Lluny de la mirada eurocèntrica

Japó

Un sector important de la producció d’aquells anys és el que reflecteix la vida real, però amb un realisme entreviat de romanticisme. Són històries sentimentals dels grans i minúsculs problemes quotidians, de les inquietuds familiars, del xoc de les generacions, de les preocupacions de la joventut. La tradicional família japonesa, en la que gairebé aconseguí influir l’esforç americà en pro de la democratització, és l’heroïna d’un seguit de films que començaren l’any 1949 amb Banshun (Yasujiro Ozu, 1949) i que trobà la plenitud en Tsuma (Mikio Naruse, 1954), passant per Nishijin no shimai (Kozaburo Yoshimura, 1952). A la joventut consagren pel·lícules Tadashi Imai (Mata au hi made, 1951), Keisuke Kinoshita (Yabure-daiko, 1949) i Heinosuke Gosho (Takekurabe, 1950). I la reacció contra l’adversitat, recolzant-se en les forces espirituals de l’home, queda representada, entre d’altres títols notables, per les dues excel·lents realitzacions de Heinosuke Gosho (Osaka no yado, 1954) i (Entotsu no mieru basho, 1953). Per altra banda el cinema contribueix a la denúncia social de la corrupció de costums en obres com Gendaijin (Minoru Shibuya, 1952).

Les dues realitats apressants de la vida nacional són tractades amb eloqüent duresa en diversos films. És una lluita contra el capitalisme i contra els monopolis, ressorgits amb força irreprimible després de la guerra; és un altre el perill que per l’autenticitat japonesa ens els seus aspectes més entranyables significà l’ocupació estrangera. En aquest sentit més tradicionalista correspon com exemple destacat el film Akasen kichi (Senkichi Taniguchi, 1953). A l’altra, més propicia la fecunda aplicació de doctrines tendenciosa pertanyen Boryoku no machi (Satsuo Yamamoto, 1950) i Dokkoi ikiteru (Tadashi Imai, 1951).
Els temes de guerra van reaparèixer sense tardança, al principi amb la concreta actitud condemnatòria sostinguda en base a destacar els seus horrors, però després tenint tendència més o menys a l’exaltació de l’heroisme i a la glòria de les proeses bèl•liques. Des de les violentes acusacions de Gembaku no ko (Kaneto Shindo, 1952) basat en el famós llibre d’Arata Osada documentat en una llarga sèrie d’aclaparadors testimonis. La glorificació dels herois i les seves gestes suïcides dels aviadors que amb els seus aparells carregats de bombes es llençaven contra els objectius enemics, arribant a la plenitud del gènere amb Taiheiyô no arashi (Shûe Matsubayashi, 1960).

Però també les doloroses conseqüències de la guerra en la reraguarda van tenir la seva emocionant expressió visual amb Akatsuri no dasso (Seinkichi no dasso) i Han Ran (Shin Saburi, 1954). Juntament a aquests temes d’actualitat, reapareixen amb inusitat vigor els arguments procedents de la tradició literària, històrica i costumista amb la seva vessant del Jidaigeki, el cinema d’època, dedicat a cantar les gestes dels samurais, a explicar les lluites contra el shogun, a poetitzar al voltant de les figures reals o imaginàries del passat. En aquesta abundant floració reapareix, com és natural, l’influx del teatre clàssic, el Kabuki i el Noh, però amb un concepte de nova i refinadíssima plasticitat, accentuada en molts casos pel prestigi d’un color insuperable.
En una època final i de pletòrica plenitud de Kenji Mizoguchi, que aconsegueix la seva màxima perfecció estilística  amb el retorn als temes del passat, a la comprensió de les tristes existències de les dones perdudes, a la condemna del vici i els mals costums que enverinen les ànimes.
Desaparegut Mizoguchi, el lloc més destacat correspon a Akira Kurosawa, mestre de l’expressió, versàtil en l’ús tant dels temes del Gendaijeki com dels corresponents al Jidaijeki. És així com, després d’un drama realista del seu temps com Ikiru (1952) salta a la màgia intemporal de Rashomon (1950) i a la clàssica evocació de Shichinin no Samurai (1954) per passar a plantejar l’angoixós tema del pànic davant d’una nova bomba atòmica, i per adaptar a ambients japonesos moderns o antics temes literaris estrangers com les adaptacions de Gorki, Dostoievski o Shakespeare.

