Dossier Film (INCLUIDO EN Dossier didàctic)
Si Mon oncle (Jacques Tati, 1958) plantejava la confrontació entre la felicitat del món provincial –en què també s’inscrivien Jour de fête (Jacques Tati, 1949) i Les vacances de Monsieur Hulot (Jacques Tati, 1953)- i les angoixes provocades pels avenços de la civilització contemporània, Playtime decanta la balança cap a aquest món inhòspit, que multiplica els efectes estrictament domèstics a una dimensió urbana ja absolutament contaminada pel progrés i la tecnificació.
En aquest context aclaparador àdhuc el personatge de Monsieur Hulot ocupa un segon terme, perdut entre les immenses construccions que configuren un aeroport internacional –símbol uniformitzador de l’arquitectura i de la identitat de les ciutats- en el qual, d’altra banda, només semblen adquirir una certa importància humana els grups de turistes amuntegats com a bens darrere del corresponent guia proveït d’un distintiu visible a distància. Tati i Hulot es limiten, en conseqüència a substituir qualsevol victimisme pel caràcter de testimoni de la realitat que els envolta, que obliga l’espectador a descobriren aquest paisatge quotidià els signes d’identitat d’una realitat al•lucinant i deshumanitzada. Per Hulot, com ho eren per Keaton, els objectes són instruments de perill capaços de tornar-se en contra de la persona indefensa davant l’agressivitat que adquireixen objectes aparentment inofensius.
Dissortadament, Playtime va ser també per a Tati una arma de doble cara. D’una banda ell va dissenyar un film absolutament modern en la concepció estilitzada dels decorats, els moviments de la càmera o la integració dels actors en el context d’aquests dos elements. Això no obstant, una excessiva ingenuïtat li va fer invertir un pressupost desmesurat en la construcció d’aquests extraordinària escenografia que després s’havia de rendibilitzar com a escola per a joves cineastes.
Riambau, Esteve. Hulot i l’espai urbà. “Avui” (26 jul. 1991).
Cicle Superior, ESO i Batxillerat/CF
Altres activitats relacionades
- Balagué, Carles. Playtime. “Dirigido por”, núm. 84 (jun.-jul. 1981), pàg. 59-60.
- Cuéllar, Carlos. Jacques Tati. Madrid: Cátedra, 1999.
- Ede, François ; Goudet, Stéphane. Playtime. Paris: Cahiers du cinéma, 2002.
- Jacques Tati. “Nosferatu”, núm. 10 (oct. 1992).
- Jacques Tati: humor y cine moderno. Valencia: Ediciones de la Mirada, 1999.
- Playtime (DVD). Barcelona: DeAPlaneta: SAV, DL 2003.
- Riambau, Esteve. Jacques Tati. “Dirigido por”, núm. 58 (oct. 1978), pàg. 26-37.
Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema
Seguint les passes d'un grup de turistes per un París que no es diferencia gens de qualsevol altre monstre urbanístic del nostre planeta, Tati realitza una sàtira contundent del món deshumanitzat i funcional de la societat moderna.
La irònica reconstrucció d'aquest escenari plastificat va ser la gran aposta del còmic francès amb aquest film considerat l'obra mestra de la seva carrera per gran part dels especialistes. "El play-time, el temps d'oci, està codificat. M'agradaria que aquesta paraula, adoptada pel francès, designés una activitat espontània, no reglamentada; que no hi hagi un temps fixat per a l'alegria i un altre per al treball, sinó que el temps de somriure estigui difós per tot arreu i en tot moment, i fins i tot sobretot durant el temps de treball" (Jacques Tati).