The Postman Always Rings Twice

Després de la posada en imatges que Double Indemnity  (Billy Wilder, 1944) i Mildred Pierce (Michael Curtiz, 1945) realitzessin de les novel•les de James M. Cain, l'oficina Hays de censura aixeca la prohibició que pesava des de 1937 sobre una altra narració de l'escriptor –The Postman Always Rings Twice (1934)- i permet que la Metro Goldwyn Mayer engegui el projecte, abandonat dos anys abans per aquests motius, d'adaptar aquest text en la pel•lícula del mateix títol, dirigida per Tay Garnett. Aquesta era, no obstant això, la tercera versió de l'obra que es portava a les pantalles després dels treballs anteriors, realitzats a Europa, de Pierre Chenal -Le Dernier tournant (1939)- i de Luchino Visconti - Ossessione, 1942- i la primera que, a l'esclat de l'èxit de les dues transposicions cinematogràfiques anteriors, retornava el títol original de la narració a les pantalles a Nord-Amèrica, oferint, a més, com a reclam publicitari, en els cartells anunciadors, el nom de l'escriptor.

Ambientada en els anys immediatament anteriors a la publicació de la novel•la (1934), en plena depressió econòmica, la pel•lícula traça el retrat en carn viva de tres éssers -Frank Chambers (John Garfield), Nick Smith (Cecil Kellaway) i Cora (Llana Turner), l'atractiva dona d'aquest últim- que tracten de sobreviure enmig d'un món hostil i dominat per la misèria econòmica i moral de l'entorn. Seguint el relat que el primer realitza dels successos esdevinguts un temps enrere, les imatges mostren l'arribada d'aquest -convertit en un rodamón més dels que voltaven el país durant aquests anys- a una gasolinera i un restaurant perduts a la meitat d'una carretera californiana i propietat de Nick, qui li ofereix treball. L'atracció que Frank sent per la dona del seu ocupador i el desig d'aquesta per escapar d'un marit vell i vulgar, i d'un lloc sense expectatives de futur, deslliga una sèrie d'esdeveniments tràgics presidits pel sexe, el crim i la mort. Toscs, primitius i amb poques probabilitats reals de trobar una altra sortida en la vida, l'única possibilitat que s'ofereix a aquests éssers de sobreviure en aquell món és o bé intentar subsistir tot esperant temps millors (Nick) o bé transgredir la llei (Cora i Frank) per viure la seva passió amorosa i, de pas, aconseguir una notable millora de la seva posició econòmica en el present.

Com succeïa a Double Indemnity o a Murder, My Sweet (Edward Dmytryk, 1944), les nues cames de Nora –descobertes, en tràveling subjectiu, per Frank mentre s’ajup per recollir el pintallavis de la dona caigut a terra- són els detonants fetitxistes que activen el desig sexual del futur amant. Aquest, a partir d’aleshores, s’introdueix a una història que el conduirà a la paradoxa de ser declarat innocent per l’assassinat de Nick –després de cobrar la indemnització de l’assegurança com a Double Indemnity- i culpable per la mort accidental de la seva estimada (resolta visualment amb una el•lipsi que mostra el pintallavis escorrent-se de la mà d’ella fins als peus d’ell). La fatalitat i el destí es conjuga d’aquesta manera per impedir l’èxit de la parella, condemnada a viure el seu romanç –com vol creure Frank mentre camina cap a la càmera de gas- més enllà de la mort, en un triomf final de l’amor fou sobre la vida.

La introducció d’aquests elements dins d’un relat de caire realista confereix una nova dimensió a les imatges i introdueix a l’espectador dins d’un univers claustrofòbic on, per altra banda, no li resulta difícil identificar-se amb les motivacions criminals de que fan gala els personatges i amb les situacions que aquests viuen a la ficció. D’idèntica manera, la caracterització del personatge de Cora dota a l’arquetip de la dona fatal d’un perill superior que el de les seves predecessores, degut, sobretot, a com de propera podia resultar la jove esposa (amb la seva ufana, frescor i els seus vaporosos vestits davant dels àvids ulls masculins. Qualsevol en aquesta circumstància, i davant d’una dona com aquesta, podia sucumbir, com en Frank, a la temptació d’intentar fer-la seva i, si això succeís, res podia esperar-se d’una justícia implacable i, notablement malapta.

Amb el càstig final d’una passió subversiva que excedeix els codis morals d’una societat puritana, Tay Garnett i Cain recalquen en els mecanismes del poder que impedien florir una relació tan transgressora com aquesta en qualsevol època. A la versió de 1981, Bob Rafelson no arribaria tan lluny en la seva proposta i es quedaria en la superficialitat del relat, acceptant el càstig d’una acció criminal com a conclusió de la història narrada i deixant sense possibilitat de vol simbòlic als seus personatges. Eren altres temps.

Santamarina, Antonio. El Cine negro en 100 películas. Madrid: Alianza, cop. 1999.