They Live By Night

Nicholas Ray semblava disposat a marcar la seva entrada al món del cinema amb una mena de pròleg, un plànol fix sense cap utilitat dramàtica. Ens referim a la primera imatge de They Live by Night: un primer pla de Cathy O'Donnell i de Farley Granger abraçats. Sense cap bri d'erotisme, impera la confiança, la tendresa, la serenitat, la calma. És com si la tragèdia es desenvolupés en un altre món, potser en el de la llum, perquè els nostres dos herois estan en el cor de la nit. Precisament, amb la següent escena comença la pel•lícula i la carrera cinematogràfica de Ray. És un pla general filmat des d'un helicòpter. Tres homes, com tres formigues, es desplacen insignificants per una superfície immensa cremada pel sol, inundada de llum. Els tres homes, amb tot l'espai davant ells, poden veure's privats de llibertat a qualsevol moment, doncs, a la llum del sol, des de qualsevol punt de l'horitzó, poden localitzar-los i perseguir-los. En aquesta claredat inclement, esclata la violència més atroç, sense pal•liatius ni ornament. Algú copeja un home, sense còlera, senzillament amb una mica d'odi per estar de l'altre costat d'una barricada col•locada arbitràriament. És l'eficàcia pròpia del cinema americà i d'Amèrica sencera, prou implacable perquè l'heroi de la pel•lícula, la criatura del director, marqui la diferència sense necessitat de paraules inútils.

En aquesta primera pel•lícula de Nicholas Ray, les escasses escenes diürnes estan caracteritzades, com aquesta escena inicial, per una duresa i eficàcia sumàries. Per exemple, no hi ha res d’espectacularitat en l'atracament, que resulta funcional, necessari i suficient, com un teorema en imatges, gairebé un documental reconstruït. Tant és així que l'espectador oblida ràpidament els detalls i només recorda el fet en si mateix. No es crea cap ambient, no se suscita cap suspens. La distància pel que fa a l'acció la despulla de gairebé tot el seu dramatisme, com si a Ray no li preocupés l'impacte d'una seqüència així en l'espectador, passiu per definició. No és desgavellat veure en aquestes primeres escenes violentes amb homes perseguits que s'agiten sota una llum implacable, la millor presentació possible de l'univers nocturn en el qual anem a penetrar. En efecte, tot la resta pertany a la nit. Jean-Georges Auriol acostumava a  dir que la millor manera d'explicar una gran pel•lícula era descriure-la pla a pla sense ometre el més mínim detall.

Aquest mètode crític aplicat a They Live by Night acabaria per transformar la nostra descripció en una llarga variació sobre la nit. No es tracta de la nit satisfeta de maleficis pròpia del romanticisme alemany, almenys en aquesta pel•lícula. Ni rastre de fantasia, cap fantasma, cap aparició, cap ensurt. És, per contra, la nit de la complicitat, de la tendresa, de la dolçor. En el pitjor dels casos, pot sorgir la mort, però una mort sedant i consoladora. Després de fugir, vencent la seva ferida, l'heroi s'abandona a la nit amb tota confiança. Però, sobretot, és a la posta del sol quan neix l'amor entre els dos herois. La noia no sent ja desconfiança perquè ha reconegut a algú de la seva mateixa raça. Dos éssers de la nit es troben i es reconeixen. En la foscor, perden tota reserva i poden expressar la seva tendresa. Una sola mirada els despulla. A tal extrem arriba aquesta realitat que és possible aplicar a la paraula nit totes les accepcions possibles. La seva nit és també la clandestinitat. Keechie i Bowie són personatges fonamentalment oposats a Bonnie i Clyde perquè s'adonen aviat que no poden viure ontològicament, per dir-ho d’alguna manera, a plena llum. El seu ideal no serà mai, ni podria ser-ho, trobar «un lloc en el sol» per recordar l'adaptació cinematogràfica d'un títol de Theodore Dreiser. Tenen una altra forma de vida, altres reaccions davant els esdeveniments, davant els fets, una altra sensibilitat profunda. En les seves circumstàncies, afavorides per les característiques del cinema negre i aprofitades per Ray, la vida i el dia són lluita i la nit és tendresa. Són estranys.

Aquest és el punt de partida —per això la seva fissura és fonamental— de la resta de la pel•lícula i l'abisme entre el comportament de la parella d'adolescents i el dels altres personatges s'ampliarà a mesura que augmenti la intimitat. En altres paraules, tornem al pròleg, a aquesta imatge fixa que condiciona l'univers íntegrament. En aquest sentit, They Live by Night és una pel•lícula totalment abstracta, més encara que s'inscriu en una realitat concreta i fins i tot concretament detallada. Ja sigui a la casa de Keechie, a la llar del «jutge» o, més endavant, a l'habitació del motel, salta a la vista la mediocritat i la sordidesa, es respira un aire ple de pols; el pare de Keechie fa pudor a whisky i les robes del «jutge» i dels seus acòlits acomiaden una olor d'encens ranci. Ray evita amb cura les descripcions vagues perquè les seves intencions són molt precises.

Wagner, Jean. Nicholas Ray. Madrid: Cátedra, cop. 1994.