Dossier Film (INCLUIDO EN El punk arriba al cinema)
La subcultura punk va sorgir arran d'un període general de descontentament com el Thatcherisme. Jarman s’adreça a aquesta subcultura a Jubilee, però no celebra la posició punk anti-Establishment ni glorifica les seves tendències violentes. La British Board of Film Censors va tractar de fer diferents talls a la pel·lícula, i va ser citada al Parlament com un exemple controvertit de cinema repugnant. La subcultura punk van considerar el film com una mena de testament per a ells, mentre que el Govern assumia que era un atac a la decència. De totes maneres, tots dos grups van interpretar malament les intencions de Jarman. Com ell va afirmar “per a una audiència que esperava un film musical, ple d’anarquia i que se’n rigués de la decadència del King’s Road, va ser difícil d’empassar. Ells volien acció, no anàlisi”. En contrast a la percepció del Govern de cinema escombraries, Jarman insisteix que tota la violència a Jubilee és “vista de manera negativa”, suggerint que Jubilee té una “ficció curativa que es remunta als poemes de l’Edat Mitjana Pearl i Piers Plowman”.
Al principi de Jubilee, el personatge d'Ariel diu que les escenes nihilistes que veurem no estan fetes per ser admirades, sinó que per a ells representen “l’ombra del seu temps”. Nosaltres, l’audiència, vivim en un món d’ombres i caos, mentre que el passat se’ns ensenya com un món de solidaritat, cultura i ordre. En contrast a l’ordre del món d'Elisabet II, la luxació i violència del Regne Unit contemporani ha produït una generació repudiada per la Història. Jarman considera l’estat del benestar com una pantalla que protegeix la vida rural de ser totalment minada pel laissez-faire capitalista. En absència de qualsevol restricció en el seu pensament econòmic, l’empresari Borgia Ginz és lliure d’explotar la situació de la mateixa manera que Malcolm McLaren, el venedor ambulant del punk, parla sense cap mena de vergonya de fer “quartos des del caos”. En la decadència del benestar capitalista, Ginz se n’adona que “el cel ha estat substituït pel progrés”. En aquesta atmosfera, en la que Jarman nota que “els valors i les qualitats han deixat d’existir”, veiem com mira cap a la tradició britànica de la classe mitjana per solucionar els problemes de l’àmbit contemporani. Jarman defensa el rol de l’artista com una figura d’esperança quan ell afirma que a Jubilee és “Viv, l’artista, l’únic personatge solidari del film”.
By angels driven: the films of Derek Jarman. Chris Lippard (ed.). Trowbridge: Flicks Books, 1996.
Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema
The Queen is Dead. En Laderman, David. Punk slash! musicals: tracking slip-sync on film. Austin: University of Texas Press, cop. 2010. Pàg. 42-57.