Dossier Film (INCLUIDO EN Ripstein - Garciadiego)
Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema
El cinema d'Arturo Ripstein, inicialment inspirat en Luis Buñuel, té, alhora d'un profund sentit social, una inequívoca empremta popular i, en general, un erotisme estripat. El decenni dels anys seixanta va ser la seva etapa d'experimentació. El dels setanta amb deu pel•lícules, la d’autoafirmació. Finalment, els anys noranta representen certa maduresa, marcada per impactes literaris. Examinar en gairebé tota la seva filmografia situacions marginals des d'una perspectiva personal, burgesa i intel•lectualista, explicaria els brots d'expressió violenta, com si amb ells volgués purificar certs complexos de culpabilitat social, molt freqüents en moralistes situacionals. En això és també deutor del mestre de Calanda. La mujer del puerto (1991) forma amb altres dues pel•lícules, La reina de la noche (1992) i Principio y fin (1993), una mena de trilogia de barriada, localitzada en les sentines de l'enorme ciutat de Mèxic on la marginalitat es fa quotidiana i l'inversemblança, històrica.
Aquestes tres obres deuen el seu guió a Paz Alicia Garciadiego. La soltesa en els enfocaments de la guionista és indubtable, en presentar amb brillantor els seus respectius relats. Amb tot, no s’aconsegueix desembarassar en ells del gènere escrit i peca d'excessiva acumulació descriptiva de dades que caldrien en una presentació visual. L'argument de La mujer del puerto, basat en un dels contes del novel•lista francès Guy de Maupassant, no pot ser més «dramàtic». Perla és una adolescent que ha estat prostituïda per la seva mare, Tomasa, i actua de ballarina en un cabaret-bordell. El pianista que toca en el local és un cantautor romàntic i poeta empedreït per fer art de qualsevol situació sòrdida. Quan «el marro», un mariner malalt i incontinent, recala en el local i s'enamora de la noia, la mare pretén tallar aquella relació, doncs sap que tots dos joves són, en realitat, germans.
El tractament d'aquest argument de corrupció incestuosa que es va desvetllant a poc a poc, dóna a l'obra un cert dinamisme interior. La seva major novetat seria el tractament del enamorament malgrat tot. No obstant això, per no caure en les típiques grolleries d’aquesta mena de relats, haguessin estat convenients i fins i tot necessàries certes dosis de finor artística, suggerint més que descrivint. Arturo Ripstein cau en el parany, en presentar un «antimelodrama exhibicionista» amb una clara intenció de trencar tabús, però on el realisme incideix freqüentment en simple sordidesa estètica gratuïta.
Per si faltés poc, els decorats són o semblen irreals, per excés de tenebrisme, i els plans seqüencia no acaben de convèncer per la seva enorme morositat. El conjunt, doncs, té regust a pel•lícula pretensiosa amb aspiracions a certa comercialitat que aconsegueix, més aviat, tot el contrari. Potser això pogués explicar que La mujer del puerto hagi quedat inèdita durant diversos anys en el mateix Mèxic, aconseguint per fi sortir a les pantalles comercials, arrel del triomf, de Principio y fin, en el festival de Sant Sebastià (1993). Alguna cosa semblant va ocórrer amb La reina de la noche. Les tres pel•lícules presenten idèntics assoliments i semblants defectes. D'entre els intèrprets cal recordar, sobretot, a Patricia Reyes Spindola, excel•lent en el seu difícil paper de mare desnaturalitzada. A molta distància li segueixen Evangelina Insulsa, com a filla protagonista, i Damián Alcázar, com a mariner malalt, somàtica i psíquicament, que són productes de famílies estripades per la pobresa i la misèria. En el seu paper de vell revolucionari, Alejandro Parodi es mostra força irregular. Els seus ideals per la guerra civil espanyola han «desembocat» en una existència marginal i miserable, però que no genera compassió, com demanaria la seva situació dramàtica. En conjunt, doncs, estem davant una pel•lícula mediocre, on només de tant en tant sorgeixen certes espurnes d'inspiració.
Alcalá, Manuel. La mujer del puerto: sordidez melodramática. “Reseña”, vol. 33, núm. 276 (oct. 1996), pàg. 5.