Dossier Film (INCLUIDO EN L'actor és l'estrella)
A Streetcar named Desire
Fitxa tècnica
La crítica diu
Quan Charles K. Feldman, amb finançament de la Warner, es va llançar a realitzar la versió cinematogràfica d'Un tramvia anomenat desig, tant ell com Tennessee Williams van insistir a Kazan perquè dirigís també aquesta adaptació. A Kazan no li entusiasmava la idea de treballar per segona vegada en la mateixa obra, però tampoc va voler rebutjar la petició de Williams. Treballant en el projecte, va pensar en un primer moment a obrir la història, incloent una primera part on s'expliqués d'una manera més cinematogràfica tot el passat de Blanche. Però aviat va rebutjar aquesta idea, en adonar-se una vegada més que l'autèntica força de l'obra radicava en la seva sensació de confinament, per la qual cosa va acabar realitzant una adaptació molt fidel a l'original teatral. A això també va contribuir la pràctica repetició del repartiment teatral (Brando, Hunter i Malden), la qual cosa va suposar per Marlon Brando la seva consolidació com a nou valor del cinema americà.
Referent a això, Charles K. Feldman només va exigir que la protagonista femenina recaigués en algú ja coneguda a Hollywood, probablement per compensar la falta d'estrelles en la resta del repartiment. Aleshores es va haver de substituir a Jessica Tandy i en el seu lloc es va escollir a Vivien Leigh, que ja havia interpretat l'obra a Londres sota la direcció del seu marit, Laurence Olivier. L'adaptació cinematogràfica va tenir, no obstant això, amb problemes, doncs la història contenia elements bastant arriscats per als estàndards permesos per la autocensura de la indústria. Les negociacions entre Williams, Kazan, la Warner i la MPAA es van resoldre satisfactòriament per a ambdues parts: els primers van aconseguir mantenir implícita l'escena de la violació i a canvi van retirar tota referència a la possible homosexualitat de l'antic marit de Blanche i van canviar el final, en castigar a Stanley amb la separació de la seva dona. Kazan es va mostrar satisfet amb aquests canvis doncs aportaven una major ambigüitat a la història, obrint el final més tancat de l'obra teatral, que acabava amb el retorn d’Stella als braços d’Stanley.
No obstant això, la Legion of Decency va amenaçar amb una classificació condemnatòria, la qual cosa va portar a la Warner a realitzar petits canvis d'última hora sense comptar amb Kazan, fet que va provocar enèrgiques protestes per la seva banda. Tot això es va convertir aviat en anècdota davant de l’èxit de crítica i públic de la pel·lícula, al que es van afegir als pocs mesos els Oscar a la millor actriu, Vivien Leigh, i als millors intèrprets secundaris, Karl Malden i Kim Hunter. Consagrada per l'èxit comercial, A Streetcar named Desire s'havia convertit així en el millor vehicle promocional de l'Actor's Studio i del seu Mètode, i a Elia Kazan en el seu divulgador més conegut.
Cuevas, Efrén. Elia Kazan. Madrid: Cátedra, cop. 2000.
Bibliografia
- Amiel, Vincent. Kazan/Williams: un cinéma nommé 'désir'. “Positif”, núm. 241 (avr. 1981), pàg. 11-14.
- Braithwaite, Bruce. The Films of Marlon Brando. London: Barnden Castell Williams, 1974.
- Cahir, Linda Costanzo. The artful rerouting of A streetcar named Desire. “Literature/Film Quarterly”, vol. 22, núm. 2 (Apr. 1994), pàg. 72-77.
- Ciment, Michel. Elia Kazan et Marlon Brando: les champs magnétiques. “Positif”, núm. 533-534 (juil.-août 2005), pàg. 19-24.
- Costa de Beauregard, Raphaëlle. L'obscurité des masques sous les feux de la rampe dans Un tramway nommé Désir d'Elia Kazan et Tennessee Williams (1951/1993). “CinémAction”, núm. 118 (janv. 2006), pàg. 126-137.
- Cuevas, Efrén. Elia Kazan. Madrid: Cátedra, cop. 2000.
