Violettes impériales

Una de les produccions cinematogràfiques més conegudes de Raquel Meller és, sense cap mena de dubte, Violettes impériales, exaltació de l'ambient sevillà del segle XVIII i de la cort del tercer dels Napoleons.
D'aquesta pel·lícula es van rodar dues versions, silent la primera, sonora l'última; totes dues dirigides per Henry Roussell. En la primera van acompanyar a l'artista, André Roanne, l'actor que millor va saber-se compenetrar amb Raquel; Suzanne Bianchetti, en el paper d'Eugenia de Montijo, i Duarelly, intèrpret de Napoleó III. En la segona versió, George Pleclet substitueix a Roanne, Emile Drain, de la Comèdia francesa, incorpora a Napoleó, i Suzanne Bianchetti s'encarregava igualment del paper de l'emperadriu espanyola.

L'argument és prou conegut per intentar reflectir-lo al detall. Violeta, humil florista ambulant sevillana, coneix a la ciutat del Guadalquivir a la futura emperadriu dels francesos, qui l'allibera de ser detinguda per haver-li robat la bossa de mà, fet pel qual s'acusa la gitana. Agraïda, demostra a Eugenia de Montijo que el seu promès no és digna d'ella. La conseqüent separació permet a la bella i noble andalusa compartir, tres anys més tard, el tron amb l'emperador Napoleó III. La dama no oblida a qui considera la seva més fidel amiga, i la reclama al seu costat. Amb tanta protecció i gràcies a la seva magnífica veu, aconsegueix treballar a l'òpera italiana. Ja no és la humil venedora de violetes, sinó la cantant admirada per tota la Cort. La freqüència amb la qual visita el Palau Imperial li proporciona l'ocasió de dur al fracàs un pla traçat per enemistar als esposos reials. En aquest s'hi troba complicat de manera inconscient el tinent de Saint-Afremond, enamorat de Violeta.

Una nova intriga, aquesta de tipus anarquista, en la qual intervé el seu propi germà, obliga a la cèlebre cantant, arriscant la seva persona, a substituir l'emperadriu en la seva carrossa, salvant-li la vida exposant-se ella mateixa a la bomba homicida. La frescor de les violetes del tapís de l'interior de la carrossa imperial, salven de la mort a l'heroïna i un feliç desenllaç la uneix amb el seu estimat.

1924. Sevilla. Llum i color. Atracció per l'estranger i seducció pel nadiu. Alegria i ganes de viure. Sevilla! La ciutat de la Giralda i la Torre del Oro, assentada a la vora del riu, policroma i dominadora, és la població andalusa més visitada. Atrau els espanyols per la fama de la seva simpatia i la seva presència; als estrangers, pel prestigi del seu folklore, pel seu caràcter fort, del seu color accentuat i peculiar.

Els encants de Sevilla augmenten, és possible? En el transcurs de les seves famoses processons de Setmana Santa i durant la seva cèlebre feria. Feria de Sevilla! Imitem al nadiu, i amb accent de circumstàncies diguem: "¡Er fin der mundo señores!"

En aquest escenari tan brillant es van rodar els escenaris de Violettes impériales. I Raquel és obsequiada per les nobles i aristocràtiques dames de l'antic Betis, que es disputen la seva companyia. Per a la nova versió, l'any 1931, es va escollir el celebèrrim Poble Espanyol de l'Exposició de Barcelona. I totes dues, aquesta i la que la precedeix, van ser realitzades en els estudis francesos.

Pujol, Ramón. Raquel Meller: vida y arte. Barcelona: José Janés, 1956.