L'avventura

L’avventura és un giallo in rovescia (una «pel•lícula de misteri a l'inrevés»), ja que mai arriba a trobar-se a la víctima i no només es tracta d'un crim sense resoldre,  sinó que no queda clar si se n'ha comès cap. La trama és molt senzilla: Sandra (Gabriele Ferzetti), un arquitecte que s'ha fet ric renunciant a les seves inquietuds artístiques, manté una relació esporàdica amb Anna (Lea Massari), una noia de la bona societat malhumorada i insatisfeta. Durant un viatge en iot amb uns amics visiten una illa deserta. Anna desapareix i els altres la busquen infructuosament. Sandra i Claudia (Monica Vitti), l'amiga d'Anna, tornen a Sicília per continuar la cerca, però aviat es veuen immersos en la seva pròpia relació sentimental i, aparentment, s'obliden de l'existència d'Anna. En una de les seqüències finals, situada en un luxós hotel sicilià, Claudia descobreix a Sandro amb una prostituta, però li perdona en veure-ho plorant en un banc públic.

Per a molts crítics i cinèfils habituals, aquesta transgressió del gènere de misteri va constituir un escàndol. El públic del Festival de Cannes de 1960 va rebre la pel•lícula entre esbroncs, riures, xiulades i sorollosos badalls. Però l'endemà, trenta-set escriptors i artistes, entre ells Roberto Rossellini, van enviar a Antonioni una carta oberta en la qual lloaven el film i condemnaven la seva rebuda, i la pel•lícula va ser guardonada amb el premi especial del jurat «per la seva gran contribució a la cerca d'un nou llenguatge cinematogràfic».

Després del festival, el film es va distribuir per tot el món, i tant Antonioni com l'estat letàrgic de les seves pel•lícules, que es va denominar «antonionitedi», van començar a estar en boca de tots els intel•lectuals. De la nit al dia, havia consolidat el text cinematogràfic obert, un text que no oferia el mínim indici de conclusió per al públic. Juntament amb Bergman i altres directors, havia ajudat al fet que el cinema madurès, posant-ho al mateix nivell que la novel•la i el teatre moderns. A Itàlia, la pel•lícula va ser el primer èxit comercial d'Antonioni, i el gran èxit de crítica es va estendre per tot el món.

En 1962, el British Film Institute la va qualificar de la segona millor pel•lícula de tots els temps (després de Citizen Kane, 1941). Des de llavors, la prestigiosa revista Sight and Sound l'ha catalogat entre les vint millors pel•lícules de la història del cinema. Antonioni va defensar enèrgicament aquesta pel•lícula en la qual no només explicava el seu punt de vista, sinó que s'ha convertit en un document de gran valor per la seva profunditat intel•lectual. En ella el cineasta parla de la descompensació entre els assoliments de la ciència i el «món moral rígid i esquemàtic» que preval en la societat moderna. En conseqüència, l'ésser humà es troba «carregant sobre les espatlles un pesat bagatge de sentiments que ni tan sols és exacte definir com a vells i superats: són més aviat inadequats, condicionen sense ajudar, destorben sense suggerir una conclusió, una solució».

En l'actualitat aquesta qüestió resulta més apressant que mai quan intentem solucionar conflictes internacionals amb una mentalitat basada en l'ull per ull, quan molts segueixen creient en la presència material del diable i els àngels, quan determinats professors numeraris defensen el creacionisme com una alternativa viable a la teoria de la selecció natural de Darwin... Pels quals no comprenen l'afició desmesurada de Sandro per les dones i la facilitat amb la que Claudia li perdona, Antonioni explica que la preocupació cada vegada major pel sexe no resultaria tan obsessiva «si Eros fos sa, i per sa entenc just, adequat a la mesura i a la condició de l'home". "Hi ha una incomoditat, en canvi, i com en totes les incomoditats, l'home reacciona malament, només sota l'impuls eròtic, i és infeliç». L'origen de la frustració de Sandro queda patent en la pel•lícula: ha engegat a rodar la seva projecció artística darrere d'un treball ben remunerat com a arquitecte.

Michelangelo Antonioni: la investigación 1912-2007. Seymour Chatman, Paul Duncan (ed.). Madrid [etc.]: Taschen, cop. 2008.

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

• Antonioni, Michelangelo. La Aventura. Barcelona: Aymá, 1964.
• Antonioni, Michelangelo. La Mostra de Venise de 1940 vue par Antonioni. “Positif”, núm. 569-570 (juil.-août 2008), pàg. 9-16.
• Antonioni, Michelangelo. L'Avventura. [Bologna]: [Cappelli], 1960.
• Antonioni, Michelangelo. Screenplays of Michelangelo Antonioni: Il grido, L'avventura, La notte, L'eclisse. New York: Orion, 1963.
• Aristarco, Guido. Los Gritos y los susurros: diez lecturas críticas de pel·lícules. Valladolid: Universidad de Valladolid. Secretariado de Publicaciones e Intercambio Científico, DL 1996.
• Arrowsmith, William. Antonioni: the poet of images. New York ; Oxford: Oxford University Press, 1995.
• Audibert, Louis. L'avventura. “Cinématographe”, núm. 87 (mars 1983), pàg. 50-51.
• La Aventura (L’avventura)(DVD). Madrid: Avalon, DL 2007.
• Blanchet, Christian. L'avventura. “Cinéma”, núm. 292 (avril 1983), pàg. 55-56.
• Chatman, Seymour Benjamin. Michelangelo Antonioni: la investigación. Madrid [etc.]: Taschen, cop. 2004.
• Coutarel, Philippe. Valeurs sociales et rapport de couple: Le mépris de Jean-Luc Godard, L'avventura et L'éclipse de Michelangelo Antonioni. “CinémAction”, núm. 107 (mars 2003), pàg. 31-39.
• De Bernardinis, Flavio. Immagini sull'immaginario. “Segnocinema”, vol. 30, núm. 162 (mar.-apr. 2010), pàg. 31-32.
• De Santis, Giuseppe. L'ovvio e l'ottuso: 'indirezioni' del senso in Antonioni. “Cineforum”, vol. 27, núm. 269 (nov. 1987), pàg. 51-55.
• Domecq, Jean-Philippe. L'avventura. “Positif”, núm. 266 (abr. 1983), pàg. 64-65.
• Font, Domènec. Michelangelo Antonioni. Madrid: Cátedra, 2003.
• Frodon, Jean-Michel. La brèche. “Cahiers du Cinéma”, núm. 606 (nov. 2005), pàg. 80-81.
• Grélier, Robert. Quelques films à voir et revoir.  “Jeune Cinéma”, núm. 312-313 (automne 2007), pàg. 99-102.
• Humbert, Michelle. Bouts de ficelle. “Vertigo”, núm. 21 (juin 2001), pàg. 17-26.
• Koehler, Robert. Great wide open. “Sight & Sound”, vol. 21, núm. 8 (Aug. 2011), pàg. 42-46.
• Latorre, José María. La aventura. “Dirigido por”, núm. 375 (feb. 2008), pàg. 89-90.
• L'Interpretazione dei film: dieci capolavori della storia del cinema. Paolo Bertetto (ed.). Venezia: Marsilio, 2003.
• LoBrutto, Vincent. "Invisible" or "visible" editing: the development of editorial styles and strategies. “Cineaste”, vol. 34, núm. 2 (Spring 2009), pàg. 43-47.
• Losilla, Carlos. La aventura, Michelangelo Antonioni. “Dirigido por”, núm. 340 (dic. 2004), pàg. 66-67.
• Nowell-Smith, Geoffrey. L'Avventura. London: British Film Institute, 1997.
• Prédal, René. La longue nuit d'une mort attendue. “Avant-Scène Cinéma”, núm. 446 (nov. 1995), pàg. 1-11.
• Scorsese, Martin. Scorsese sur Antonioni: Générique! les mondes élargis d'Antonioni. “Positif”, núm. 563 (janv. 2008), pàg. 52-53.
• Sorlin, Pierre. L'Avventura: Michelangelo Antonioni, 1960. Lyon: Aléas, cop. 2010.
• Tassone, Aldo. Los Films de Michelangelo Antonioni: un poeta de la visión. A Coruña: Fluir, DL 2006.
• Vitella, Federico. Comment Michelangelo Antonioni a réalisé L'Avventura: la genèse du film, telle que la révèlent les documents de production. “1895”, núm. 66 (printemps 2012), pàg. 74-91.
• Vitella, Federico. Michelangelo Antonioni: L'Avventura. Torino: Lindau, 2010.