Whirlpool

A propòsit de Whirlpool, Otto Preminger va confessar sense cap mena de dubtes: «No recordo absolutament res d'aquesta pel·lícula!» Uns anys després, a la seva autobiografia, el director només fa al·lusió al film per revelar que al moment del rodatge Gene Tierney estava enamorada d’un jove John F. Kennedy, que ja expressava ambicions de convertir-se en president d'Estats Units. En el seu llibre de memòries, "Self Portrait", Gene Tierney també cita de passada la pel·lícula com si es tractés d'una vulgar sèrie B. I no obstant això, cinc anys després de Laura (1944) i un any abans de Where the Sidewalk Ends (1950), Whirlpool és la indispensable part intermèdia d'una trilogia excepcional. Pur noir dels anys quaranta, versió Fox, Whirlpool és un melodrama molt emocionant i entretingut dirigit per un dels mestres del gènere, Otto Preminger, amb un encertat retrat de la hipnosi i les seves característiques.

A partir de la novel·la de Guy Endore, Ben Hetch i Andrew Solt van confeccionar un compacte guió (versió lliure de la novel·la de Guy Endore Methinks the Lady) sobre els efectes de la hipnosi en el subconscient, però tant aquests com el director van prescindir de tota extravagància susceptible de convertir la pel·lícula en un melodrama escruixidor com a punts altres. A l'apartat musical, Preminger va col·laborar de nou amb el seu compositor de Laura, David Raksin, i el guió és obra d'un grup d'intel·lectuals d'esquerra, inclòs Ben Hecht, que signa amb el pseudònim Lester Barstow per imperatiu de la llista negra. La introducció del control mental com a tema de fons, per tant, no és en absolut casual. En algunes còpies, el nom de Ben Hecht apareix amb el pseudònim Lester Bartow. Contra el que se sol dir, la raó d'aquest canvi no va ser la caça de bruixes, de la qual alguns guionistes van ser víctimes, sinó el fet que Ben Hecht va prendre partit pels sionistes en la guerra entre els jueus i els anglesos. Perquè les pel·lícules en les quals Ben Hecht havia participat havien estat boicotejades per la Federació Britànica d'Exhibidors, la 20th Century Fox va considerar oportú ocultar sota un pseudònim -el nom del xofer de Hecht- la identitat de l'autor del seu guió.

Història de l'enfonsament psicològic de gents riques i mundanes sota el pes de traumes mentals, passions reprimides i credulitats vàries, amb els mateixos temes i el mateix estil sofisticat que Laura i Fallen Angel (1945), Whirlpool recupera el clàssic tema de la dona, el marit i l'amant, però l'adulteri aquí és mental, no carnal. El doctor Bill Sutton i David Korvo són pols oposats. El primer és un psiquiatre seriós i prestigiós, el segon, un xerraire –llurs poders són, d'altra banda, sorprenentment eficaços- propens a seduir a dames acomodades. Ann es troba atrapada entre aquests dos homes: frustrada en la seva vida matrimonial, troba en Korvo el revers d'un marit absent i fred. La frigidesa d'Ann i la seva cleptomania la converteixen en carn de les males arts de Korvo, i Preminger aprofita la creixent ascendència de Korvo sobre Ann –l’hipnotisme ha ocupat el lloc de la seducció- per apropar-se a la personalitat de Bill Sutton, que conforme transcorre la història sembla menys insuls i més eficaç del que havíem cregut al principi. És Sutton qui comprèn que Korvo s'ha autohipnotitzat i qui emprèn una carrera contrarellotge per salvar a la seva dona de les grapes de la policia i de la justícia.

Renunciant a la histèria, com és norma en ell, Otto Preminger va convertir el guió de Ben Hecht en un lúcid estudi de personatges sotmesos a pressió: la recerca treu a la superfície les pors, desconfiances i mentides que agiten les plàcides aigües d'un matrimoni que semblava feliç. Observant sense jutjar, el director va crear un món de personatges humanament imperfectes, amb la gloriosa excepció del remeier estafador, un seductor intrigant que en la sòbria interpretació de Ferrer destil·la perfídia. Desenvolupant els temes clàssics de la sèrie negra en interiors freds i clars, Preminger va demostrar que de tant en tant també sabia fer coses profundes i personals a partir d'un melodrama de fórmula. Gene Tierney ofereix una interpretació plausible, encara que de vegades no aconsegueix aconseguir la intensitat que correspon al seu personatge. Richard Conte, en el paper del marit, no està exactament en el seu element. L'esment especial correspon, doncs, al rei dels histrions, José Ferrer. Com va poder Preminger oblidar-se d’aquesta gran pel·lícula?

Diego, José. Otto Preminger. Madrid: T&B, 2003.