Dossier Film (INCLUIDO EN Maurice Pialat)
Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema
Police és una pel·lícula d'una sòlida base documental, on els personatges parlen com ho fa la gent, i actuen com ells ho farien (anys més tard de la filmació de la pel·lícula, Frank Karaoui, que interpreta el propietari del restaurant i cap dels traficants, va ser arrestat i condemnat a la vida real. La seva condemna duia una càrrega addicional: ja ho havia interpretat a Police).
Però Police és també un manifest cinematogràfic, la història d'un home atrapat entre l'avorrida rutina de la seva feina i la recerca de la veritat que s'esmunyeix contínuament entre els seus dits. Aquest home és l'Inspector Mangin (Gérard Depardieu), a qui tothom enganya a totes hores. Ell també és Maurice Pialat, que desafia les lleis i els codis del cinema policíac, i que està preparat per interrompre una ordenada filmació en qualsevol moment si això significa apropar-se a la sagrada flama de la veritat. A Police, el discurs sempre és fals. Com quan Noria (Sophie Marceau) nega que la veu enregistrada sigui la seva: No sóc jo! Ella nega l'evidència, com refusa l'amor de Mangin per aconseguir els seus somnis: diners i passar-s'ho bé.
La interrogació de Noria és una de les escenes més contundents de la pel·lícula, la principal de la primera part -de sobte, Pialat ens ofereix una investigació documental d'un univers ombrívol, una clàssica estructura d'intriga policial, i una al·legoria en què el doblatge del so és una mentida definitiva. Un relat, una història i una lliçó. La veritat pot ser ridícula, però tractar de representar-la seria una fanfarronada. Per això, Pialat inclou diferents accidents, impressions, i girs, amb els que estructura l'esquelet del film. Quan un inspector oblida un document en un cotxe, la càmera el segueix fins que torna a agafar-lo. En qualsevol thriller "normal", ell no hagués oblidat el document i la càmera no l'hagués seguit. La diferència? La vida. La capacitat cinematogràfica per reconstruir la vida s'ha mantingut intacte.
Police són dues pel·lícules en una, dos blocs narratius de cinquanta minuts cadascun - el primer escrit essencialment per Breillat, el segon per Jacques Fieschi, Sylvie i Maurice Pialat. En el segon, Noria ha sortit de la presó i comença la història d'amor. Una història d'amor que comença i acaba en l'espai de dues nits, com si Pialat s'hagués proposat un repte narratiu extra. La pantalla s'omple de cossos, que mostren a cada fotograma com els actors es xiuxiuegen confessions els uns als altres entre petons. Aquesta segona part, íntima i autobiogràfica, tracta de fer oblidar la primera, es contradiu, fent imaginar que els amants poden esmunyir-se entre un cotxe o un dormitori, lluny del món, lluny del relat. N'està plena de moments màgics, fràgils i que suspenen en el temps, abans que la realitat torni per demanar la seva exorbitant factura. Al final, no roman res més que una frenètica solitud.
Police juga constantment amb la durada, sotmesa a una doble dosi de realitat: una extremada dilatació (els interrogatoris, les negociacions, els detalls del tràfic de drogues) i una brutal condensació (un fos en negre equival a tres mesos de temps). A vegades amb un únic pla n'hi ha prou per evocar completament una llarga i tumultuosa història. Durant la seva primera nit, Mangin i Noria condueixen cap a París. Ell proposa comprar el diari als Camps Elisis. Quan ha pagat, s'atura un moment davant d'una imatge de François Truffaut a una coberta d'una revista. Truffaut acabava de morir. Pialat l'havia estimat tant com l'havia odiat. Una mirada, que dura uns segons, d'un actor que van compartir, explica tota la relació entre Pialat i Truffaut. Però bé, això és una altra història...
Bonnaud, Frédéric. Police (1985). "Film Comment", vol. 40, núm. 3 (May-Jun. 2004), pàg. 47.