Dossier Film (INCLUIDO EN El cinema és fantàstic)
Des que el grup pren consciència de l’amenaça, des que descobreix les habilitats de la criatura per convertir-se en qualsevol d’ells gràcies a l’orfebreria tècnica de Roy Arbogast, Rob Bottin i Albert Whitlock, The Thing es converteix en un estimulant exercici de suspens on el tema, tan car a Carpenter, de l’assetjament adquireix una altra formulació: l’amenaça no prové només de l’exterior, com els captaires de Prince of Darkness (1987) o les bandes d’Assault on Precinct 13 (1976), sinó de dins d’ells mateixos.
Hi ha un moment on tots sospiten de McReady, i aquest es veu amb l’obligació de mantenir-se despert per apuntar-los amb la pistola. Quan el protagonista pot dormir una mica, la sensació que reflecteix Carpenter sembla estar inspirada en unes paraules escrites per Borges i Bioy Casares quan signaven conjuntament Vaig conciliar la son, que va ser tan cansat com no dormir. La sensació de pesadesa, de no poder dormir i, quan ho aconsegueix, de despertar-se encara més cansat, gravita durant tot el metratge.
The Thing es converteix en una pel·lícula sobre la fatiga de la supervivència, sobre la ignorància d’allò que tenim a la vora, la sospita permanent i la por a no despertar, encara que s' estigui més esgotat en pujar les pesades parpelles. Carpenter expressa aquest sentiment de claustrofòbia recorrent al format panoràmic i a la planificació llarga. Aquesta és una altra diferència fonamental respecte a The Thing from Another World (Christian Nyby i Howard Hawks, 1951), que van recórrer a elements més tradicionals (blan i negre i format quadrat) per mostrar l’assetjament i el tancament. Per filmar una pel·lícula sobre l’aïllament com The Thing, el Panavision és veritablement ideal; permet demostrar la soledat deixant grans espais buits als marges de la imatge. Don Siegel també va entendre-ho així amb el brillant ús del Superscope a Invasion of the Body Snatchers (Don Siegel, 1956).
The Thing escampa idees visuals de feridora bellesa, com la imatge de la sang gelada convertida en una mena d’inquietants estalactites que es prolonguen des de les venes del braç d’un dels noruecs morts, però aposta bàsicament per una imatgeria molt de l’època. És el cas d’algunes transformacions, del bloc que succeeix en el subterrani de la base, allà on la criatura ha construït amb peces usades la nau per tornar al seu món, i els apunts gore: la boca dentada que sorgeix de l’estómac d’un dels científics infectats quan el doctor intenta reanimar-lo amb el desfibril·lador, mossegant-li a tots dos braços i amputant-li. De la mateixa època és un altre remake d’un clàssic de la sèrie B fantàstica, Cat People (Paul Schrader, 1981), nova versió del film de Tourneur (Cat People, 1942). En aquest film també hi ha esquarterament i amputació. La virtut de Carpenter és que, tot assumint que ha de mostrar tot allò que no es podia mostrar els anys quaranta i cinquanta, aconsegueix una pel·lícula més suggerent que evident.
Casas, Quim. John Carpenter: horror en B mayor. San Sebastián: Donostia Kultura: Semana de Cine Fantástico y de Terror, 2003.
Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema