Dossier Film (INCLUIDO EN Cinema modern)
Stanley Kubrick va fer aquest film tot i que el guió de Dalton Trumbo no li agradava. Kirk Douglas va estar d’acord –al principi– en refer-lo si era desig del director, però a mesura que el film es rodava Kubrick s’adonava que les seves indicacions no eren sempre seguides i, en moltes ocasions, va haver de rendir-se als desitjos de la seva estrella, que era qui produïa la pel·lícula –la Bryna Productions, companyia creada i fundada per Kirk Douglas–. “És l’única pel·lícula que no vaig controlar totalment, i jo crec que no se’n va beneficiar. El que passa és que hi ha milers de decisions per prendre, i si no és un mateix qui les pren, i si un no comparteix una sèrie de postures amb les persones que les prenen, l’experiència es converteix en penosa, i aquella va ser-ho. Evidentment que vaig dirigir als actors, vaig compondre les escenes i vaig muntar la pel·lícula. Tal com era de fluix l’argument, ho vaig fer tan bé com vaig poder”. Tot i aquestes paraules de Kubrick, Spartacus conté moltes de les idees del realitzador, i és possible que el duel entre Dalton Trumbo com a guionista i Kubrick com a director, en comptes d’anar en detriment del film, ajudés a la tensió continguda que la pel·lícula mostra al llarg de la seva extensa duració.
A més a més, com a bon amant dels reptes, Kubrick s’enfrontava per primer cop amb el color i el cinemascope: “En algunes escenes no suposa una gran diferència. En comptes que els personatges estiguin a dos peus l’un de l’altre, els poses a quatre peus de distància, o poses algun decorat en l’extrem... una pantalla gran sembla petita des de l’última fila, i una pantalla normal és gran a la vista des de les primeres”. Treballa amb un repertori de luxe –Jean Simmons, Charles Laughton, Laurence Olivier, Peter Ustinov, Tony Curtis– i comença a comprovar la importància de la música com a testimoni dels fets que tenen lloc en la pantalla i com a ajuda de la gramàtica cinematogràfica –el contacte d’Alex North li descobrirà la bellesa d’una imatge acompanyada per una música suggerent–. Sense cap mena de dubte, totes les penalitats i contratemps que va passar treballant en aquesta pel·lícula li van fer veure amb més claredat quin era el camí a seguir en la seva lluita per aconseguir el domini creador en un film. Sense Spartacus, Kubrick podria haver estat molt diferent. Per tant, no crec que es pugui menysprear aquesta obra, igual que Kubrick no la depreciava tant en un principi.
Spartacus és un nou exponent de l’habilitat de Kubrick per “llençar” idees enmig d’un gran espectacle. L’escepticisme, habitual en els films del director de Barry Lyndon (1975), queda una vegada més confirmat. Totes les escenes del principi, que tenen lloc a l’escola de gladiadors de Batiat (Peter Ustinov), que es troben entre els moments més brillants de la pel·lícula, són utilitzades per Kubrick per a mostrar-nos, tant les crueltats com l’ensinistrament a què són sotmesos uns homes que han de matar-se per a complaure a uns amos que deprecien. Espàrtac aprendrà a lluitar i a sobreviure en el món violent d’aquesta escola i les ensenyances rebudes les aplicarà -molt útilment- en l’odissea de la seva alliberació. Experimentarà la sensació de l’amor al conèixer a Varinia (Jean Simmons). La seva primera trobada a la cel·la (les esclaves són sortejades cada nit per a adjudicar-les a un home amb qui estan obligades a fer l’amor) renunciant a tocar-la, amaga tota la “puresa” del personatge, que no s’ha deixat portar per la corrupció i violència que reina entre els seus companys de “jocs”. Ja des d’aquestes escenes comença a aparèixer el caràcter messiànic i mític del personatge, que anirà augmentat progressivament, i sembla que va ser el gran punt de fricció entre Trumbo i Kubrick.
Polo, Juan Carlos. Stanley Kubrick. Madrid: JC, 1999.
Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema
Kirk Douglas volia produir i protagonitzar un film sobre Spartacus, l’esclau de Tràcia que va capitanejar una de les revoltes més importants contra l’imperi romà, entre els anys 73 i 71 abans de Crist. Sabia que el gènere del pèplum, accepció de gran espectable de Hollywood, funcionava comercialment, i sempre li havien interessat els personatges de característiques messiàniques com aquest esclau, gladiador i líder d’una revolta. Va confiar la direcció a Anthony Mann, però no es van entendre. Va recórrer llavors a Stanley Kubrick, amb qui havia treballat a Senderos de gloria. Mann va aplicar als seus dos films següents, també pèplums a la seva manera (El Cid i La caiguda de l’imperi romà), el sentit del western que sens dubte hauria incorporat a Espàrtac. Kubrick el va convertir en una reflexió sobre l’heroisme i la revolta, sobre el lideratge individual i l’expressió col·lectiva.
L’autor de la novel·la en què es basa el film, Howard Fast, fou un dels membres de les llistes negres. Dalton Trumbo, a qui Douglas va contractar com guionista, va ser un dels Deu de Hollywood. Espàrtac és, així, una pel·lícula sobre la història romana i sobre la caça de bruixes nord-americana, plena de metàfores i subtextos. És un film on l’homosexualitat, per exemple, està mostrada mitjançant dobles lectures en una escena cèlebre, recuperada en la restauració del 1989, en la qual el Primer Cònsol interpretat per Laurence Olivier s’insinua a l’esclau interpretat per Tony Curtis. Espàrtac contempla el present des del passat.
Va ser un pas decisiu per Kubrick, un salt de gegant. El seu primer film en color, format panoràmic i gran pressupost. Va tornar al blanc i negre amb Lolita, el film-escàndol per excel·lència del seu temps, i la sàtira sobre la guerra freda ¿Teléfono rojo? Volamos hacia Moscú, però el que va venir després ja va ser gran espectacle amb consciència d’autor (2001, La taronja mecànica, Barry Lindon, El resplandor…).
Quim Casas (FX Cinema)