How Green was my Valley

Ford centra l'acció en una família, els Morgan, governats per l'inflexible i ritual Gwilynn Morgan (un superb Donald Crisp merescudament recompensat amb un Oscar, si és que les estatuetes de Hollywood poden tenir cap valor), i condemnats a la penúria econòmica que, en més o menys mesura, pateix tot el poble. Aquesta situació crítica és mostrada a partir dels ulls d'un nen, Huw Morgan (Roddy McDowall), amb el que Ford manté el punt de vista nostàlgic exemplarment enunciat en el mateix temps passat del títol del film. Per Huw, llur veu en «off» relata l'acció, la seva vall va ser verda. Així ho recorda i així ens ho mostra Ford durant els primers minuts de la pel·lícula. Mou la càmera per subratllar estats anímics vibrants, jovials. Quan l'harmonia inicial ha desaparegut, la càmera resta quieta, recollint la tragèdia amb immòbil respecte. La il·luminació escalfa els rostres al principi, aviva el somriure de la bella Angharad Morgan (Maurenn O'Hara); la il·lusió de Gruffydd (Walter Pidgeon), el predicador de la vall que ha de renunciar a l'amor d'Angharad; la presència patriarcal del vell Morgan, projectant un arc d'esperança sobre la tranquil·la vall.

A mesura que avança el film, la fotografia es torna més agressiva, de vegades durament fosca, per il·lustrar el descoratjament que presideix l'acció, que emmarca el drama: la seqüència del retrobament entre Huw i la seva germana a casa de l'amo de la mina, els torbadors plans que presideixen la casa familiar quan tothom rumoreja que Angharad es divorciarà del fill del patró, les darreres aparicions del personatge de Walter Pidgeon, l'última seqüència que es desenvolupa a l'església o els plans immediats a l'explosió en la mina. Aquests moments, dels més patètics i desoladors filmats mai per Ford, s'oposen al to exaltat que en primera instància podia fer presagiar el film. How Green was my Valley! és la crònica d'un esfondrament, d'una doble degradació.

A diferència d'altres títols fordians, els protagonistes no poden fer res per impedir-ho; així està demostrat en l'escena en què el pater familias ancorat en el passat rep al pretendent de la seva filla, en el to ombrívol que presideix la segona partida dels fills als Estats Units, en la renúncia d'Angharad i Gruffydd a fer realitat el seu amor; així queda patent després de la mort del vell Morgan, últim vestigi d'un temps que s'esvaeix sense metamorfosejar-se com els cabells de la mare ja anciana, que apareixen irremeiablement blancs pels anys i el patiment als ulls del seu petit fill convalescent; és la neu que se m'ha quedat entrelligada al cabell, li dirà l'entranyable senyora Beth Morgan comprenent l'estranyesa de la mirada del nen que comença, definitivament, a créixer.

Casas, Quim. John Ford: el arte y la leyenda. Barcelona: Dirigido por, 1989.

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

• Amiel, Vincent. La réalité, de face. “Positif”, núm. 621 (nov.  2012), pàg.100-101.
• Anderson, Lindsay. Sobre John Ford: escritos y conversaciones. Barcelona: Paidós, cop. 2001.
• Carreño, J M. Qué verde era mi valle! “Casablanca”, núm. 25 (enero 1983), pàg. 42.
• Eyman, Scott. John Ford: print the legend. Madrid: T&B, 2006.
• Heredero, Carlos Fernández. La sensibilidad social de un poeta campesino: radiografía crítica de los mitos primitivos. “Nosferatu”, núm. 40 (abr. 2002), pàg. 43-51.
• Jacobs, Lea. Making John Ford's How green was my valley. “Film History”, vol. 28, núm. 2 (2016), pàg. 32-82.
• John Ford. "Nickel Odeon", núm. 26 (primavera 2002).
• Latorre, José María. Recuerdos, ritos y aprendizaje de la vida: a propósito de Qué verde era mi valle! y otros filmes de Ford. “Nosferatu”, núm. 40 (abr. 2002), pàg. 52-57.
• McBride, Joseph. Tras la pista de John Ford : searching for John Ford: a life. Madrid: T&B, 2004.
• Mitchell, G J. How green was my valley. “American Cinematographer”, vol. 72, núm. 9 (Sept. 1991), pàg. 34-40.
• Place, Janey Ann. The Non-Western films of John Ford. Secaucus, N.J: Citadel Press, 1979.
• ¡Qué verde era mi valle!(How Green was my Valley)(DVD). Madrid: Twentieth Century Fox, cop. 2002.
• Urkijo, Francisco Javier. John Ford. Madrid: Cátedra, 2009.
• Venturelli, Renato. John Ford y los "films de prestigio": construyendo el encuadre, esculpiendo la luz. “Dirigido por”, núm. 379 (jun. 2008), pàg. 52-57.