Eraserhead

Totes les premisses argumentals en la història de Henry Spencer, l’estrambòtic personatge d’elevat tupè, pantalons i americana massa curts i cuidada filera de llapis i bolígrafs alineats a la seva butxaca esquerra, són plausibles i parteixen d’una idea gens peregrina, la d’una paternitat forçada, una relació esquiva amb la seva esposa, Mary, i la fuga de la realitat mitjançant el somni i el deliri. Així, el rebuig dels pares d’ella i l'obligació de contraure matrimoni al quedar embarassada, un infant prematur que no deixa de plorar de dia i de nit, l’atractiva veïna que entra al pis de Henry perquè s’ha deixat les claus del seu apartament, la imatge de Henry tapant la boca al ploraner recent nascut perquè no interfereixi negativament la seva trobada amb la veïna, l’esposa que marxa de casa perquè no suporta més el penetrant plor de la criatura.

És el tractament d’allò que està després de l'enunciat de cada situació allò que distingeix la pel·lícula d’un relat ortodox tant en la seva evolució com en la seva formulació. Cada enquadrament “normal” de la pel·lícula genera immediatament la desconstrucció d'aquest, encara que les imatges inicials del film ens alertin de la nostra incursió en un món molt poc convencional, forjat sobre un cosmos sobre el qual se sobreposa el cap en posició horitzontal del protagonista –en un enquadrament que Annie Leibowitz repetiria amb Lynch en les seves famoses fotos per a Vanity Fair- abans que surti de la seva boca la llavor extraviada.

Sense modificar o extrapolar el seu significat, tal com demana Chion, podem veure a Eraserhead la història d’un individu apocat i immers en un paratge industrial que va somiar que convertien el seu cap en goma d’esborrar: Aquesta és la primera imatge que li va venir a Lynch abans de començar a escriure el guió, la d’un cap humà utilitzat per fabricar goma d’esborrar. També, donada l’aparició inicial i final del denominat home del planeta, un home sensat que es dedica a accionar la palanca d’un aparell electrònic i que està interpretat per Jack Fisk, podríem pensar que el film il·lustra el somni dolorós d’aquest personatge de pell cremada abans de ser electrocutat.

Importa relativament poc el grau d’interpretació, amb més possibilitats que a Lost Highway (1997) (un altre film lynchià on l’acció sembla ocórrer exclusivament en la ment del protagonista), Mullholland Drive (2001) o Inland Empire (2006): Lynch defuig de l’esquematització del bucle psicològic per a abraçar la causa d’un cinema dels sentits, les emocions i les idees, de les interpretacions lliures de tot lligam, de tot signe, allunyades de l'estigmatització de la raó. Eraserhead parteix d’un teixit d’influències perfectament assimilades –no és, ni de bon tros, un joc de referències lligat amb l’art surrealista, sens dubte l’efecte dominant en els seus primers treballs- que engloba tant a representants d’aquesta tendència com a obres pertanyents a estils ben diversos de l'estil pictòric (aquí Francis Bacon) i cinematogràfic.

Casas, Quim. David Lynch. Madrid: Cátedra, 2007.

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

• Alexander, John. The Films of David Lynch. London: Letts, 1993.
• Cabeza borradora (Eraserhead) (DVD). Madrid: Versus Entertainment, DL 2008.
• Casas, Quim. La pesadilla industrial de Lynch. “Dirigido por”, núm. 382  (oct. 2008), pàg. 82-83.
• Chion, Michel. David Lynch. Barcelona: Paidós, cop. 2003.
• Daney, Serge; Tesson, Charles. Entretien avec David Lynch. “Cahiers du Cinéma”, núm. 322 (avril 1981), pàg. 24-28.
• Donghi, Lorenzo. Eraserhead. I corti di David Lynch: Dumbland. “Cineforum”,  vol. 49, núm. 488  (ott. 2009): pàg. 86-87.
• Hoberman, J. Once upon a time... in the seventies. “Film Comment”, núm. XLIX.5 (Sept.-Oct. 2013), pàg. 36-41.
• Jousse, Thierry. David Lynch: Maestros del cine. Paris: Cahiers du cinéma, cop. 2010.
• Krohn, Bill; Ostria, Vincent. Eraserhead. “Cahiers du Cinéma”, núm. 482  (juil.-août 1994), pàg. 14-17,21-23.
• Lim, Dennis. David Lynch: el hombre de otro lugar. Barcelona: Ediciones Alpha Decay, 2017.
• Lynch, David. Atrapa el pez Dorado: meditación, conciencia y creatividad. Barcelona: Mondadori, 2008
  • Lynch, David. Catching the big fish: meditation, consciousness, and creativity.New York [etc.]: Penguin Books, cop. 2006.
• Lynch, David. Lynch on Lynch. London; New York: Faber and Faber, 1997.
• Marías, Miguel. Cabeza Borradora. “Casablanca”, núm. 6  (jun. 1981), pàg. 44-45.
• McBride, Joseph. Eraserhead. “Variety”, núm. CCLXXXVI.7  (Mar. 23, 1977), pàg. 24.
• Olson, Greg. David Lynch: beautiful dark. Lanham: Scarecrow, 2008.
• Ortiz de Zárate, Amaya. Retazos de un sueño: a propósito de David Lynch. Valladolid: Castilla, DL 2011.
• Rodley, Chris. David Lynch por David Lynch. Barcelona: Alba, 1998.
• Rosenbaum, Jonathan. Eraserhead à New York. “Cahiers du Cinéma”, núm. 322  (avril, 1981), pàg. 29-32.
• Salgado, Diego. Cabeza borradora (1977): órdenes de lo existente. “Dirigido por”, núm. 463  (feb. 2016): pàg. 54-55.
• Skakov, Nariman; Todd, Anthony. Authorship and the films of David Lynch: aesthetic receptions in contemporary Hollywood. London; New York: I.B. Tauris, 2012.
• Suárez, Pablo. Pesadilla americana: el cine de David Lynch. Buenos Aires: Cuarto Menguante, 2013.
• Taconet, Catherine. Eraserhead. “Cinéma”, núm. 265  (janv. 1981), pàg. 96.
• Tesson, Charles. Eraserhead. “Cahiers du Cinéma”, núm. 319  (janv. 1981), pàg. 57.