Dong dong de jia qi

Amb  prou feines 40 anys, aquest cineasta nascut a Xina i criat a Taiwan, du una llarga carrera una mica vacil·lant, però orientada cap a un cinema cada cop més personal. No té res en comú amb la primera pel·lícula: Jiu shi liu liu de ta (1980), una obra sense pretensions, on l'autor poleix la seva concepció íntima del cinema. Íntima perquè és autobiogràfica, perquè treballa molt amb els seus records, però també perquè Hou Hsiao-hsien és d'aquests homes que semblen rodar pel·lícules amb la seva ànima, allunyat de regles i convencions cinematogràfiques.

Dong dong de jia qi és una pel·lícula eminentment lliure, que escapa a la feixuguesa de la narrativa i dels desenvolupaments psicològics. Una dona greument malalta envia els seus dos fills a casa dels seus avis durant l'estiu. Des del principi del viatge, està clar que el cineasta no utilitzarà el tractament tradicional d'aquest tipus d'històries: és inútil buscar peripècies, efectes teatrals, moments elegíacs o fragments de bravesa que fan saltar les llàgrimes. Dong dong de jia qi no és una pel·lícula sobre la infància, amb la inevitable dosi de manipulació que això comporta. Hou mira i escolta com viuen els nens amb una docilitat respectuosa, i la importància de cada esdeveniment és la que el noi o la nena petita d'aspecte greu li presten.

D'aquí procedeix aquest mosaic de fets lleus o terribles que teixeixen el quotidià, on s'oculten alhora la dramatització del cinema occidental i el ritual propi del cinema oriental. El miracle consisteix que tota això pren sentit de mica en mica, com l'amplitud serena del curs d'un riu fos una qualitat de la pel·lícula. L'estiu despreocupat es converteix per als nens en un lent ressorgir de la tristesa, sense massa demostracions, simplement perquè la pel·lícula s'adhereix a la vida i la despreocupació no és d'aquest món. L'emoció en Dong dong de jia qi és menys fàcil, s'escorre sovint al moment en què es busca un respir i s'imposa en uns altres al final d'un pla llarg, per exemple quan la jove dona "boja" s'allunya amb el seu paraigües trencat a la mà. Hou Hsiao-hsien no teledirigeix l'espectador: li ofereix l'atenció rigorosa de la mateixa manera que ell contempla la realitat desprenent poesia de forma natural. És cosa nostra l'escoltar aquesta veu discreta i l'endinsar-nos en aquest enfocament just i sensible.

Hou Hsiao-hsien. Peio Aldazabal (ed.). Donostia: Euskadiko Filmategia: Festival Internacional de Cine de San Sebastián, 1995.
 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

• Amiel, Vincent; Egger, M; Niogret, Hubert. Hou Hsiao Hsien. “Positif”, núm. 334 (déc. 1988), pàg. 33-40.
• Brisset, Stéphane. Un été chez grand-père. “Cinéma”, núm. 452 (déc.  1988), pàg. 5.
• Il Dolore del tempo: il cinema di Hou Hsiao-hsien. Luisa Ceretto, Andrea Morini, Giancarlo Zappoli (ed.). Torino: Lindau, cop. 2002.
• Glaessner, Verina. Dongdong de jiaqi. “Monthly Film Bulletin”, vol. 54, núm. 638 (Mar. 1987), pàg. 73-74.
• Heredero, Carlos F. El cine de Hou Hsiao-Hsien: historia, documental y estilización. “Nosferatu”, núm. 36-37 (2000), pàg. 72-91.
• Hou Hsiao-hsien. Jean-Michel Frodon (ed.). Paris: Cahiers du cinéma, 1999.
• Hou Hsiao-hsien. Peio Aldazabal (ed.). Donostia: Euskadiko Filmategia: Festival Internacional de Cine de San Sebastián, 1995.
• Hou Hsiao-hsien. Richard I. Suchenski (ed.) Wien: Österreichisches Filmmuseum: SYNEMA, cop. 2014.
• Nacache, Jacqueline. Un été chez grand-père.  “Revue du Cinéma”, núm. 444 (déc.  1988), pàg. 35-36.