- Damour, Christophe. Polysémie du costume dans le jeu de Marlon Brando: de l'objet érotico-naturaliste à l'instrument rhétorique. “CinémAction”, núm. 144 (sept. 2012), pàg. 108-115.
- Desbordes, Rhoda. Tramways, trains et gares dans les films "de" Tennessee Williams. “CinémAction”, núm. 145 (déc. 2012), pàg. 91-95.
- Dowling, E. The derailment of 'A streetcar named desire'. “Literature/Film Quarterly”, vol. 9, núm. 4 (1981), pàg. 233-240.
- Fernández Cuenca, Carlos. Elia Kazan. San Sebastián: Sección de Actividades Culturales del XII Festival Internacional de Cine de San Sebastián, 1964.
- Hanks, P.A. The viewer's role in filmed versions of A streetcar named Desire. “Journal of Popular Film and Television”, vol. 14, núm. 3 (Fall 1986), pàg. 114-122.
- Kazan, Elia. Elia Kazan por Elia Kazan. Madrid: Fundamentos, 1974.
- Kazan, Elia. Kazan on directing. New York: Alfred A. Knopf, 2009.
- Leff, Leonard J. And transfer to cemetery: The Streetcars named desire. “Film Quarterly”, vol. 55, núm. 3 (Spring 2002), pàg. 29-37.
- Leibman, Nina C. Sexual misdemeanor/psychoanalytic felony. “Cinema Journal”, vol. 26, núm. 2 (Winter 1987), pàg. 27-38.
- El Método Brando. Francisco Perales (ed.). Madrid: T&B, 2009.
- Neve, Brian. Elia Kazan: the cinema of an american outsider. London ; New York: I.B. Tauris, cop. 2009.
- Palmer, R. Barton. ; Bray, William Robert. Hollywood's Tennessee: the Williams films and postwar America. Austin: University of Texas Press, 2009.
- Schickel, Richard. Marlon Brando: la biografía. Barcelona: Paidós, 1992.
- Thomas, Bob. Marlon Brando: un artista rebelde. Barcelona: Euros, 1975.
- Thomas, Tony. Las Películas de Marlon Brando. [Barcelona]: Odín, 1995.
- Thomson, David. Marlon Brando. New York: DK: A&E, 2003.
- Un tranvía llamado deseo ( A Streetcar named Desire)(DVD). [Madrid]: Warner Bros., cop. 2006.
- Yacowar, Maurice. Tennessee Williams en el cine. Barcelona: El Cid, 1978.
Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema
A Streetcar Named Desire és recordat sobretot per les interpretacions de Marlon Brando i de Vivien Leigh, però hi ha dos noms que són responsables clars del film i sobre els que cal parlar: Elia Kazan i Tennessee Williams.
A Elia Kazan el va acompanyar al llarg de tota la seva vida la seva declaració -l’any 1953- davant el Comitè d’Activitats Antiamericanes que presidia el senador Joseph McCarthy en plena època de Caça de Bruixes a Hollywood. La prova d’això és que, quan l’Acadèmia li va donar el 1999 un Oscar honorífic per tota la seva carrera, aquesta concessió va ser objecte de protestes i fins i tot d’un boicot parcial. Tanmateix cal que recordem que Kazan va ser un home de gran talent, un director teatral (i del teatre més avançat i innovador en el context americà de la seva època), i director de cinema d’èxit, així com novel·lista.
La relació de Tennessee Williams amb Kazan va ser estreta. Ell li va dirigir a Broadway els muntatges teatrals d’A Streetcar Named Desire, Cat On A Hot Tin Roof i Sweet Bird Of Youth i al cinema el film que comentem i Baby Doll (1956). L’estrena a Broadway d’A Streetcar Named Desire el 3 de desembre de 1947 es va fer amb un repartiment quasi idèntic al de la versió cinematogràfica ja que en ell ja hi eren fent els seus rols Marlon Brando, Kim Hunter i Karl Malden. L’única diferència va ser el personatge de Blanche DuBois, que va ser interpretat per Jessica Tandy i que no va participar en la versió cinematogràfica sent substituïda per Vivien Leigh. Val a dir que aquesta última va interpretar el personatge al West End de Londres el 1949 sent dirigida pel seu marit, Laurence Olivier.
L’acció d’A Streetcar Named Desire passa a la Nova Orleans contemporània de l’estrena. El seu títol al•ludeix a un dels tramvies que la protagonista ha d’agafar per tal d’arribar al lloc on viu la seva germana, un atrotinat edifici del Barri Francès anomenat Els Camps Elisis. Però el nom del lloc és també una irònica metàfora sobre els personatges i la seva situació. Blanche DuBois (Vivien Leigh) i la seva germana Stella (Kim Hunter) són d’una família benestant vinguda a menys. Stella sembla que ho ha acceptat i viu sense gaires problemes amb Stanley Kowalski (Marlon Brando), un obrer masclista, maltractador, primari i escassament educat i que presumeix de com és. Blanche no, es nega acceptar la realitat de la seva ruïna econòmica. De fet, els seus problemes són més amplis ja que sota l’aparença d’una dama sofisticada amaga conductes d’alcoholisme i promiscuïtat sexual, pors a l’envelliment, deliris de grandesa i cap tolerància a la frustració. Evidentment la convivència entre Stanley i Blanche serà molt complicada i es complicarà encara més al quedar-se Stella embarassada i al començar Blanche a sortir amb Harold Mitchell (Karl Malden), un amic de Stanley.
Adaptar aquesta obra el 1951 suposava un prestigi addicional pel fet de ser una obra de Tennessee Williams. Donat, també, que té un argument escabrós, tant l’obra com el film no deixen d’oferir una ampliació temàtica respecte a la censura. En aquest aspecte cal dir que veiem una de les característiques recurrents de les obres de Williams: presència de personatges i famílies disfuncionals i problemàtiques que amaguen secrets, drames amb sentiments extrems amb tocs morbosos i crispació, històries de gent amb molt dolor interior i que ho acaben exhibint públicament. En aquest sentit em sembla important destacar que Williams no juga a escandalitzar sinó que ofereix complexos retrats que es beneficien de la intensitat i la vibració que transmeten les interpretacions dels actors.
Aquest film va llençar a Marlon Brando no només com bon actor jove i trencador sinó també com mite eròtic malgrat que el seu personatge és força desagradable, no només vist amb els ulls d’avui dia sinó també amb els d’aleshores. Però el personatge més complex i sobre el que bascula tota l’acció és el de Blanche, molt angoixat per la solitud i per les seves pors sobre el pas del temps així com per la decadència familiar i personal que viu. A estones sembla que ella no controla la realitat i estones que, al trobar-la problemàtica, s’evadeix de forma voluntària. Tot això li acabarà portant a un carreró sense sortida. És un personatge molt turmentat però també retorçut i interpretar-lo en cinema o en teatre sempre és un repte.
En la 24 edició dels Oscars, celebrada el 20 de març de 1952, tres dels actors d’A Streetcar Named Desire van obtenir el premi: Vivien Leigh (millor actriu principal), Kim Hunter (millor actriu secundària) i Karl Malden (millor actor secundari). No així Marlon Brando que el va perdre davant el Humphrey Bogart de The African Queen (John Huston, 1951), ni tampoc Kazan que també va perdre el del millor director davant A Place In The Sun (George Stevens, 1951) ni la pròpia pel•lícula que també ho va fer davant An American in Paris (Vincente Minnelli, 1951). Tanmateix aquesta versió filmada en blanc i negre de l‘obra està considerada avui com canònica.
Una curiositat final: es considera Blue Jasmine (Woody Allen, 2013) una versió d’A Streetcar Named Desire i al personatge de Jasmine, interpretat per Cate Blanchett, una variant de Blanche DuBois. El fet és que Jasmine es pot traduir per gessamí i la pròpia Blanche ens diu a l’obra que utilitza un perfum amb aquesta olor.
Joaquim Puig (Universitat Autònoma de Barcelona)