Dossier Film (INCLUIDO EN Les escletxes de la censura)

La dolce vita

Fitxa tècnica

Direcció Federico Fellini
Guió Federico Fellini, Tullio Pinelli, Ennio Flaiano, Brunello Rondi
Música Nino Rota
Fotografia Otello Martelli
Interpretació Marcello Mastroianni, Anita Ekberg, Anouk Aimée, Yvonne Furneaux
Producció Itàlia
Any 1960

Bibliografia

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

 

  • Alpert, Hollis. Federico Fellini: biografía. [Madrid]: Torres de papel, cop. 2015.
  • Bernal, Jordi. La dolce vita: las ilusiones perdidas. “Dirigido por”, núm. 359 (sept. 2006), pàg. 79.
  • Biondi, Marino. Fellini: il sogno italiano: cinquant'anni dalla "Dolce vita": con il testo teatrale L'ultimo viaggio di Mastorna. Cesena: Il ponte vecchio, cop. 2010.
  • Bondanella, Peter. The Films of Federico Fellini. Cambridge: Cambridge University Press, 2002.
  • Canga Sosa, Manuel. La Dolce vita: Federico Fellini (1959-60). Valencia: Nau llibres ; Barcelona: Octaedro, DL 2004.
  • Colón Perales, Carlos. Rota-Fellini: la música en las películas de Federico Fellini. Sevilla: Universidad de Sevilla, 1981.
  • Delorme, Stéphane. La dolce vita: à la fontaine du réel. “Cahiers du Cinéma”, núm. 649 (oct. 2009), pàg. 62-65.
  • La Dolce vita (DVD). [Colmenar Viejo: Suevia Films, [2007].
  • La Dolce vita raccontato dagli Archivi Rizzoli. Domenico Monetti ; Giuseppe Ricci (ed.). Roma: Centro Sperimentale di Cinematografia ; Rimini: Fondazione Federico Fellini, 2010.
  • Fava, Claudio G. Vigano, Aldo. I Film di Federico Fellini. [Roma]: Gremese, [1981]
  • Fellini, Federico. Fellini por Fellini. Madrid: Fundamentos, 1998.
  • Fellini, Federico. Fellini sur La dolce vita: l'aventure de La dolce vita. “Avant-Scène Cinéma”, núm. 561-562 (avr.-mai 2007).
  • Fellini, Federico. La Dolce vita: l'album. Paris: Fondation Jérôme Seydoux-Pathé: Xavier Barral, 2009.
  • Fellini, Federico. La Dolce vita. Barcelona: Sancla, 1963.
  • Fernández Valentí, Tomás. La dolce vita. “Dirigido por”, núm. 349 (oct. 2005), pàg. 50-51.
  • Humbert, Michelle. La vie est lointaine. “Vertigo”, núm. 18 (mars 1999), pàg. 114-115.
  • Kezich, Tullio. Fellini: la vida y las obras. Barcelona: Tusquets, 2007.
  • Kezich, Tullio. Federico Fellini and the making of La dolce vita. “Cineaste”, vol. 31, núm. 1 (Winter 2005), pàg. 8-14.
  • Kezich, Tullio. Federico Fellini: il libro dei film. Milano: Rizzoli ; Rimini: Fondazione Federico Fellini, 2009.
  • Kezich, Tullio. Noi che abbiamo fatto La Dolce vita. Palermo: Sellerio, cop. 2009.
  • Latorre, José María. El Padrino II ; La Dolce vita. Barcelona: Dirigido, cop. 1996.
  • Lo Duca, Joseph-Marie. La Dulce vida = La Dolce vita. Barcelona: Cedro, 1965.
  • Mezzo secolo di Dolce vita. Vittorio Boarini ; Tullio Kezich (ed.). Bologna: Cineteca di Bologna ; Rimini: Fondazione Federico Fellini, cop. 2009.
  • Monaco, James. La dolce vita. “Cineaste”, vol. 30, núm. 2 (Spring 2005), pàg. 64-65.
  • Pasolini, Pier Paolo. The Catholic irrationalism of Fellini. “Film Criticism”, vol. 9, núm. 1 (Fall 1984), pàg. 63-73.
  • Pedraza, Pilar ; López Gandía, Juan. Federico Fellini. Madrid: Cátedra, 1993.
  • Quintana, Àngel. Federico Fellini. Paris: Cahiers du cinéma, cop. 2011.
  • Rota, Nino. La Dolce vita (CD). Italy: CAM, cop. 1993.
  • Sorrentino, Paolo. Sur La dolce vita. “Positif”, núm. 592 (giugno 2010), pàg. 50-51.
  • Vilallonga, José Luis. Fellini. Madrid: Ediciones El Pais: Aguilar, 1995.

