De l'autre côté

Després de D'Est (1999) i Sud (2003), De l’autre côté és el tercer capítol d'una forma cinematogràfica nova inventada per Chantal Akerman, un documental que desperta innombrables ficcions parcel•laries, una obra eminentment moderna que recupera alguna cosa del cinema dels orígens, de Lumiére a Murnau. Entre aquests mons oficialment diferents, la pel•lícula segueix la frontera per creuar-la ràpid i gairebé sense adonar-nos. La frontera és precisament el seu tema, o millor, el lloc que busca encara que no existeixi realment (és més aviat un mur de violència immòbil, muda i arbitrària o també una idea molt vella i sempre obsessiva). L’"altre costat" és Estats Units per als mexicans que somien amb una vida millor, però que xoquen una vegada i una altra amb els que creuen defensar el seu espai històric. Tornen sobre les seves passes, o moren perquè els llocs de pas accessibles s'han tancat i només els queda el desert per creuar, les carreteres més perilloses. L'altre costat és també Mèxic per als americans atrinxerats en els seus ranxos que han sobreviscut gairebé intactes als westerns d'antany, i que temen una amenaça fantasma que s'imaginen animal: la brutícia, la malaltia, l'agressió de l'estranger invisible. La frontera és la relació entre aquestes dues ribes que aquí ni tan sols separa el Rio Grande.

Chantal Akerman va a la recerca de mexicans, a casa seva, i recull els seus relats de desaparicions: les delsseus familiars i amics que els han deixat, passant a l’altra banda o caient pel camí, i per alguns la seva pròpia desaparició, tornant a casa. Molt ràpid, la paraula té relació amb l’absència, amb un tenaç desig d’un altre lloc que no deixa de circular per tots els caps. En aquests plans d’una austera frontalitat, on s’escolta alhora el silenci, responen (o fan ressò) d’altres que no van a continuació. Plans fixes, llarg i sobretot profunds, sobre els que s’imprimeix la bufada del vent, o les transformacions de la llum, o el romandre de les coses. Unes visions documentals on l’enquadrament ens ensenya un tros del món. Se succeeixen els tràvelings motors ja força nombrosos a D’Est i Sud i que s’estableixen suaument al cor del film, seguint una direcció d’incertesa al llarg de la frontera, per unes carreteres tan aviat buides com se’ns presenten plenes de gom a gom.

En totes dues, l’efecte és inquietant, reforçant la juxtaposició impressionista, d’una misteriosa lògica, d’aquests tres registres diferents. Una dimensió extremadament concreta i directa s’afegeix a una temporalitat flotant que és la que hi ha, unes petjades que triguen en esborrar-se. De fet, no veurem cap immigrant clandestí que ho aconsegueixi. Haurem de travessar la frontera, arribats a Arizona, Chantal Akerman anirà a veure als americans, hostils –les seves paraules són terribles- o compassius. A continuació filmarà una carretera americana al vespre, i la seva veu ens explicarà la història d’una dona que ningú ha tornat a veure-la ni se sap que ha estat d’ella.

Aquesta pel•lícula política és una història de fantasmes. Ho notem en un pla que no ha rodat la cineasta sinó que ha agafat prestat, juntament amb uns altres més, dels arxius de la policia americana de fronteres. Són siluetes blanques sobre un fons negre. Al centre de la imatge, un visor sembla que no volgués, per res del món, deixar-los escapar. Les siluetes s'allunyen, caminen, es perden, són a punt de desaparèixer. Aquest pla obtingut d'un altre lloc és el contrari de la pel·lícula, el seu revers negatiu. La càmera de Chantal Akerman no apunta així a aquests homes-ombres, sinó que endevina el recorregut que van seguir o el camí que van a prendre. De l’autre côté no és, al cap i a la fi, una pel·lícula que travessi la frontera, sinó una pel•lícula per la qual la frontera passa i torna a passar. Així ens arriben les històries que han conegut aquests llocs, així com altres històries que vénen d'altres llocs i altres èpoques, com per sedimentació. El vent segueix cantant la seva interminable odissea.

Higuinen, Erwan. Hommes en voie de disaparition. “Cahiers du cinéma”, núm 574 (dic. 2002), pàg. 25-26.