Deux hommes dans Manhattan

Tot i que per a Melville Deux hommes dans Manhattan fos un film sense importància, ens trobem davant una d'aquestes pel•lícules que tenen tant interès pel que revelen de la carrera del seu autor, en virtut de la seva inserció atípica en aquesta, com pels seus propis valors, mèrits amb prou feines enterbolits per algunes escenes realitzades d'una forma destralera, i plantejades molt esquemàticament —vegeu, per exemple, la seqüència on els dos periodistes entrevisten a la cantant de jazz, en un únic pla que sembla plantejat així simplement per resoldre la situació de la manera més ràpida possible.

Probablement el primer que sobta d'un film com Deux hommes dans Manhattan és aquesta problemàtica ubicació en la trajectòria creativa de Melville —a més va ser un dels seus majors fracassos comercials, mentre la resposta crítica es va polaritzar entre l'obert rebuig i l'entusiasta adhesió, ambdues expressades amb molta freqüència a partir de la vinculació de la pel·lícula amb els coetanis i primerencs de la Nouvelle Vague—. Ens trobem davant d’un film que remet, amode d'homenatge, a molts altres —bàsicament, al cinema negre americà— i que, paradoxalment, no s'assembla a cap, ni tan sols als del seu autor, anteriors o posteriors, encara que només sigui superficialment. En Deux hommes dans Manhattan el realitzador francès sap conjugar la recurrència a un univers tan regulat com el del cinema clàssic americà i la reflexió sobre el mateix, escapar del mimetisme a partir de de certa distància. Més que cap altra cosa, Deux hommes dans Manhattan és, en relació a l'obra melvilliana, una pel•lícula òrfena —doncs si quelcom demostra aquest film és que els seus pares espirituals no podien ser ressuscitats—, que s'acaba en si mateixa, sense deixar hereus. Una pel•lícula insòlita, llurs empremtes al cinema posterior de Melville, més que en trets concrets —tot i que també— es troben sobretot en l'afany de cerca de nous camins que el seu director formalitza en ella, al marge que aquests mateixos camins portin a Deux hommes dans Manhattan, en certa mesura, a dreceres sense sortida.

El principal valor de Deux hommes dans Manhattan es troba en les cerques creatives que inaugura, en el seu tangencial efecte premonitori sobre aquest anhel de —involuntària?— deconstrucció que mobilitzarà el cinema posterior de Melville. En aquesta línia, podem entendre que la investigació que inicia el relat importa, en el seu sentit més profund, la recerca d'un sentit unitari, d'un classicisme que atorgui una resolució a la incertesa, inquietud que és la del cinema en aquests moments, o més precisament, la de Melville davant el cinema d'aquests temps. La impossibilitat final de trobar una resolució satisfactòria a la trama —una que no acabi en la banalitat i l'opacitat, en unes fotos llançades a una claveguera, en una riallada entre resignada i vençuda com la que deixa anar Delmas en l'últim pla— és el més clarivident corol·lari d'aquesta cerca i de les seves implicacions. En aquest sentit, no pot resultar més admirable la profunda coherència de la pel·lícula: narrant una recerca frustrada —aparentment: si finalment les indagacions acaben en no-res, no succeeix així amb Delmas, que en la conclusió és un home molt diferent al de l'inici— la pel·lícula és també una desesperada recerca creativa, una recerca també frustrada —i també aparentment: Deux hommes dans Manhattan probablement constitueix un necessari i extraordinàriament atractiu pas en fals en la carrera del seu autor.

Montero, José Francisco. Jean-Pierre Melville: crónicas de un samurái. Santander: Shangrila Textos Aparte, 2014.