Al començament d’Adieu au langage s'esmenta que Alexandr Soljenitsin va subtitular la seva gran obra «Arxipèlag Gulag. 1918-1956, Assaig de recerca literària». La nova pel•lícula de Godard, com potser totes les que ha realitzat durant el segle XXI, podria denominar-se assaig de recerca cinematogràfica; i així i tot suposarien una considerable reducció per a unes pel•lícules desbordants en tots els aspectes, impossibles de aprehender en un simple visionat. Però, què investiga Godard? Rodada en 3D, Godard torna a mostrar un gran interès per les noves manifestacions visuals del present, pels nous dispositius, per les noves imatges que s'estan creant. En un moment de la pel•lícula es pregunta sobre l'assassinat. La resposta: «allò que ells diuen imatges és l'assassinat del present». Però Godard, de manera oberta, mostrant una predisposició cap al descobriment i la indagació molt per sobre de molts cineastes joves, crea una pel•lícula a la recerca del potencial expressiu d'aquests nous, i antics, artefactes. En Adieu au langage es qüestiona sobre la viabilitat de certs llenguatges visuals mitjançant l’ús de diferents textures i càmeres, inserint imatges d'arxiu i jugant amb la televisió, presència en el saló de la casa, com a finestra oberta a un passat visual que està tan sol present però que sembla no aportar gens o gairebé gens a les vides de dos personatges que, gairebé tancats a la casa, despullats de la seva roba, movent-se nus pel seu interior, discuteixen, es fica al llit, conversen, s'observen, però sempre des d'una postura violenta, en constant enfrontament.
En la seva anterior pel•lícula, Film Socialisme (2010), Godard parlava de la mort de la utopia, de la impossibilitat des del col•lectiu d'armar-se, d'unir-se. Aquesta mirada profundament malenconiosa, que està present al seu cinema des de 1988 amb el seu Histoire(s) du cinéma (1988-1998) i que ha recorregut transversalment totes les seves pel•lícules ulteriors, des d’ Éloge de l'amour (2001) passant per Notre musique (2004), en Adieu au langage assumeix una forma, sinó diferent, sí almenys més simptomàtica. En aquesta parella que discuteix, que fins i tot amenaça amb fer-se mal físic, Godard sembla anar més enllà de Film Socialisme: si el grup, la societat, es troba a la deriva d'aquest vaixell sense rumb, ara, l'íntim és l'afectat, el ferit. Els personatges parlen i parlen (som una pel•lícula de Godard), citen i citen (la llista d'escriptors i obres de les quals s'inclouen extractes és copiosa), llancen proclames filosòfiques que en ocasions sonen profundes i coherents; en unes altres gairebé abruptes contrasentit, pedanteries. Però en tots dos casos, Godard persegueix el mostrar com el llenguatge, en l'actualitat, es troba en un punt de mort, ha perdut la seva naturalesa, la comunicació.
Godard ens treu del territori de la memòria històrica i ens introdueix en el del malestar històric. Un cop més, el cineasta observa la Història i el present a través de les imatges i de la paraula, se submergeix fins i tot en la seva intimitat, però ara alguna cosa ha canviat pel que fa a les seves recents pel•lícules. Sembla desconfiar de l'instant en què ens trobem pel que fa a la imatge, del seu poder, de la seva expressivitat, de la seva utilització política i social a l'una que cultural. Aquesta desconfiança comporta una sospita, i no es tracta tant de la sempre anunciada i mai consumada mort del cinema per molt que Godard parli de l'adéu al llenguatge. Certifica que aquest, el verbal, el construït per les paraules, potser estigui en una profunda crisi enfront d'una realitat tan complexa que potser només les imatges poden rendir comptes d’ella. Però, quines imatges? El 3D i la seva profunditat intuïm que pot ser un camí per a ell, encara que tot queda massa obert.
Tant que Adieu au langage és una de les seves obres més obertes, però també més clares en alguns aspectes. Perquè aquest adéu ve de la mà d’una idea: tornar a mirar, tornar a narrar, tornar a crear imatges noves. Com aquest gos que mira des de certa innocència la naturalesa que li envolta. Godard ens insta, primer, a mirar de nou, com fa en citar les paraules de Monet para, després, poder crear un nou llenguatge, una nova comunicació. Per això trenca a tot moment amb les expectatives narratives, roda amb total llibertat sense que li importin les regles. La música finalitza sempre de manera abrupta, les converses se superposen, de vegades les escoltem massa fort, en altres ocasions massa lluny. Adieu au langage és una de les pel•lícules més destrossadores dels últims anys, una experiència visual oberta a interpretacions i a idees després de constatar l'assassinat del present.
Paredes Badía, Israel. Volver a saber mirar. “Dirigido por”, núm. 450 (dic. 2014), pàg. 26.
Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema