Dossier Film (INCLUIDO EN Les escletxes de la censura)

The Servant

El sirviente

Fitxa tècnica

Direcció Joseph Losey
Guió Harold Pinter (Novel·la: Robin Maugham)
Música Johnny Dankworth
Fotografia Douglas Slocombe
Interpretació Dirk Bogarde, Sarah Miles, Wendy Craig, James Fox
Producció Regne Unit
Any 1963

Bibliografia

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

 

  • Amiel, Vincent. Le désir, et la subtilité des gris. “Positif”, núm. 370 (déc. 1991), pàg. 79.
  • Bogarde, Dirk. Quatre films avec Joseph Losey. “Positif”, núm. 293-294 (juil.-août 1985), pàg. 20-27.
  • Caute, David. Joseph Losey: a revenge on life. London ; Boston: Faber and Faber, 1994.
  • Ciment, Michel. Le Livre de Losey: entretiens avec le cinéaste. [Paris]: Stock, [1979]
  • Cremonini, Giorgio. Joseph Losey. Firenze: La nuova Italia, 1981.
  • Fornara, Bruno. Come in uno specchio, deformante.. “Cineforum”, vol. 47, núm. 470 (déc. 2007), pàg. 56-59.
  • Gardner, Colin. Joseph Losey. Manchester ; New York: Manchester University Press, 2004.
  • Hinxman, Margaret. The Films of Dirk Bogarde.  London: Literary Services and Production, 1974.
  • Joseph Losey. Emanuela Martini (ed.). [Torino]: Torino film festival ; Milano: Il Castoro, cop. 2012.
  • Leahy, James. The Cinema of Joseph Losey. London [etc.]: A. Zwemmer, 1967.
  • Losey, Joseph. Joseph Losey. Paris: Seghers, 1970.
  • Losey, Joseph. L'Oeil du maitre. Lyon: Institut Lumière ; Arles : Actes Sud, cop. 1994.
  • Losey, Joseph. Losey on Losey. London: Secker and Warburg : British Film Institute, 1967.
  • Masoni, Tullio. Il servo: Maugham, Pinter, Losey. “Cineforum”, vol. 47, núm. 470 (déc. 2007), pàg. 52-55.
  • Milne, Tom. Conversaciones con Joseph Losey. Barcelona : Anagrama, 1971.
  • Monterde, José Enrique. El sirviente, Joseph Losey. “Dirigido por”, núm. 340 (dic. 2004), pàg. 72-73.
  • Palmer, James. The Films of Joseph Losey. Cambridge: Cambridge University Press, 1993.
  • Pinter, Harold. Collected Screenplays 1. London: Faber and Faber, 2000.
  • Pinter, Harold. Réponses sur The servant. “Positif”, núm. 293-294 (juil.-août 1985), pàg. 47-49.
  • Porro, Maurizio. Joseph Losey. Milan: Moizzi, 1978.
  • Rham, Edith. Joseph Losey. London: Deutsch, 1991.
  • Rissient, Pierre. Losey. Paris: Éditions Universitaires, cop. 1966.
  • Roulon Tarnaud, L. The servant. “Image et Son”, núm. 275 (1973), pàg. 123-127.
  • The servant. “Avant-Scène Cinéma”, núm. 495 (oct. 2000), pàg. 1-96.
  • El Sirviente (The Servant)(DVD). Madrid: Universal Pictures Intenational, cop. 2006.
  • Vallet, Joaquín. Joseph Losey. Madrid: Cátedra, 2010.
  • L'Univers de Joseph Losey. Denitza Bantcheva (ed.). Conde-sur-Noireau: Corlet ; [Paris]: Télérama, 2000.

 

 

La pel•lícula durava originalment vint la minuts més que en l'actualitat. Tothom es va mostrar pessimista de cara a la distribució, i vaig pensar que potser resultava massa difícil, massa llarga, que potser no havia de passar de les dues hores, així que vaig suprimir vint minuts. Fa molt temps que vaig aprendre —i havia d'haver-ho sabut llavors— que no s'alleugereix una pel•lícula si s'augmenta la seva cadència fent talls si s'ha rodat d'una forma determinada. Però la decisió va ser enterament meva, fossin quines fossin les pressions a les que em vaig veure sotmès. Totes aquestes supressions es van fer en la part final? No, tres escenes en la primera part, i després l'escena llarga en el menjador.
Potser l'enfonsament, la desintegració a la casa resulten massa abruptes després de la construcció tan acurada de la primera part; la insatisfacció que s'experimenta, de fet, consisteix simplement en què falta una part. Crec que això és cert. Realment m'agradaria reposar totes les escenes tallades. Encara existeixen.

Quines són exactament les escenes tallades?

En la primera part hi havia una escena entre Barrett i la seva patrona, molt ben interpretada, en la que ell li explica que marxa, i que permet comprendre que ha existit una relació sexual bastant estranya entre tots dos. (És justament després d'haver-se entrevistat amb el seu futur amo.) Hi havia també en la primera part una escena on Susan i Tony es trobaven per primera cop en un pub (el mateix pub en el que després es veuen Tony i Barrett) a la tarda, al voltant de la xemeneia quan el local està ple: algunes diferències de classe s'esborren i s'estableix una certa cordialitat entre ells. Conclou amb tots dos molt junts enfront del foc, que serveix de transició a l'estufa a la casa buida, amb els dos tombats a terra. Després hi havia una escena rodada en moviments molt lents, encara que al meu entendre això no resulta massa perceptible, en la que l'amo es dorm davant del seu te, apareix la donzella arreglant les flors, i s'endevina que ell no està dormit i ella ho sap: el començament d'una seducció. Després, en l'última part, immediatament després de l'escena en què Tony torna del pub, hi ha un sopar que l'amo prepara i serveix: és la primera vegada que es veu la casa realment transformada i la inversió és completa. L'escena tenia un complet doble sentit: els homes no fan més que xerrar, però la seva xerrada mentre sopen gira al voltant de l'exèrcit. M'agraden totes aquestes escenes i crec que funcionen bé.

 

The Servant (Joseph Losey, 1963)

 

En la penúltima escena Susan bufeteja a Barrett abans d'anar-se’n: què intentava expressar exactament en ella, particularment en el context del que se suposa és la situació social de Susan?

La situació social exacta de Susan, per desgràcia, queda molt fosca en la pel•lícula, fet que em sembla la seva fallada principal. És molt difícil, en efecte, i és curiós, trobar a Anglaterra actors o actrius amb classe suficient per encarnar amb autenticitat personatges de les classes altes i que a més sàpiguen interpretar. Curiosament, en The Servant la noia de classe alta és Sarah Miles; però, per raons òbvies, no podia exercir l'altre paper, ni tampoc Wendy Craig podia permutar el seu amb el d'ella. M'agrada moltíssim Wendy Craig com a actriu, m'agrada com a persona, i després de molt buscar li vaig donar el paper. Quan vam començar a rodar, li vaig demanar que assumís les maneres i l'accent de la classe alta. Però el resultat va ser desesperançador... va començar a actuar malament i de manera terriblement falsa. Li vaig indicar de seguida que actués amb el seu propi accent, que és el de Manchester. Tan aviat com això va ocórrer, vaig haver de buscar recursos per justificar el seu entorn i que en la seva major part no estaven en el guió. Segons vaig pensar i així ho vaig suggerir, exercia un càrrec executiu en una agència de publicitat; procedia d'una família de classe mitjana, en la que probablement va rebre una educació més acurada que la de Tony; posseïa un cert sentit de l'humor sobre el que anava passant, pel que era capaç de guardar les distàncies, però s'havia enamorat de Tony. Aquest enfocament, no obstant això, no va donar resultat perquè no s'havia posat a punt abans de rodar ni figurava en el guió. Però idealment el personatge hauria estat versemblant presentant-ho com a pertanyent a la classe alta.

 


Vallet, Joaquín. Joseph Losey. Madrid: Cátedra, 2010.