Une femme mariée

Cap pel•lícula com qualsevol de les signades per Godard permet, en escriure un text sobre ella, una estructura tan flexible i lliure com la que té Une femme mariée, un paradigma de plans en encertada definició d'Alain Bergala en la presentació del film inclosa en el DVD. Seguim doncs la pauta de la pel•lícula godardiana en apropar-nos a ella des de la lletra impresa.

Godard, 1964. No és d'estranyar que en el relat del film s'integrin els signes de la modernitat de l'època: la publicitat, la moda, les imatges en negatiu, els diàlegs sobreimpresos en paraules... Estem ja prop de Pierrot le fou (1965), encara que abans, encara en blanc, negre i gris, aparegués l'estranya aventura de Lemmy Caution a la ciutat Alpha.

Hi ha més esbossos, preàmbuls o coincidències amb la història filmada de Ferdinand Griffon “Pierrot». En aquest film és Sam Fuller, fent de Sam Fuller, qui apareix en una festa i respon a la pregunta que li fa Belmondo sobre el que és el cinema. Fuller va improvisar la resposta i Godard la va filmar i enregistrar. En Une femme mariée és Roger Leenhardt, cineasta admirat pels cahieristes i autor de Les derniéres vacances (1948), film molt lloat per Godard, qui escomet un personatge -encara que sense nom: és el convidat a un sopar a casa de Charlotte i Pierre, un humanista- que improvisa a partir d'una pregunta sobre la intel•ligència. Truffaut, per no ser menys, va donar a Leenhardt un breu paper en L’homme qui aimait les femmes (1977).

És una seqüència, la de la festa, fragmentada dins de la fragmentació general que és el film. Charlotte, Pierre, l'humanista i la seva esposa o acompanyant. Algú pregunta, encara que Godard no ho identifica ni visualment ni oralment; només veiem el personatge que contesta a aquesta pregunta. Sobre la intel•ligència discorre Leenhardt: la intel•ligència és comprendre abans que afirmar (aquesta és també la naturalesa del cinema que van defensar vehement els membres de la Nouvelle Vague però, no s'oblidi, és una improvisació d'un director que assumeix les maneres d'un personatge de ficció). Sobre la memòria parla Pierre, encara que en el fons es limita a dir que el seu problema és que no pot oblidar res (el record dels camps de concentració és permanent en la pel•lícula). A la pregunta sobre el present contesta Charlotte: si l'amor no és present no està viu, mor. Una metàfora del cinema de la nova onada (1959-1964: el moviment entrava ja en una nova fase), que va fer perviure al cinema del present el millor del cinema del passat perquè aquest no morís del tot.

Macha Méril va publicar en 1965 un llibre elaborat amb imatges i diàlegs -però utilitzats en general en primera persona, evocant íntimament, a manera de monòleg, la qual cosa en la pel•lícula són converses entre dues- de la dona casada. La composició és molt godardiana i podria haver-la dissenyat perfectament el cineasta. Méril va decidir publicar aquest llibre com a complement, com a acte d'amor cap al treball rupturista de Godard i, també, com a reacció al rebuig que entre diferents sectors va suscitar l'estrena d'una pel•lícula en la qual es parlava per primera vegada de forma oberta de les relacions extramatrimonials, l'avortament i la píndola anticonceptiva.

Curiós, i bell, que aquesta reacció, titulada “Diari d'una dona casada” no adquireixi to pamfletari o reivindicatiu, sinó que prengués la forma d'una reordenació, tan lliure com l'és la mateixa pel•lícula, de les imatges i les paraules que la componen. La present edició afegeix un text escrit per l'actriu quatre dècades després en el qual, entre altres coses, assegura que el cinema està en deute amb Godard perquè va trencar «una convenció, una barrera, un retard». La femme mariée pot ser que sigui la pel•lícula que millor respon a aquesta afirmació d'una de les actrius en deute amb el cineasta.

Casas, Quim. En negro y blanco. “Dirigido por”, núm. 413 (jul.-agosto 2011), pàg. 78-79.