Dossier Film (INCLUIDO EN Els clàssics orientals)
Pather Panchali va jugar, dins de la història de l’Índia, un paper de descobriment en Occident semblant al de Rashomon (Akira Kurosawa, 1950) respecte al cinema japonès. Tot i sorgir d’una novel·la de Bibhutibhushan Bandapadhaya, i encara per conèixer el seu origen literari, és ben cert que Pather Panchali deixa entreveure la influència de Rabindranath Tagore (1861-1941) i la doctrina panteista que inspira l’obra d’aquest darrer. S’ha de tenir en compte que Ray va estudiar a l’escola de Santiniketan, fundada per Tagore l’any 1901, i que el realitzador sempre el va tenir molt present: sense anar molt lluny, li va dedicar un documental l’any 1961 i amb Ghare-Baire (1984) va adaptar la seva novel·la La Casa i el món.
Explicat d’una manera ben ràpida, el panteisme és una doctrina filosòfica que pregona la identificació de Déu amb el món, i que es pot interpretar des d’un punt de vista “acosmista” (Déu és l’única realitat autèntica, de la qual el món és manifestació) o “ateista” (el món és l’única realitat, i aquesta és Déu). Pather Panchali és un bellíssim poema panteista, on les vicissituds dels personatges i el lloc on viuen conformen una unitat: allò que els hi passa a uns els hi passa als altres, i a l’inrevés. La trama, aparentment molt senzilla, és en el fons extremadament complexa, doncs en el cinema de Ray –salvant les distàncies, com en el de Yasujiro Ozu- sembla que no passa res però, en realitat, passa tot. D’aquí la importància que tenen en el film els nombrosos plans que detallen, aparentment sense que sigui rellevant, els exteriors que envolten la llar de la humil família protagonista (els arbres del bosc, el sender, els camps de blat, la via del tren, els cels nuvolosos) i diversos gestos quotidians dels personatges (dinar, rentar-se, cuinar, netejar, dormir). Tot això forma del mateix conjunt, a manera de la poètica fusió, natural i sense estridències, entre els éssers humans i l’entorn en què viuen i sobreviuen.
La descripció dels personatges segueix el mateix patró d’aquesta perspectiva naturalista. Sarbojaya, la mare (Karuna Banerjee), reflecteix en els seus gestos, en la seva mirada, el cansament acumulat durant tots els anys de fer les seves tasques de la llar, mentre Harihar, el pare (Kanu Banerjee), viu al seu propi món, guanyant-se la vida pels camins com a capellà i venedor de poesies, cosa que el fa abandonar casa seva durant mesos sense arribar a ser conscient de com l'afecta això a la seva patida esposa. Durga, la filla gran, aprèn des de molt petita la seva condició de pobresa, i en fregar l’adolescència intenta rebel·lar-se contra aquesta. L’anciana tieta de Harihar (Chunibala Devi) arrossega pesadament la seva vellesa, protagonitzant significatives fugides temporals de la llar que no són sinó una avantsala de la seva pròpia mort. I el petit Apu (Subir Banerjee) encara és massa petit per cap altra cosa que no sigui observar i començar a comprendre el cicle vital que es produeix al seu voltant.
Cada pla de Pather Panchali és com un brodat d’un meravellós tapís magistralment dibuixat sobre la base d’un contrastat realisme però que, quan és necessari, es permet fugides que trenquen aquesta tonalitat i s’endinsen en un terreny poètic (no deixar de sobtar que bona part de la fama de Ray se sustenti sobre el realisme de la trilogia d’Apu, essent així que aquesta n’està plena de moments d’allò més estilitzats: potser s’hauria de preguntar què s’entén per realisme i què per realisme cinematogràfic). Cal fer ressenya de les escenes que precedeixen a la imminència de la mort de l’entranyable anciana (el magnífic pla on un gos ensuma el lloc que ocupava la dona abans que aquesta marxi cap al bosc a morir, com un petit animal, entre els arbres) o l’extraordinària seqüència de la mort de Durga, llur agonia està suggerida per una tempesta nocturna que agita els arbres i intenta penetrar per portes i finestres, com si la natura reclamés la vida de la nena, malgrat els desesperats esforços de la seva mare per impedir-ho.
Fernández Valentí, Tomás. Trilogía de Apu: la obra cumbre de Satyajit Ray. “Dirigido por”, núm. 337 (sept. 2004), pàg. 70-73.
Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema
Pocs debuts cinematogràfics han estat tant fulgurants i enlluernadors com l’aconseguit per Satyajit Ray amb Pather Panchali l’any 1955. Amb aquesta pel·lícula, el cineasta bengalí ens lliuraria la primera obra mestra incontestable de la seva brillant filmografia (farcida de títols tan destacables com Jalsaghar, Charulata o Devi), i encetaria de manera insospitada l’anomenada Trilogia d’Apu (constituïda també per Aparajito i Apur sansar), tot acostant-nos a la biografia d’aquest personatge protagonista. Aquest projecte (que neix d’una obra autobiogràfica que temps enrere havia il·lustrat el propi Ray), és fruit d’un procés difícil i lent, travessat per tot tipus de limitacions materials i econòmiques. La pel·lícula aconsegueix destil·lar una candorosa poètica panteista, on els avatars del nucli familiar en el qual es centra es fonen amb els ritmes de la natura i se sincronitzen amb el seu batec. A través de la perspectiva privilegiada que ens cedeixen els lluminosos ulls de l’Apu i de la seva germana gran, Durga, assistim al desplegament d’una meravellosa litúrgia iniciàtica als misteris de la pròpia vida.
Juanjo Caballero (Universitat de Barcelona)