Golden Eighties

Allegrissimo vivace i comediante, Akerman reinterpreta a la seva manera els anys vuitanta, com interpretaren a la seva Godard i Demy els anys seixanta: captar una època –és adir, l’aire dels temps, els aires que es donen, que s’interpreten, que es canten- i retornar la seva imatge ràpidament i ben feta. Amb una frescor, una diversió, un tempo que no pertany a ningú més que a ella, Akerman denuncia, perdonant la superficialitat de l’època, posant al centre de la diana als que s’ho juguen profundament. Amb una pertinença total i un humor radical, Akerman colpeja on i com cal. El cinema d’aquesta dona ens arriba, ens fa gaudir. L’únic límit d’aquest film -si es que se li pot retreure res-  es deu a la insuficiència dels mitjans econòmics que l’haguessin permès anar més enllà de la comèdia musical, filmant en espais més grans i amb decorats més variats, permetent unes coreografies a l’alçada dels seus propòsits. Però tot i quest contratemps, Akerman ha sabut mantenir el seu projecte i fer una meravella amb allò que tenia.

“Les cames de les dones són les agulles que mesuren el món” va dir Truffaut. “Els seu ritme és el pols d’una època; el sentit de les seves passes, la seva veritat” podria afegir Akerman. En un decorat depurat al més estil Forum des Halles, fa interpretar per a nosaltres una comèdia, en molts moments cantada i ballada, d’homes i dones moderns: la mateixa de sempre, a la nostra manera. Al voltant d’un home enamorat de la perruquera del davant (una sorprenent Fanny Cotençon) però pressionat pel seu pare (Charles Denner, molt bé en venedor de vestits avorrit) a casar-se amb una altra dona (Lio, actriu a seguir), Akerman apunta el circ de l’e`poca. És a dir, com l’amor alliberat encara condueix al matrimoni; com els diners – el comerç- la publicitat ho decideixen tot, fins i tot l’amor; com el conformisme és la veritat final d’un aspecte jove. Les noietes dels anuncis dels grans magatzem somien només en casar-se, fer safareig; aquests senyors (tendres de quaranta anys o rutilants zulús) s’avorreixen; els fill reprodueixen finalment el discurs normatiu del pare...

Mentrestant, quina quantitat d’artificis cremats per la iconoclasta Akerman a una plaça pública!No ha enganyat gens ni mica. Ha fet una comèdia de costums pura i una veritable comèdia musical àcida (per moments corrosiva), on la difícil transició a les cançons i balls està sempre ben aconseguida: uns moments tan impressionants que qualsevol en voldria més. Posant en escena no només la veritat de l’amor sinó també veritables històries d’amor, de joves ressentits amb els seus pares (Delphine Seyrig la mare, i el seu antic amant): l’amor “jove” no existeix; l’amor comença per una (unes) història (es) i acaben sempre igual, en una reproducció conforme, encara que se somiï una altra cosa. Confrontant dues generacions, Akerman posa en perspectiva el que passa entre el jovent, i capta també la permanència del motiu amorós –l’aventura o el confort- en dues èpoques de la vida. Enriqueix les seves imatges com el seu tema, posant l’amor en technicolor (cares joves) i per sota el blanc i negre (literalment, com quan la mare es troba al seu amant al cinema).

Veure els personatges de fira d’una època i escoltar el seu enrenou: quin plaer!Ajusta la proposta, el to, l’estil: Akerman, les imatges estan carregades de veritat, els actors actuen de manera exacta, els balls i cançons no ens enganyen, anant fins al moll de l’os, de la moda actual: “Romeu i Julieta, gresca i xerinola”.

Lliçó: els fills de Godard i Demy no estan tristos, fa 20 anys ja però els seus “chabada-bada” [imitació escrita de la tornada del tema principal del film Un homme et un femme, de Claude Lelouch] encara són verds i brillants. Seguidors de Claude Lelouch: existeix un altre cinema, ple de salut, on modèstia rima amb pertinença, i amb alegria!

Revault d'Allonnes, Fabrice. Golden eighties. “Cinéma”, núm. 355-356 (mai 1986), pàg. 21-22.