J. M. Dent and Sons, 1971. Pàg. 124-134.
• Paisajes y figuras: perplejos: El Nuevo Cine Alemán (1962-1982). Carlos Losilla, José Enrique Monterde (ed.). Valencia: IVAC: Festival Internacional de Cine de Gijón: Centro Galego de Artes da Imaxe: Filmoteca Española, 2007.
• Pérez Estremera, Manuel. Fleischmann, Kluge, Schlöndorff, Straub : ¿un nuevo cine alemán? Barcelona: Tusquets, 1970.
• Pflaum, Hans Günther. El Cine en la República Federal de Alemania: el nuevo cine alemán: origen: situación actual. Bonn: Inter Nationes, 1983.
• La Renaissance: Le Jeune cinéma allemand (1963-1988). En Schneider, Roland. Histoire du cinéma allemand. Paris: Éditions du Cerf, 1990. Pàg. 151-186.
• Rentschler, Eric. West German film in the course of time: reflections on the twenty years since Oberhausen. New York: Redgrave, cop. 1984.
• Richter, Jochen. The New German Cinema. “Film Criticism”, vol. 6, núm. 1 (Fall 1981), pàg. 73-76.
• Rosés, Montserrat. Nuevo cine alemán. Madrid: JC, 1991.
• Sandford, John. The New german cinema. London: Eyre Methuen, 1981.
• Special double issue on New German cinema. “New German critique”, núm. 24-25 (Fall/Winter 1981-1982), 262 pàg.
• Special issue: New German cinema. “Literature/Film Quarterly”, vol. 7, núm. 3 (1979), pàg. 166-252.