Padre Padrone

A Padre padrone (Paolo Taviani i Vittorio Taviani, 1977) veiem a un jove vivint en la intempèrie per culpa del seu pare, que no només li impedeix obtenir una educació sinó que a més a més el condemna a la soledat de pasturar. Fins a cert punt, es podria dir que la pel·lícula dels germans Taviani té bastants contactes amb L’enfant sauvage (François Truffaut, 1970) o Jeder für sich und Gott gegen alle (Werner Herzog, 1974) on es mostren els efectes que tenen l’aïllament i la ignorància en un nen i en un home de vint-i-pocs anys respectivament.

Resulta curiós que després de tres pel·lícules ambientades en un passat llunyà o mitològic, escenaris on els germans Taviani semblaven moure’s com a casa, van sentir-se com a autèntics estrangers en adaptar una història contemporània com la que en el seu dia va proposar Gavino Ledda amb la seva autobiografia (en la qual es basa el film). Tot i això, en aquell present proposat en el llibre s’escenifica la profunda distància  que sempre ha separat el nord amb el sud a Itàlia, una distància que encara ara és palpable en la realitat social i en la cultura que emana cada una de les regions italianes. Però no només això, perquè a més a més, aquella sensació d’estranyesa per part dels cineastes toscans deixava clares les diferències que hi ha entre un pastor i uns realitzadors, i marcava els trets propis de la literatura i del cinema, que normalment no coincideixen.

Tal com diuen els germans Taviani: “Quan vam llegir Padre padrone. L’educazione di un pastore, vam sentir una espècie d‘estremiment. Ens va impactar la seva força i el poder de les seves emocions, dues característiques que formaven part del seu llenguatge i dels seus recursos literaris. Això va fer que de cop i volta ens sentíssim exclosos, que ho haguéssim d’observar tot des de fora. I una cosa així ens va agradar. Ens va interessar molt que aquella història s’hagués convertit en literatura, perquè d’aquella manera nosaltres l’havíem de reescriure per adaptar-la al llenguatge cinematogràfic. Com que mai hem estat massa d’acord amb el que diuen les escoles idealistes sobre el llenguatge, que consideren un fet formal extern, ens va semblar que, si fèiem una pel·lícula, aquesta naixeria del xoc entre el llenguatge de Gavino Ledda i el nostre, que seria al mateix temps un xoc entre literatura i cinema. Era inevitable. No podíem simplement adaptar-la al dictat, havíem d’adequar el llenguatge del llibre al llenguatge audiovisual”.

La primera diferència que s’estableix entre el llibre i la pel·lícula pot trobar-se en la mateixa estructura de tots dos. D’una història plena de dades i fets, els germans Taviani van escriure un guió molt depurat, que anés al gra i que resultés molt expressiu només amb unes quantes seqüències, sense reiteracions ni dades anecdòtiques. També els personatges canvien del llibre a la pel·lícula. Per exemple, passen de ser uns quants a multiplicar-se en la seva adaptació cinematogràfica. En aquest sentit, el que passa és que la història que per a Gavino Ledda partia d’allò més personal per després convertir-se en universal, pels germans Taviani ja era universal i col·lectiva des de l’inici, en cap moment la van entendre com una cosa individual. Evidentment, això últim ens porta al to, que parteix de l’intimisme literari que li dóna la narració en primera persona i arriba a un objectivisme neutre en la versió cinematogràfica.

Rodríguez, Hilario J. Después de la revolución: el cine de los hermanos Taviani. Madrid: Calamar; Huesca: Festival de Cine de Huesca, cop. 2007.

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

• Accialini, Fulvio; Coluccelli, Lucia. Paolo e Vittorio Taviani. Firenze: La nuova Italia, 1979.
• Amengual, Barthélémy. Padre padrone. “Positif”, núm. 195-196 (juil-août 1977), pàg. 92-93.
• Baldeschi, Jaurès. Sotto il segno dei Taviani: i film 1962-2014. Castelfiorentino: Circolo del Cinema Angelo Azzurro; San Maniato: La conchiglia di Santiago, 2015.
• Barabotti, Marco; Bodei, Remo; Johnson, Roan [et al.]. Fratelli di cinema: Paolo e Vittorio Taviani in viaggio dietro la macchina da presa. Roma: Donzelli, cop. 2014.
• Biegalski, C; Depuyper, C. À propos de Padre Padrone. Du silence à la parole...“Cinéma”, núm. 224-225 (août-sept. 1977), pàg. 10-31.
• Cabrera, Luis Alberto; Monje, Fernando. Los Hermanos Taviani. Alcalá de Henares: Ayuntamiento. Comisión de Cultura: Club Nebrija, 1982.
• Dubroux, D. Lait caillé. “Cahiers du Cinéma”, núm. 282 (nov. 1977), pàg. 24-27.
• I Fratelli Taviani, ovvero: il significato dell'esagerazione. Parma: Nuovi Quaderni, 1974.
• Gandebeuf, Jean-Pierre. Les études de Gavino: âpreté et délicatesse. “Avant-Scène Cinéma”, núm. 604 (juin 2013), pàg. 22-23.
• Gili, Jean A; Taviani, Paolo. Paolo et Vittorio Taviani: entretien au pluriel. Lyon: Institut Lumière; Arles: Actes Sud, cop. 1993.
• Iannone, Pasquale. Landscape artists. “Sight & Sound”, vol. XXVI, núm. 9 (sept. 2016), pàg. 94-95.
• Legrand, Gérard. Paolo & Vittorio Taviani. Paris: Cahiers du cinéma: Editions de l'Etoile, DL 1990.
• Marx, René. Entretien avec Paolo et Vittorio Taviani. “Avant-Scène Cinéma”, núm. 604 (juin 2013), pàg. 4-9.
• Miret, Rafel. Padre padrone. “Dirigido por”, núm. 349, (oct. 2005), pàg. 80-81.
• Padre, patrón (Padre padrone)(DVD). Barcelona: DeAPlaneta, DL 2007.
• Rodríguez, Hilario J. Después de la revolución: el cine de los hermanos Taviani. Madrid: Calamar; Huesca: Festival de Cine de Huesca, cop. 2007.
• Taviani, Paolo; Taviani, Vittorio. Padre padrone. Bologna: Capelli, cop. 1977.
• Thirard, Paul Louis. La veste rouge l'accordéeon (Padre padrone). “Positif”, núm 199 (nov. 1977), pàg. 58-59.
• Thirard, Paul Louis. Polémique. Jurés et paysans. “Positif”, núm. 213 (déc. 1978), pàg. 48-49.