The Wizard of Oz

The Wizard of Oz pertany a la categoria d’aquells films mítics en què la seva fama sobrepassa el mer marc cinematogràfic per a irradiar la seva aura en la iconosfera de la cultura popular, arribant a conformar l’imaginari col·lectiu de generacions i generacions d’espectadors de tot el món que han vist el film a la gran pantalla o a un dels seus innombrables passis televisius; o que el coneixen a través de les seves nombroses seqüeles, remakes i adaptacions; o per les cites i homenatges que li han rendit altres llargmetratges i sèries de televisió. Igualment, és una pel·lícula que excedeix qualsevol gènere, estil o autor amb qui vulguem etiquetar-la, doncs es tracta d’un d’aquells frankensteins hollywoodencs –igual que Casablanca (Michael Curtiz, 1942) o Gone with the Wind (Victor Fleming, George Cukor, Sam Wood, 1939)– que a partir de materials heteròclits, iniciatives disperses, energies centrífugues i preses de decisió contradictòries, aconsegueixen miraculosament “prendre vida”.

I no només això, sinó que aconsegueixen el rang de mite. Això és, un producte d’estudi –propi de l’edat daurada del Hollywood clàssic– dissenyat com a blockbuster i elaborat segons criteris de fabricació industrial a partir del treball col·lectiu d’equips de professionals orquestrats sota la batuta del director. En aquest sentit, sembla que la iniciativa parteix de l’entestament de Mervy LeRoy –que llavors era productor de la Metro– en portar a la pantalla el clàssic de la literatura infantil americana The Wonderful Wizard of Oz (1900) amb l’objectiu d’aprofitar el filó dels films de fantasia, musicats i en technicolor, obert un any abans per Walt Disney amb Snow White and the Seven Dwarfs (David Hand, 1937).

A partir d’aquesta idea, fins a un total de 14 escriptors, entre guionistes, dialogistes i revisors, van treballar en l’adaptació del conte de L. Frank Baum i no menys de 4 directors –Richard Thorpe, George Cukor, Victor Fleming i King Vidor– es van encarregar de la seva realització. La pel·lícula, per tant, més que un film d’autor cal catalogar-la com un “film Metro”, que tenia com a “marca de fàbrica” les luxoses produccions, protagonitzades per grans estrelles, en estilitzats i elegants decorats. Així, sobresurt a El mago de Oz l’enlluernador disseny artístic, a la cura de Cedric Gibbons i d’un excel·lent planter de professionals dels decorats, el vestuari i el maquillatge. També –i el musical va ser un altre dels emblemes de la companyia– la inoblidable banda sonora, amb la commovedora Over the Rainbow o la enginyosa We’re off to See the Wizard.

I, per sobre de tot, la màgica interpretació de Judy Garland en el paper que va suposar-li el trampolí a la fama i que quedaria imprès en la memòria dels milions de fans de l’estrella. The Wizard of Oz es va estrenar l’ annus mirabilis de 1939, el mateix any en què van aparèixer a taquilla una de les fites de la història del western Stagecoach (John Ford, 1939) i el kolossal sobre la Guerra de Secessió i un altre d’aquells films-mite Gone with the Wind. Un any, per altra banda, que tanca el decenni negre de la Gran Depressió i que dona inici al quinquenni no menys dolorós de la guerra mundial.

El film guarda un record d’aquella Amèrica agrària dels 30 en les escenes en sèpia de Kansas, però s’obre a la promesa del món en technicolor d’Oz i de la industrialitzada i opulenta Amèrica postbèl·lica. Com en els contes de fades, el viatge que emprenen Dorothy i els seus amics més enllà de l’arc de Sant Martí és un itinerari iniciàtic a la recerca de si mateixos, un fugir per a trobar-se. Perquè el camí de les lloses grogues condueix inevitablement de tornada a casa. “There is no place like home” o, més aviat, “there is no place, but home”: tots els Oz es troben a Kansas. Tan sols fa falta invocar-los amb la imaginació –i la màgia d’unes sabatetes de robí– perquè la realitat es transfiguri a la mida dels nostres desitjos. Les abundants referències a la pel·lícula en road movies postmodernes –de Wild at Heart (David Lynch, 1990) a O Brother! (Joel Coen, 2000) , de Permanent Vacation (Jim Jarmusch, 1980) a Ariel (Aki Kaurismäki, 1988)– ens parlen d’aquells somiadors, losers, marginats de l’American Dream, que persegueixen algun lloc over the rainbow on trobar-se a casa.

Rosa Gutiérrez Herranz (Universitat Autònoma de Barcelona)