Love Me Tonight

Després dels crèdits, amb els temes musicals de Rodgers que després es desenvoluparan, la seqüència inicial del "despertar de París", amb la cèlebre aplicació de la "simfonia de sorolls" a un muntatge curt, doni sentit impressionista. S'inicia amb quatre plans silents: paisatge de la ciutat, amb la Torre Eiffel al fons i xemeneies fumejants; el Sena, amb un pont al fons i un banc en primer terme; un carrer, des de la qual es veu Notre-Dame, recorreguda per un solitari ciclista; un altre carrer desert, amb un banc i arbres.

El silenci de la imatge sonora redobla en la quietud de la imatge visual: absència d'activitat humana, caràcter fantasmal de les "vistes". No és en René Clair on cal buscar la referència, sinó en Eugéne Atget, el fotògraf les malenconioses imatges del qual de vells carrers de París, inquietantment desertes, ens segueixen commovent avui. Aquest espai pre-humà és, molt apropiadament, el lloc previ a la narració fílmica, abans del registre del moviment. El relat comença, doncs, en el següent bloc de plànols, en un muntatge sonor que narra l'inici d'activitats al barri popular on viu i treballa el protagonista.

Els primers plans ens presenten a un paleta picant el sòl del carrer. El soroll sord i acompassat del seu bec proporciona la base rítmica sobre la qual es van superposant els altres components de la "simfonia": roncs d'un rodamón, escombrat d'una dona, trepidació de xemeneies, plor d'un bebè, llimadures d'un fuster, trepitjades de nens, obertura d'una tenda, martellejar de sabaters, grinyol d'un afilador, veus al carrer, sacsejades en un cobertor, rodes d'un carro, botzina d'un taxi i música d'un gramòfon. Finalment, de nou el carrer, en plànol picat idèntic a l'inicial de la sèrie, llavors deserta i ara plena de gom a gom de gent, amb la mescla de tots els sorolls que se'ns han anat presentant en els plànols anteriors.

El tust del pic és la base rítmica que unifica la seqüència de muntatge, com en la primera transformació de l'home i el monstre s'utilitzava el batec del cor. Ja s'ha comentat el sentit del muntatge sonor, coincident amb els ritmes acumulatius de Ravel. Quant al muntatge visual, sembla influït pel cinema d'avantguarda soviètic: fins i tot, la composició d'alguns plans de xemeneies fumejants i dones —en angle contrapicat molt fort— onejant llençols, remetrien a la plàstica de Vertov. D'altra banda, la referència al cèlebre muntatge narratiu del "despertar" urbà de Berlin, die Sinfonie der Grosstandt (1927) de Ruttmann sembla evident . Una idea de continuïtat musical —suggerida visualment en Ruttmann, explícita en Mamoulian— organitza el sentit en tots dos textos.

Vila, Santiago. Rouben Mamoulian: el estilo como resistencia. València: Ediciones de la Filmoteca (Institut Valencià de Cinematografia Ricardo Muñoz Suay), 2001.
 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

• Ámame esta noche (Love me tonight)(DVD). [Madrid]: Feel Films, cop. 2015.
• Arroita-Jauregui, Marcelo. Notas sobre Rouben Mamoulian. San Sebastián: XXI Festival Internacional de Cine, 1973.
• Invernici, Arturo. Amami stanotte. “Cineforum”, vol. 49, núm.490 (dic, 2009), pàg. 87.
• Milne, Tom. Rouben Mamoulian. London : Thames and Hudson : British Film Institute, 1969.
• Spergel, Mark. Reinventing reality: the art and life of Rouben Mamoulian. Metuchen, N.J: Scarecrow, 1993.
• Vila, Santiago. Rouben Mamoulian: el estilo como resistencia.València: Ediciones de la Filmoteca (Institut Valencià de Cinematografia Ricardo Muñoz Suay), 2001.