Pociag

La lleugeresa d'aquesta història -en la que és fàcil establir paral·lelismes amb el cinema del Antonioni d'Il Grido (1957) o Le amiche (1955)-, l'absència d'accions «fortes» -excepte l'inquietant episodi de la caça del fugitiu- i el tractament donat als personatges i a les seves situacions van desconcertar a la crítica polonesa, que va rebutjar majoritàriament Pociag, acusant-la de banal i. pretensiosa. (...)

La veritat és que, més enllà de la lleugeresa de l'argument i de les seves possibles connotacions existencials, Pociag constitueix un apassionant exercici cinematogràfic, ple de suggeriments de tot tipus. El director treballa sense els lligams d'una obra literària preexistent i amb personatges rigorosament contemporanis, afronta amb gust el repte que suposa rodar en un espai tancat, aclaparador, perquè «la idea del tren em venia molt bé per acotar l'ambigüitat dels diferents personatges, els seus equívocs i esperances insatisfetes, sobre les que sobrevola constantment la fatalitat del final del trajecte. El tren és viatge, anunci de canvis, esperança d'aventures. Els que pugen a ell porten amb si uns problemes potser irresolubles, o que només podrien tenir solució en l'àmbit dels fets, no en el dels sentiments ».

I respon a aquestes limitacions organitzant una posada en escena i utilitzant una planificació, una il·luminació, unes profunditats de camp i un ritme que voregen el virtuosisme. Amb ajuda d'un altre excel·lent director de fotografia, Jan Laskowski, mou constantment la càmera en l'estretor dels compartiments i passadissos, recorre al contrapunt dels exteriors fugaços, per subratllar el xoc entre el dinamisme extern i el caràcter estàtic de l'interior, i enfronta els «tempos» en què es desenvolupen els passatgers quan estan tancats i quan surten a una altra realitat diferent, en la cacera del criminal fugat ... al final, tant el tren com la pel·lícula recuperen un ritme pausat, fins que sorgeix després de les finestretes la imatge de la platja. De forma simultània, els viatgers assumeixen les seves pròpies decepcions.

Cap d'ells sembla ja a punt d'aconseguir el que esperava: els enamorats se separen, com els dos revisors; l'advocat i la seva dona es van discutint; el insomne ​​es queda adormit; l'antic amant de Marta interpreta malament una imatge que ha vist per la finestreta i renuncia a seguir-la; i aquesta queda desolada, a mig camí cap a enlloc, quan descobreix que la dona de Jerzy li espera al final del trajecte ... Les existències de tots tornen a una normalitat tan anodina com asfixiant. En paraules del crític italià Guido Fink, "cap altra pel·lícula havia sabut ni volgut donar fins ara aquesta impressió de desembocar en el no res. Tant el viatge com el relat arriben a un desenllaç que no és de cap manera una conclusió".

I, en les del mateix cineasta, en la seva conversa amb Janicki: "A Pociag vaig voler mostrar la “fam de sentiments”, els somnis d'aventures de l'home, la seva insatisfacció davant el que sent, perquè té sempre la impressió de que hi ha altres sentiments millors ... Però no crec que la pel·lícula pugui ser etiquetada com un melodrama. Admeto que té elements melodramàtics, perquè aquests apareixen sempre, tant en la vida com en l'art. I, evidentment, el seu valor en aquest dependrà de la forma de tractar-los. Jo he 'distribuït' la història d'un sol melodrama entre molts personatges, ja que tots somien amb sentiments. Volia que Pociag animés l'espectador a reflexionar, fent-li descobrir problemes dels que tot just es parla, que s’eludeixen per pudor. Com tants altres films, no hauria d'acabar a la sala de projecció, perquè moltes de les qüestions que aborda segueixen el seu curs fora de la pantalla. Sempre he cregut que l'espectador és coautor de la pel·lícula que contempla. Per això he procurat difuminar al màxim la 'genealogia' dels diferents personatges: perquè de cada qüestió particular sorgís una suma d'impressions que s'enriquissin amb les de l'espectador ... ".

Pérez Millán, Juan Antonio. Jerzy Kawalerowicz : un cineasta entre el poder y la gloria. Huesca: Festival de cine de Huesca ; [Córdoba]: Filmoteca de Andalucía, 2003.

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

• Jerzy Kawalerowicz. Michel Estève. Paris: Minard: Lettres Modernes, 1967.
• Macnab, Geoffrey. Trains of thought. “Sight & Sound”, vol. 22, núm. 5 (May 2012), pàg. 87.
• Martin, Marcel. Train de nuit. “Cinéma”, núm. 85 (avr. 1964), pàg. 117-119.
• Pérez Millán, Juan Antonio. Jerzy Kawalerowicz : un cineasta entre el poder y la gloria. Huesca: Festival de cine de Huesca ; [Córdoba]: Filmoteca de Andalucía, 2003.
• Török, Jean-Paul. Train de nuit. “Positif”, núm. 40 (juil. 1961), pàg. 54-55.