Fernández Cuenca, Carlos. Imágenes del cine japonés. San Sebastián: Festival Internacional del Cine, 1961.

Índia

La conflictiva i depauperada Bengala dels anys cinquanta seria el bressol de la més gran renovació artística del cinema del període de la independència. La formació en 1947 de la Calcutta Film Society gràcies a les ànsies de dos joves aficionats, Chidananda Das Gupta i Satyajit Ray, es convertiria en el germen d’una cinefília inquieta que acabaria per fer de Calcuta l’epicentre de la creació artística en aquest camp. Durant els seus primers cinc anys d’existència (la Calcuta Film Society suspendria les seves activitats en 1952, tot i que es reprendrien en 1956 per integrar l’acabada de crear Federation of Film Societies of India), aquest modest cineclub se les va arreglar per oferir als seus afiliats un cert panorama del cinema mundial que mai havia arribat a les pantalles comercials de la ciutat. Van recuperar alguns clàssics francesos de Carné i Duvivier, van presenta alguns títols de Grierson, van exhibir Nanook of the North i Lousiana Story, de Flaherty, però sobretot –en virtut dels avantatges que l’estreta relació bilateral els reportava- van basar la seva programació en el millor cinema soviètic disponible, presentant per exemple una bona mostra de la producció d’Eisenstein. Al marge, doncs, de la seva tasca pionera en el desenvolupament del moviment de cineclubs a l’Índia –llur importància es veuria ratificada en 1964 amb la creació del National Film Archive- la Calcutta Film Society no feia sinó presagiar l’imminent renaixement cinematogràfic bengalí que li valdria finalment al país el seu reconeixement internacional.

Per a molts el realitzador més important de l’anomenat Tercer Món i un dels cineastes més grans de la història, Satyajit Ray d’una acomodada família burgesa bengalí relacionada amb el món de l’art. Després de cursar estudis d’economia a la Universitat de Calcuta, Ray va ingressar a la prestigiosa escola artística de Santiniketan –fundada per Tagore, bon amic de la família- per completar la seva formació, molt més interessat ja per la música i les arts plàstiques que pels assumptes financers. De retorn a Calcuta, enmig de la Segona Guerra Mundial, Ray troba feina de dissenyador gràfic i alimenta la seva passió cinèfila a través de la Calcutta Film Society i la redacció d’algunes crítiques i guions cinematogràfics. En 1950 una estada de sis mesos a Londres per motius professionals li permeten posar-se al dia en matèria cinematogràfica i decideix la seva vocació: convençut a dur a la gran pantalla la coneguda novel·la Pather Panchali, de Bibhutibhusan Banerji, de la que ell mateix havia estat il·lustrador en una recent edició, Ray buscarà infructuosament productor. Finalment, amb els seus propis estalvis, la col·laboració d’alguns amics i filmant en el seu temps lliure, engega el projecte. Després de dos anys i mig d’accidentat rodatge, en virtut del plantejament obertament amateur de l’empresa i de les dificultats financeres en augment (només saldades in extremis per una subvenció del Govern de l’Estat de Bengala), Pather Panchali està definitivament llesta a l’abril de 1955 per una exhibició de gala al MOMA novaiorquès, que de manera fortuïta havia tingut coneixement del projecte i s’havia interessat per la seva originalitat.

El ressò de la càlida rebuda dispensada pel públic assistent a la sessió van facilitar la seva estrena a Calcuta, on tingué un èxit ressonant. Molt més influït per Flaherty que pel neorealisme italià, però també per la pròpia tradició realista del cinema bengalí, Ray va escometre la seva adaptació de la novel·la amb gran llibertat, imbuït d’un esperit humanista i una fondària poètica sense parangó al cinema indi del moment.
Tot i que l’estatura fílmica de Ray hagi pogut enfosquir els assoliments d’alguns dels seus més dotats coetanis, difícilment podria escriure’s la història del modern cinema indi sense atendre a les contribucions d’altres dos grans cineastes de l’Índia: Ritwik Ghatak i Mrinal Sen.

Elena, Alberto. Los cines periféricos: África, Oriente Medio, India. Barcelona: Paidós, 1999.

Japó

- Anderson, Joseph L. The Japanese film : art and industry. Princeton: Princeton University Press, cop. 1982.

 - Bock, Audie. Japanese film directors. New York: Kodansha International, 1978.

 - Burch, Noël. Pour un observateur lointain: forme et signification dans le cinéma japonais. Paris: Cahiers du cinéma: Gallimard, cop. 1982.

 - Choukroun, Jacques. Balade dans la critique française des années 50, partie à la découverte du cinéma japonais. “Cahiers de la Cinémathèque”, núm. 72-73 (nov. 2001), pàg. 106-113.

 - Cinéma et litterature au Japon: de l'ère Meiji à nos jours. Max Tessier (ed.). Paris: Centre Georges Pompidou, 1986.

 - Da Costa, Marco. El Cine japonés bajo el peso de la tradición: de Rashomon a The Ring. Barcelona: Azul, DL 2010.

 - Davis, Darrell William. Picturing japaneseness: monumental style, national identity, japanese film. New York : Comissao do Centenário de Figueira da Foz, 1996.

 - Desser, David. A Filmmaker for all seasons. En Asian cinemas: a reader and guide. Dimitris Eleftheriotis ; Gary Needham (ed.). Edinburgh : Edinburgh University Press, cop. 2006. Pàg. 17-26.

 - Du Côté des classiques ou le second âge d’or. En Tessier, Max. Images du cinéma japonais. [Paris]: Henri Veyrier, 1990. Pàg. 155-232.

 - Fernández Cuenca, Carlos. Imágenes del cine japonés. San Sebastián: Festival Internacional del Cine, 1961.

 - Giuglaris, Shinobu ; Giuglari, Marcel. El Cine japonés. Madrid: Rialp, 1957.

 - High, Peter B. The Imperial Screen: japanese film culture in the fifteen years'war: 1931-1945. Madison, Wisconsin: University of Wisconsin Press, cop. 2003.

 - Inuhiko, Yomota. Verso la seconda epoca d’oro, 1952-1960. En Storia del cinema mondiale. Vol. IV. Gian Piero Brunetta (ed.). Torino: Giulio Einaudi, 1999-2001. Pàg. 968-979.

 - Japanese cinema: texts and contexts. London ; New York: Routledge, 2007.

 - Mellen, Joan. The Waves at Genji's door: Japan through its cinema. New York: Pantheon Books, 1976.

 - Reframing japanese cinema: authorship, genre, history. Arthur Nolletti, Jr. ; David Desser (ed.). Bloomington ; Indianapolis: Indiana University Press, 1992.

 - Richie, Donald. A Hundred years of japanese film: a concise history, with a selective guide to videos and DVDs. Tokyo [etc.]: Kodansha International, cop. 2001.

 - Richie, Donald. Japanese cinema: film style and national character. London: Secker and Warburg, 1971.

 - Richie, Donald. Japanese movies. Tokyo: Japan Travel Bureau, 1961.

 - Richie, Donald. Ozu. Berkeley [etc.]: University of California Press, 1977.

 - Sato, Tadao. Giappone. En Cinemasia. Venezia: Marsilio, 1983. vol. 1. Pàg. 3-56.

 - Sato, Tadao. Japón: el cine de posguerra. En Historia general del cine: Europa y Asia: 1945-1959. José Enrique Monterde ; Esteve Riambau (ed.). Madrid: Cátedra, cop. 1996. Pàg. 333-352.

 - Sato, Tadao. Le Cinéma japonais. Paris: Centre Georges Pompidou, 1996.

 - Schneider, Roland. Cinéma et spiritualité de l'Orient extrême: Japon et Corée. Paris: L'Harmattan, 2003.

 - Tessier, Max. El Cine japonés. Madrid: Acento, cop. 1998.

 - Tomasi, Dario. El Cine japonés de los años 50. En  Historia general del cine: Europa y Asia: 1945-1959. José Enrique Monterde ; Esteve Riambau (ed.). Madrid: Cátedra, cop. 1996. Pàg. 353-390.

 - Tucker, Richard N. Japan: film image. London: Studio Vista, [1973].

Índia

- Barnouw, Erik. Indian film. New York [etc.]: Oxford University Press, 1980.

- Carrillo de Albornoz, Cristina. Satyajit Ray: el padre del cine indio. Valladolid: Semana Internacional de Cine de Valladolid, 2006.

- Chakravarty, Sumita S. National identity in Indian popular cinema: 1947-1987. Austin: University of Texas, 1993.

- Chatterjee, Gayatri.  Mother India. London: British Film Institute, 2002.

- Le Cinema indien. Jean-Loup Passek (ed.). Paris: Centre National d'Art et de Culture Georges Pompidou, 1983.

- The Cinema of India. Lalitha Gopalan (ed.). London ; New York: Wallflower, cop. 2009.

- Cooper, Darius. The Cinema of Satyajit Ray: between tradition and modernity. Cambridge : Cambridge University Press, 2000.

- Cossio, Cecilia. Cinema in India: lo strano caso di Shashi Kapur. Venezia: Cafoscarina, b 2005.

- Elena, Alberto. Los Cines periféricos: África, Oriente Medio, India. Barcelona [etc]: Paidós, cop. 1999.

- Ferrario, Davide. Mrinal Sen e il cinema indiano. Bergamo: Film Meeting 83, 1983.

- Film India: the new generation 1960-1980 : an examination of India's New Cinema, its preocupation with a changing society and the status of women, highlighted in the work of 19 representative directors. New Delhi: the Directorate of Film Festivals, 1981.

- Herrero, Fernando. Visión de Satyajit Ray y el nuevo cine hindú. Valladolid: XXIII Semana Internacional de Cine, [1978]

- India: sulle orme di Ritwik Ghatak. Pesaro: XXV Mostra Internazionale del Nuovo Cinema, 1989.

- India: the other cinema. Hari Atma (ed.). Bombay: Arun kaul: Film Niryat, 1972.

- Indian cinema. Paul Willemen ; Behroze Gandhy (ed.). London: British Film Institute, 1982.

- Indomania: le cinéma indien des origines à nos jours. [Paris] : Cinémathèque Française, [1995].

- Mazumdar, Ranjani. Bombay cinema: an archive of the city. Minneapolis: University of Minnesota Press, cop. 2007.

- Mrinal Sen. Bombai: National Film Development Corporation, [1989]

- Parrain, Philippe. Regards sur le cinèma indien. Paris: du Cerf, 1969.

 - Ritwik Ghatak 1925-1976. Rodersdorf: Trigon-film ; Fribourg Festival de films de Fribourg, 1991.

- Satyajit Ray: thirty films. Bombay: National Film Development Corporation, [1992?]

- Thoraval, Yves. Les Cinémas de l'Inde. Paris: L'Harmattan, cop. 1998.

- Virdi, Jyotika. The Cinematic imagination: Indian popular films as social history. New Brunswick, New Jersey ; London: Rutgers University Press, cop. 2003.

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema