Dossier Film (INCLUIDO EN The Show Must Go On!)
Tucker narra la història de Preston Tucker (un sorprenentment contingut Jeff Bridges, encara que un altre actor menys complaent amb els seus somriures i gestos simpàtics hauria beneficiat el resultat final), un home al•lucinat que va fabricar un automòbil aerodinàmic que va acabar rebent el nom de «Torpedo Tucker» i que va venir a revolucionar l'art automobilístic. És evident que en aquesta meteòrica lluita de Tucker contra el temps, els polítics interessats i les tres grans companyies de cotxes de l'època (el film s'inicia el 1945, any en què la Ford, la Chrysler i la General Motors es repartien l'hegemonia automobilística americana, ben recolzats per polítics com el senador de Detroit, disposat a tallar en sec les aventures dels fabricants independents), hi ha una semblança, menys apassionada del que podria esperar-se, del propi Coppola intentant fer-se un lloc entre les grans majors de Hollywood sense comptar amb elles per a res.
Darrere d'aquest discurs de doble lectura (el triomf de l'americà mitjà enfront de la derrota de l'artista independent), Tucker amaga una formulació fílmica força senzilla en els seus resultats, però de conscienciosa i finíssima elaboració en el seu itinerari. Malgrat el seu to massa aparent, massa bonic, amb tot encaixant al seu lloc sense espai per l’error -des de l’aire retro i burlesc de la música de Joe Jackson fins als perfectes, gairebé primmirats, decorats de Dean Tavoularis, passant per la pulcra il•luminació de Vittorio Storaro-, el film revela un cop més les vies expressives més llancívoles d'un Coppola disposat a no deixar-se doblegar de forma definitiva.
Així ho demostra en les opulentes i gens complaents grues -la que s'eleva per sobre del cap de Tucker per contemplar, en exemplar pla general, la multitud que espera enfervorida l'aparició del radiant automòbil-, en la forma d'inserir els anuncis publicitaris del cotxe a la pròpia narració, en el to didàctic que procuren els títols de crèdit subministrant informació bàsica sobre el personatge -des de la primera imatge Coppola va directe al gra-, o en el to general, assumit fins a la medul•la, que no renega l'artifici mateix de l'espectacle cinematogràfic: filmar converses telefòniques movent la càmera d'un decorat a un altre a través de l'envà que separa els dos escenaris. Però de la brillant, massa brillant i polit conjunt, destaca per dret propi una llarga seqüència de naturalesa irreal que trenca, encara que de forma una mica abrupta, el to visual i narratiu de la resta de la pel•lícula.
Howard Hughes (interpretat excel•lentment per Dean Stockwell) li proporciona a Tucker el nom d'una empresa que li pot solucionar el problema amb els motors, en un evident acte de solidaritat entre excèntrics. Coppola estima més que mai als seus personatges (la seva vena excèntrica ressalta subtilment), i filma la seqüència amb una llum blanca somorta, el so apagat, una música gairebé sinuosa i el decorat nu (Tavoularis no va tenir massa feina en aquesta ocasió) d'un hangar en el qual els personatges es reuneixen sota la forma, més intuïda que mostrada, de l'avió amb el qual Hughes també va intentar, a la seva manera, revolucionar la societat americana. Aquest fragment, col•locat en el punt mitjà del film, plantejat amb una categoria i una força visual que recorda els millors i més intensos moments del cinema de Coppola, segueix fent-nos merèixer la confiança d'un cineasta rigorós com pocs, però amb ganes de no perdre la seva fràgil posició en la indústria del seu país. El cotxe ideat per Preston Tucker va imposar una línia aerodinàmica, frens de disc, cinturó de seguretat i sistema d'encesa per injecció, entre altres coses. El cinema de Coppola ens ha regalat alguns dels més bells fragments de cel•luloide dels anys setanta i vuitanta.
Casas, Quim. Tucker: Francis Ford Coppola y sus sueños. “Dirigido por”, núm. 162 (oct. 1988), pàg. 14-17.
Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema