Là-bas

Víctor Kossakovsky va rodar en 2002 una sorprenent pel•lícula documental anomenada Tishe .El film era el resultat d'un any de rodatge en el qual el cineasta havia decidit filmar simplement tot el que veia des de la finestra de casa seva a Sant Petersburg. Gairebé com si en una única presa hagués estat capaç de capturar tot els canvis que esdevenien en l'exterior mentre ell es refugiava en un pudorós món interior. Chantal Akerman duu a terme una operació similar, encara que portada al terreny del compromís polític i social, com és habitual en ella, en Là-bas (2006), una pel•lícula alliçonadora que combina la radicalitat dels seus enquadraments amb una certa poètica associada al seu profund desig de literatura. La cineasta filma durant diverses setmanes tot el que veu a través de la finestra d'un petit apartament de Tel-Aviv en el qual decideix tancar-se per filmar la pel•lícula.

El resultat d'aquesta operació es concreta en la constatació que ningú com ella sap com filmar el conflicte polític i social o des de quina distància és necessari fer-ho. Com ja havia fet en News from Home, o més tard en el  provocador capítol de la sèrie Cinéma, de notre temps que li van encarregar Janine Bazin i André S. Labarthe i en el qual, contra tot pronòstic, va decidir filmar-se a ella mateixa, en Là-bas el que veritablement sobresurt és el seu discurs oral, el seu pensament lògic, la seva forma d'expressar en paraules la seva complexa visió del món. i probablement aquest sigui un altre dels trets que millor defineixin el cinema de Chantal Akerman. Mentre que en News from Home la cineasta llegia en veu en off les cartes enviades per la seva mare des de Bèlgica en la seva etapa d'estudiant als Estats Units, i a través de les quals podíem intuir l’origen de la seva profunda afecció per la feminitat en un moviment que anava de l'interior a l'exterior, en Là-bas la cineasta segueix la sendera oberta per la seva necessitat d'explorar amb estranyesa tot el que ocorre al seu voltant per després intentar interioritzar-ho o connectar-ho amb una experiència primerenca de la vida. Com si la maduresa hagués fet osca en el seu imaginari cinematogràfic i ja no li fes manca descobrir-se a si mateixa sinó tot el contrari, com si el cinema s'hagués convertit en un mitjà per canviar el món més enllà de la seva individualitat.

Akerman no solament es fa ressò del conflicte israelià, o de les seves conseqüències al voltant del planeta, a través d'una veu en off que va puntuant les imatges dels carrers i els veïns que passegen davant de la seva càmera sense aparentment adonar-se d'això, sinó que apel•la a la cultura del país i, òbviament, a la seva pròpia condició d'exiliada perpètua, a través de la història de la família de l'escriptor israelià Amos Oz amb qui troba algunes ressonàncies amb la seva família i, per extensió, amb el seu món interior. «La mare d'Amos es va suïcidar», explica Akerman al que afegeix, «La meva tia també es va suïcidar». La idea del suïcidi s'estén llavors al col•lectiu fent emergir de nou, i sempre en fora de camp, el fantasma de la Shoah.

Com apunta Cyril Béghin, «tancada en un pis de Tel Aviv, la cineasta se situa físicament en el lloc en què les memòries de l'exterminació i de l'exili estan més vives», i d'aquesta manera Akerman torna a incomodar a l'espectador a través de la cerca constant de la frontalitat i, per extensió, fent una trucada a la necessitat d'enfrontament de forma directa al conflicte, al dolor. A ser, en definitiva, valentes. Si no fos perquè a través del registre documental la cineasta inscriu la pel•lícula en un terrer àrid i cru on l'efecte del real adona de l'insuportable que pot arribar a ser l'existència humana, parlant en el sentit més ontològic del terme, podríem referir-nos a Là-bas com una de les millors representacions ficcionals de l'apocalipsi. No obstant això, en aquests temps en què la fi de món sembla voler esquerdar bona part de la indústria del cinema, en el seu vessant destinat a l'entreteniment, les pel•lícules documentals i compromeses de Chantal Akerman llancen una nova llum. Sense evitar, ni per descomptat ocultar, la veritat que s'amaga després de la realitat, la cineasta no deixa d'emetre alguns centelleigs d'una certa esperança. Serrells d'una fe en l'home, malgrat tot.

Petrus, Anna. Akerman y el exilio interior. “Dirigido por”, núm. 416 (nov. 2011), pàg. 76-79.