Sleep, My Love

Més que un film noir, Sleep, My Love és una teoria psicològica. Peça rara i de culte per ser un híbrid entre drama, relat negre i comèdia novaiorquesa de l'alta societat, és molt valorada entre els cinèfils pel seu crescendo narratiu i visual que proposa en la segona i vibrant meitat. A molts els pot descol•locar veure a la part alta del repartiment una parella freqüent en el screwball, Claudette Colbert i Don Ameche, fet que contribueix a aquesta confusió de gèneres que sempre ha existit en relació a ella. No obstant això, al públic i a la crítica de 1946 els va seduir la idea d'una producció A impulsada per una personalitat de certa influència encara com Pickford: la revista Variety va saludar la novetat afirmant que era "la primera pel•lícula en dur el nom de Mary Pickford en aproximadament dotze anys". La proposta temàtica no estava exempta d'un risc evident, com era la idea que un home planegés l'assassinat-suïcidi induït de la seva esposa utilitzant les tècniques de control sobre la ment i alguns fàrmacs com a substàncies accelerants.

El relat es veu farcit de falsedats, les mentides que Courtland infereix a la seva esposa i al seu soci en el negoci, el desesperant Vernay, a qui trairà per no haver de repartir el botí... United Artists va projectar una passada prèvia del film per a un grup d’hipnotistes i experts en psiquiatria per saber la seva opinió sobre la teoria de la pel•lícula que la hipnosis pot convertir en criminals a persones honrades. La projecció es va veure succeïda per una xerrada del parapsicòleg Franz Polgar de Budapest, que va acabar en una allau d'insults entre els assistents a l'audiència privada, fet que probablement va augmentar l'estirada comercial i la polèmica entorn de Sleep, My Love. Rodada en els Hal Roach Studios en Culver City, la "fàbrica del riure", Sirk recordava que la seqüència de les noces orientals s'havia filmat en el Chinatown de Los Angeles. El director va quedar satisfet del treball de l’estrella femenina, autèntic epicentre de la història: "El que jo volia treure de Claudette era un d'aquests personatges ambigus que sempre busco. L'única cosa interessant era aquesta personalitat escindida".

Els qui idolatren el melodrama que va conrear el realitzador d'origen alemany consideren Sleep, My Love una pel•lícula molt poc Sirk, però un mínim estudi formal revela no poques de les seves constants de posada en escena. Una atmosfera onírica des de la primera seqüència (Alison desperta, sobresaltada, sense saber que està en un vagó de tren a tota velocitat), un clima d'ensomni que envolta els moments induïts pel marit fa que fins i tot l'espectador dubti de l'estat mental de la protagonista. La seva delicadesa, la seva disposició al còmic durant una primera meitat del film clarament de Colbert (les noces xineses), la converteixen en una flor més de l'hivernacle que conrea al costat del saló de la seva mansió, al que denomina "la jungla" com a metàfora del salvatge món de perills que l'envolta. Sirk empra amb freqüència els seus adorats miralls i cristalls, fins al punt que la mort de Vernay es produeix per trets realitzats a través del vidre d'una porta, i el mirall de l'estada principal de la casa reflecteix als personatges en dos moments clau, asimètrics i vibrants: es reflecteix el policia Raymond Burr poc després d'iniciada la pel•lícula, i es reflecteix el fals doctor en el desenllaç (tots dos han caigut en l'engany de Courtland). El tren que espanta a Alison remitent als trens que passen constantment al costat de la finestra de l'estudi fotogràfic on es planifica el crim. Malgrat aquestes troballes visuals, a Sirk no li va agradar especialment el treball de Joseph Valentine, sobre el que va dir que no havia aconseguit controlar el seu estil.

Tots dos aconsegueixen, malgrat tot, projectar l'atenció cap a elements físics, els objectes que fan d’Sleep, My Love una pel•lícula molt tangible i propera: la petita pistola en la bossa d'ella, les ulleres de pasta del fals doctor Reinhardt, la polsera de maragdes i el seu rebut de dotze mil dòlars, la gerra plena de xocolata calenta que veiem sobre la safata en el gabinet d’Alison sabent que en el seu interior hi ha una substància que la portarà al deliri... Els escenaris de l'acció mereixen també un subratllat especial: l'oficina de Courtland envoltada de mentides, l'estudi de Vernay en els baixos fons de la ciutat, el local The Maples on s'escapen Richard i la mantis religiosa Daphne per compartir una repulsiva copa de xampany, i, sobretot, la mansió propietat de la família d’Alison, amb parets carregades de retrats d'avantpassats aristocràtics i una escala que condueix als tres o quatre pisos superiors, la barana dels quals projecta l'ombra gòtica dels barrots sobre les parets. La casa convida a esperar un desenllaç fatal en el seu interior, i est arriba amb la maduresa del relat, quan algú es precipita pel buit d'aquesta escala per purgar la seva ambició desmesurada i la seva cobdícia.

Arribas, Víctor. El Cine negro 2. Madrid: Notorius, cop. 2015.