Los bastardos

L'analogia entre Funny Games (Michael Haneke, 1997) i Los bastardos, advertida explícitament al dors del dvd de Escalante, estreba fonamentalment en l'analogia de la seva trama. En ambdues pel•lícules, dos homes envaeixen la casa d'una família burgesa per atemorir durant hores als habitants, fins que totes les víctimes són assassinades. En el cas de Funny Games, les víctimes són una dona, el seu marit, i el seu fill de 12 anys; en el de Los bastardos, es tracta d'una dona d'uns 40 anys, mare d'un fill adolescent que acaba de sortir de la casa quan entren els dos homes desconeguts. Ambdues pel•lícules se centren doncs en el tema de la violència, i ho aborden principalment des de l'angle psicològic del terror i de la por. El parentiu entre les pel•lícules s'adverteix també a nivell visual i acústic.

Així, ambdues es caracteritzen per una tècnica cinematogràfica que descansa en preses llargues i una càmera estàtica, per una música intradiegètica molt violenta, en ocasions de tipus «punk», per l'ús estratègic d'un televisor amb imatges de violència que redupliquen les del drama interior, i finalment, per la presència cridanera del color vermell, tant en la banda inicial que apareix al començament de les pel•lícules, com en les escenes d'assassinat. En efecte, l'assassinat de la dona en Los bastardos produeix una enorme taca vermella en la paret blanca de la seva cambra d'estar, igual que l'assassinat del fill en Funny Games i d'altres morts que apareixen en l'obra de Haneke.

A més d'aquest aspecte visual que assumeix la mort violenta en Haneke, i que es reprodueix en Los bastardos, l'analogia visual remitent a un parentiu més profund entre les maneres en què la violència física sol manifestar-se en els dos universos: de manera brusca, espectacular i irreparable. En Funny Games, els dos homes que envaeixen la casa de la família austríaca guarden al llarg de la història un control absolut sobre la situació, duent a terme, amb un veritable plaer sàdic, un pla inexorable que portarà finalment a l'assassinat de l'última supervivent: la dona. En el cas de Los bastardos, en canvi, l'assassinat final de la dona no formava part del pla dels dos homes. Resulta d'una reacció instantània a un gest imprevist de la dona, un moment de pànic i còlera que es produeix en el més jove dels dos homes quan la dona sembla voler agarrar la pistola. El caràcter no premeditat d'aquest assassinat es posa en relleu quan el company de l'assassí irromp a la sala cridant-li: “Per què l’has matada?” i també pel vòmit consecutiu del culpable en el bany.

Així mateix, la violència psicològica destaca aquesta relació diferent pel que fa a la idea de control. En Funny Games, els responsables dels actes de terror són els homes els que envaeixen la casa; són ells els que volen veure patir a les seves víctimes, amb un plaer sàdic que recorda el concepte del mal, com aquella forma de la violència que un ésser humà infligeix a l'altre sense justificació i sota forma excessiva. En el cas de Los bastardos, en canvi, els dos homes no són autors del pla que estan executant. Sense que això s'expliqui molt clarament, la pel•lícula mexicana conté diversos indicis que els dos homes estan executant els seus actes per encàrrec. És per això que la dona, desesperada, els hi pregunta si un tal John hi és al darrere dels seus actes, i proposa pagar-los més que ell. Suposadament, es tracta de l’exparella de la dona, un home que va prometre ocupar-se d'ella i del seu fill Trevor, però que aviat va manifestar el seu caràcter violent i —en paraules de la dona— «no controlat» (sense control).

Fins i tot encara que no es reveli la identitat del responsable final dels actes, la pel•lícula suggereix que es comet per encàrrec extern, en mostrar als dos homes al principi del dia, comunicant a la seva família a Mèxic que aviat rebran diners per un treball que van aconseguir. Si els homes invasors en Funny Games són subjectes dels actes que cometen, els de Los bastardos són doncs bàsicament executors d'un pla aliè. Encara que això fins a cert punt podria fer-los aparèixer com més cruels i cínics encara, condueix en Los bastardos a un clima molt especial, en el qual la 'situació dicotòmica inicial s'esborra gradualment a favor d'una estranya solidaritat resignada entre els perpetradores i la seva víctima.

Lie, Nadia; Mandolessi, Silvana. Violencia y transnacionalidad en el cine latinoamericano contemporáneo: sobre Carancho (P. Trapero, 2010) y Los bastardos (A. Escalante, 2008). “Secuencias”, núm. 35 (2012), pàg. 103-119.

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

• Cannes: notes sur les films. “Positif”, núm. 569-570 (juil.-août 2008), pàg. 82-83.
• Un Certain Regard. “Cineforum”, vol. 48, núm. 476 (Iuglio 2008), pàg. 63-65.
• Les films du mois. “Avant-Scène Cinéma”, núm. 573 (jun. 2008), pàg. 83-84.
• Lie, Nadia; Mandolessi, Silvana.Violencia y transnacionalidad en el cine latinoamericano contemporáneo: sobre Carancho (P. Trapero, 2010) y Los bastardos (A. Escalante, 2008). “Secuencias”, núm. 35 (2012), pàg. 103-119.