 

 

 

La dolce vita va ser dirigida el 1959 per Federico Fellini i des del dia de la seva estrena —que va tenir lloc el 5 de febrer de 1960 a Milà— la pel•lícula va provocar un veritable escàndol entre els sectors més conservadors de la crítica, generant un debat molt intens en el qual van participar periodistes, polítics, intel•lectuals, artistes i fins i tot els membres més destacats de l'Església. El Centre Cinematogràfic Catòlic i el diari L'Osservatore Romano, portaveu oficial de la Santa Seu, van denunciar severament la immoralitat de la pel•lícula i el Ministre de Turisme i Espectacles, Umberto Tupini, va acusar al film de perjudicar la imatge del país i realitzar una apologia de la decadència. Per culpa d'aquesta pel•lícula, Fellini va ser crucificat moralment durant molt de temps i entorn de la seva obra i la seva figura es van entaular les disputes més acalorades de l'època.

El propi Fellini va explicar una anècdota que il•lustra bé, en clau de comèdia negra, la situació que vivia per aleshores: en una ocasió, recentment estrenada la pel•lícula, va descobrir en la porta d'una església de Pàdua una gran esquela en la qual es convidava als feligresos a resar per la salvació de l'ànima de Federico Fellini, a qui s'acusava per escrit de «pecador públic». No obstant això, va ser ell mateix qui es va ocupar de rebutjar les crítiques d'aquells que veien la seva pel•lícula com un atac directe contra l'Església, buidant la confusió amb declaracions com la següent: "Quina cosa més absurda! L'Església i jo estem agraïts als imbècils que han formulat semblants acusacions. Demostren sobretot que existeixen, entre l'Església i jo, llaços d'amor indestructibles. Només s'ataca allò que s'estima i allò que es tem. I la conjunció del temor i de l'amor sovint engendra la passió". Fellini va intentar en diverses ocasions calmar els ànims de l'opinió pública dient que només havia volgut expressar les seves inquietuds i que, diguessin el que diguessin, a ell no li agradava l'escàndol, perquè l'escàndol era "el pecat preferit dels impotents". Fins i tot va arribar a afirmar —potser per defensar-se— que La dolce vita era una pel•lícula "profundament cristiana" que tractava sobre el silenci de Déu i la falta d'amor'.

 

La dolce vita (Federico Fellini, 1960)

 

En les seves converses amb Giovanni Grazzini va apuntar també que el títol de la seva pel•lícula feia referència a la idea que, malgrat l'angoixa, la duresa i el dolor que porta amb si, la vida té una dolçor profunda a la que no podem renunciar. Però també es veritat, d'altra banda, que Fellini gaudia amb la provocació i que sabia manejar els fils de l'opinió pública per crear expectació i per conrear una certa imatge d'artista maleït, amic de l'excés i l'escàndol. Com ell mateix va explicar en una ocasió, de petit li agradava que li compadissin, que li creguessin "indesxifrable" i "misteriós". Li agradava, fins i tot, sentir-se una "víctima", un ser "incomprès"'. Sobre aquest tema, també és interessant recordar que Fellini havia pensat posar a la seva pel•lícula un títol més cridaner i suggeridor: Babilònia, 2.000 anys D.C. De fet, després d'estrenar-se la pel•lícula a París en el mes d'abril de 1960, va arribar a confessar a Martine Monod, redactora de la Lettres Françaises, que Roma era el veritable estrella del film: "la Babilònia dels seus somnis". I no oblidem que Babilònia representava en la mitologia cristiana a la Roma pagana, esclava de la idolatria i perseguidora de l'Església; una ciutat diabòlica, de pecat i confusió, que s'oposava obertament a allò que Sant Agustí identificava com la Ciutat de Déu.

Sense necessitat de traslladar-nos a aquesta esfera mítica, observem que la pel•lícula aborda temes vinculats al drama de la vida quotidiana, a aquesta vida repleta de contradiccions, com deia el propi director, frenètica i excitant, però buida i immòbil. En opinió de Fellini, la pel•lícula parlava, entre altres coses, d'aquests homes que "van d'una dona a una altra, d'aventura en aventura. I tot això —prosseguia—,per acabar girant al voltant de si mateix, sense moure's del lloc". Avui, amb la distància que imposa el temps, potser puguem entendre millor les dures crítiques que va rebre en la seva època i les declaracions del seu propi director. És possible que, per darrere d'aquest joc fascinant de miratges, la pròpia pel•lícula ens descobreixi el drama d'un subjecte que malda per la cerca desesperada del sentit.

 

Canga Sosa, Manuel. La Dolce vita: Federico Fellini (1959-60). Valencia: Nau llibres ; Barcelona: Octaedro, DL 2004.