Dossier Film (INCLUIDO EN Terrence Malick)
Em cansa la seva proposta actual, entre pretensiosa i compungida, centrada en les filosòfiques veus interiors, la mobilitat una mica artificiosa de la càmera i la reiteració d’ambdós conceptes. El cinema actual de Malick proposa un altre interrogant. No és nou, però el formula de diferent manera: És possible filmar el buit de l’existència i l’avorriment d’aquesta sense ser buit o tedi? I suscita una altra qüestió en l’elecció i direcció dels actors: els seus intèrprets semblen models, tot i que no en el sentit que aplicava Robert Bresson.
Després de The tree of life (2011) ha rodat tantes pel·lícules en cinc anys com les realitzades en més de tres dècades. La pausa li havia anat bé: Badlands (1973), Days of Heaven (1978), The thin red line (1998) i The New World (2005). L’actual voracitat creativa, no tant: The tree of life, To the wonder (2012), Knight of Cups (2015), Weightless (2016) i el documental existencialista Voyage of time (2016).
Aquesta darrera voracitat coincideix amb unes eines estilístiques incorporades cada vegada de manera més radicalitzada, però també gratuïta. Knight of Cups és la màxima expressió, però no el millor exemple, d’aquest estil. La càmera jo-jo. El tall ràpid entre plans. La supremacia absoluta de la recarregada veu narrativa sobre els diàlegs. Ni un sol pla completament estàtic. Imatges accelerades. Angles deformats. Preciosista fotografia de l’home de moda, Emmanuel Lubezki (hem de convenir que la seva presencia “invasiva” en l’últim cinema de Malick i González Iñárritu està influint massa en la voluntat cada vegada més arty d’ambdós cineastes?).
Les mirades perdudes dels actors, sempre amb la vista posada en un punt indeterminat de l’horitzó, del cel o del terra. Els seus silencis deambulant per l’espai. Imatges que a vegades semblen anuncis d’Armani. I la reiteració temàtica: germans en conflicte, fills morts, renuncia al pare, recerca, compassió i redempció, com a The tree of life; la litúrgia catòlica amb certs dubtes, el sentiment de culpa i una vocació més intimista, com a To the wonder; o l’angoixa existencial, ben visible en el seu cinema després de The thin red line.
Casas, Quim. Angustia, vacío , tedio. “Dirigido por”, núm. 465, (abr. 2016), pàg. 84.
Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema