Pitfall

Pitfall (1948) és el sisè llargmetratge d’André de Toth als Estats Units. Produït per una petita companyia, Regal Film, va comptar amb una parella protagonista de certa categoria comercial formada per Dick Powell i Lizabeth Scott, encara que el film no s'aparta gens ni mica de les consignes de sèrie B en les que tan bé es mouria el cineasta d'origen hongarès, un dels que millor es va adequar a les produccions de baix pressupost en un moment en què aquestes pel•lícules eren un dels pilars del cinema de gènere. Pitfall  és una bona mostra de film noir que actua sobre elements perfectament recognoscibles per elaborar un discurs que si no resulta radicalment diferent, sí introdueix no pocs matisos en relació als relats fonamentats en un error (una aventura amorós fora del matrimoni) que es tradueix en malson. No està lluny, en aquest sentit, de la languiana The Woman in the Window (Fritz Lang, 1944), però també es pot veure com un esbós, un antecedent difuminat i dramàticament molt més consistent, de la vulgar Fatal Attraction (Adrian Lyne, 1987) i, per extensió, de la pel•lícula Play Misty for Me (Clint Eastwood, 1971).

Powell interpreta a Johnny Forbes, un agent d'assegurances, casat i amb un fill petit, que comença a estar molt cansat de la rutina tant de la seva vida laboral com de la domèstica. Els primers cinc minuts del film els consagra De Toth, de manera fefaent, a plasmar aquest cansament, la decepció davant el que s'ha aconseguit i el que es desitjaria tenir; Powell està excel•lent en aquest sentit. El personatge de Lizabeth Scott, Mona Stevens, trencarà aquesta rutina. És la noia a la que un tipus empresonat, Bill Smiley (Byron Barr), va fer una sèrie de regals que la companyia d'assegurances on  treballa Johnny intenta recuperar. El tercer personatge en discòrdia és MacDonald (Raymond Burr), el violent detectiu que de tant en tant investiga casos per a la companyia d'assegurances. MacDonald s'ha enamorat de Mona i no pot acceptar que aquesta tingui una aventura amb Johnny. Aquí resideix el moll de la qüestió. En el guió escrit per De Toth i William Bowers, però acreditat a Karl Kamb perquè Bowers estava sota contracte amb Universal i De Toth no va voler signar-ho en solitari, la causa i l'efecte es confonen.

Estima Johnny a Mona perquè canvia per complet la seva rutina o perquè la rutina justifica una aventura inconscient a la qual es llança sense calcular les conseqüències? De no ser pels actes de MacDonald que acaben generant una espiral de violència, hauria seguit Johnny amb Mona o l'hauria deixat per tornar al refugi segur de la llar, l'esposa, el fill i el treball? La primera part del relat es construeix a partir del que es diu i el que s'oculta, al marge de l'adulteri. Johnny comença a veure's amb Mona però l'hi nega a Mac, de la mateixa manera que Mona no sap que Johnny és un home casat fins que un dissabte es dirigeix a la casa d’ell –Johnny s'havia deixat la nit anterior la cartera a la seva casa i així ha localitzat l'adreça- després d'assabentar-se que es troba malalt: deté l'automòbil prop de la casa i observa l'estampa feliç de l'esposa i el fill que surten del domicili. Mona és el personatge millor treballat del film, essencialment pel que aporta de sentit comú (i de modernitat en una pel•lícula que planteja obertament temes llavors tabú com la infidelitat i el divorci) a l'espiral de tensions i actes de violència. Parla amb Johnny i decideix desaparèixer de la seva vida per fer-li més fàcil el retorn amb la seva família, però llavors Mac l'amenaça: si no és afectuosa i comprensiva amb ell, acabarà explicant-li a l'esposa de Johnny el que ha passat.

Tots els personatges es troben atrapats en les seves respectives destinacions, sense massa capacitat per provocar girs, ni molt menys solucions. La pallissa que rep Mac a les mans de Johnny no serveix de res, ja que el detectiu acudeix llavors a la presó i l'hi explica tot a Smiley, que és a punt d'obtenir la llibertat. Pitfall flueix a partir de diverses capes de mentides i sentiments de culpa, però el personatge central, Johnny, mai sap realment el que ha de fer. Heroi contaminat pel fatalisme noir, té a les seves mans la possibilitat de canviar o arreglar alguna cosa, de preveure-la, però la por al fet que Sue (Jane Wyatt), la seva esposa, descobreixi que ha tingut una aventura sentimental amb una altra dona, li fa mantenir-se a l'expectativa, incapaç de prendre decisions per si mateix. És la seva actitud passiva el que desencadena la tragèdia final. Ni abans va saber què fer amb Mona, sent ella la que va decidir allunyar-se per evitar-li problemes, ni ara sabrà què fer amb Smiley quan aquest es present armat a casa seva. Johnny acudeix a la policia i després l'hi explica tot a Sue. De Toth comprimeix la decepció en el rostre de l'esposa, perquè d'això tracta el film, d'un personatge fastiguejat de la rutina que acaba decebent a tots els altres. Malgrat l'aparent convenció, el final és realista i per res feliç; potser, fins i tot, l'únic final possible, un dur cop al clixé i una altra demostració del nihilisme que va niar en punts i tan bons films noir de sèrie B.

Casas, Quim. Fatalismo tras la rutina. “Dirigido por”, núm.  407 (enero 2011), pàg. 55.