The Company of Wolves

Stephen Woolley, el productor del film, ha comparat l’estil surrealista del film amb Un Chien Andalou (Luis Buñuel i Salvador Dalí, 1927) i amb els melodrames fantasiosos del director britànic Michael Powell. En el món de somnis de Rosaleen, Jordan reprodueix la cruel i austera poètica visual de La Belle et la Bête (Jean Cocteau, 1946) com també la de The Night of the Hunter (Charles Laughton, 1955). El tema de la innocència de conte de fades que cedeix per experimentar apareix en el simbòlic ús del vermell i el blanc. Molts moments emotius combinen els dos colors, emfatitzant la noció d’oposició barrejada produint quelcom completament nou. Per exemple, quan Red és a fora de casa de l’àvia, sabent que el llop l’espera, la lluna blanca és torna vermella. Jordan combina elegants interludis amb dramàtiques transformacions físiques tan grotesques com les que apareixen a The Howling (Joe Dante, 1981) i An American Werewolf in London (John Landis, 1981).

Molts crítics se centren en l’origen del film en els contes de fades, el principal precursor cinematogràfic pot ser The Wizard of Oz (Victor Fleming, 1939), amb els somnis d’una protagonista adolescent, els personatges dobles, els seus paral·lels interpenetrant els mons de Kansas i Oz. Però Jordan transforma el positiu mantra munchkin “segueix el camí de rajoles grogues” en una prohibició de l’àvia de Rosaleen (Angela Lansbury) –“no et desviïs del camí”- tot desvetllant les seves bases en el patriarcal desig de controlar la sexualitat de la dona. Aquests paral·lelismes evoquen estranyesa en un nivell metatextual. Jordan ofereix a l’espectador un trillat camí a través de la història del cinema –el camí de rajoles grogues- i de sobte es desvia prou lluny per fer-te sentir com un estrany.

Però a diferència de The Wizard of Oz, a The Company of Wolves no hi ha retorn a casa. Les intrahistòries no es resolen a la conclusió de la pel·lícula. Ets conduit per una seqüència, i penses que ets a casa –explica Jordan a una entrevista- i algú t’explica una història i entres en un altre món, i així successivament. Jordan substitueix la comparació sentimental de Dorothy, que vol expressar la seva maduresa – no hi ha lloc com a casa- per la por de Rosaleen que sent que cap lloc és casa teva. Aquesta idea l’enfronta a la conclusió de la pel·lícula, quan ella es troba entre els dos mons, ni somia ni és desperta. Ella es troba en un espai estrany i desconegut que no té les categories de noia/dona, persona/monstre, jo/els altres o realitat/ficció.

El refús a mantenir una clara oposició entre realitat i fantasia de la pel·lícula es reflecteix en el seu argument d’exploració sexual femenina. Als seus somnis, Rosaleen/Red refusa donar suport a distincions convencionals que mantenen jerarquies de poder. A la seva acceptació del monstre, Red substitueix intersubjectivitat per l'antiga idea de dominació. A la història del somni final, que és una paròdia directa de La Caputxeta vermella, la simpatia de Red pel caçador ferit (Micha Bergese) sembla estar dibuixada des de la seva atracció sexual cap a ell, el seu desig d’ajudar-lo, en transformar-se en ell. Però el film no és una recepta d’una utopia basada en l’acceptació de semblances més que en les diferències. En canvi, això es qüestiona la configuració subjacent d’aquestes categories.

Pramaggiore, Maria. Neil Jordan. Urbana ; Chicago: University of Illinois Press, cop. 2008.

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

• Casas, Quim. En Compañía de lobos: renovar el cine fantástico. “Dirigido por”, núm. 122 (feb. 1985), pàg. 58-61.
• En Compañía de lobos (The Company of wolves)(VHS>DVD). L'Hospitalet de Llobregat: Filmax Home Video, DL 2002.
• En Compañía de lobos. En Alonso Barahona, Fernando. Historia del cine de terror a través del cine. Barcelona: Film ideal, cop. 1998. Pàg. 187-189.
• En Compañía de lobos. En Guillot, Eduardo. Escalofríos: 50 películas de terror de culto. Valencia: Midons, 1997. Pàg. 168-171.
• Fenton, George. The Company of wolves (CD). [S.l.]: Jay, p 2000.
• Jarne, Ignacio. Compañía de lobos. En Cine formativo: una estrategia innovadora en la enseñanza. Barcelona: Octaedro, 1996.
• Monster Movies: The Company of the Wolves and Interview with a Vampire. En Pramaggiore, Maria. Neil Jordan. Urbana ; Chicago: University of Illinois Press, cop. 2008. Pàg. 24-46.
• Poulle, F. La Compagnie des loups. “Jeune Cinéma”, núm. 165 (mars 1985), pàg. 24-25.
• Pulleine, Tim. Wolves. “Sight & Sound”, vol. 53, núm. 3 (Summer 1984), pàg. 164-165.
• Zimmer, Jacques. La Compagnie des loups. La revanche des innocents. “Revue du Cinéma”, núm. 402 (févr. 1985), pàg. 22-24.
• Zucker, Carole. 'Sweetest tongue has sharpest tooth': the dangers of dreaming in Neil Jordan's The company of wolves. “Literature/Film Quarterly”, vol. 28, núm. 1 (2000), pàg. 66-71.