Les yeux sans visage

Deixem una mica de banda la ben coneguda història de la gestació historiogràfica de la pel•lícula, mitjançant la qual Georges Franju va acabar fent-se càrrec d'un projecte que d’un bon inici, li resultava aliè però en el que va trobar un material propici per explorar les seves peculiars conviccions a propòsit de l'insòlit i del fantàstic, sobre les quals més endavant tornarem.

Fem abstracció, també, de tots els entrebancs i condicionants que la censura va interposar durant l'escriptura del guió (una tasca en la qual no solament va intervenir el propi director, sinó també els escriptors de novel·la negra Pierre Boileau i Thomas Narcejac), i fins i tot Claude Sautet, un any abans de dirigir Classe tous risques (1960), a partir del relat original de Pierre Redon, una barata novel·leta pol·licíaca, de trets de grandguignol i vulgars, en paraules de Jesús Palacios que poden subscriure's des del principi fins al final. I quedem-nos, per començar, amb l'exigent depuració del guió a la que se sotmet a aquesta novel·la, ja que Franju i els seus col·laboradors no van dubtar a desfer-se de tots els excessos retòrics i tremendistes, de tots els personatges superflus i de tots els additaments moralistes del text literari per quedar-se només amb el més essencial de la seva història després d'introduir en la ficció significatius canvis argumentals, un desenllaç de fascinants dimensions oníriques i, especialment, un decisiu element que actua com a autèntica sinècdoque de tot el film: la inquietant i bella màscara de cera blanca que cobreix el rostre de Christiane (Edith Scob), la filla del doctor Génessier (Pierre Brasseur) perquè, efectivament, aquí s'explica la història d'una obsessió o, si es vol, d'un buit, d'una absència.

L'obsessió és la del pare, un cirurgià especialitzat en la pràctica d’heteroempelts, que, després d'haver perdut la seva esposa, està obstinat a reconstruir el rostre de la seva filla, destrossat fins a la mosntruositat després d'un accident automobilístic del que, segons se suggereix, ell mateix pot sentir-se culpable, ja que conduïa com un dement, en paraules de la pròpia Christiane. I l'absència és la d'aquella cara, oculta gairebé sempre per aquesta màscara sota la qual tan solament emergeixen els 'ulls sense rostre' que donen títol al film. Solament que, amb la finalitat d'aconseguir els teixits vius necessaris per regenerar el rostre de la seva filla, Génessier i el seu ajudant (Louise, interpretada per una suggeridora Alida Valli) no dubten a segrestar a successives jovenetes -sempre d'ulls blaus, iguals que els de la seva filla- a les quals el doctor extirpa, literalment, les seves màscares facials de genuïna pell mitjançant minucioses intervencions quirúrgiques.

Som a dins, per tant, del territori del fantàstic, però el fantàstic -bé se sap- no neix de la immersió en allò meravellós, sinó de la conjunció, o del xoc, entre allò real i allò impossible. I aquesta naturalesa la tenia molt present Franju quan explicava, sempre que tenia ocasió, el seu interès per l'insòlit. A ell no li interessava inventar l'impossible, sinó travessar les aparences de la realitat (que havia de ser descrit amb plena materialitat realista) per aconseguir expressar l'insòlit que pot palpitar a l'interior de la realitat. Ho expressava amb nitidesa en el seu cèlebre aforisme: el fantàstic es crea. L'insòlit es revela. O dit d'una altra manera: l'insòlit està en la percepció de l’inhabitual aïllat de la quotidianitat. És a dir, per Franju, l'insòlit està en la situació. El fantàstic està en la forma. Per aquest motiu Les yeux sans visage s'articula sobre traços escrupolosament realistes, i s'edifica sobre una estructura tan freda com cerebral, fins a arribar a revelar l'insòlit que -precisament per sorgir de formes realistes- adquireix una incontrolable dimensió fantàstica.

Georges Franju. Quim Casas, Ana Cristina Iriarte, (ed.). Donostia-San Sebastián: Donostia Zinemaldia-Festival de Cine San Sebastian ; Madrid: Filmoteca Española, 2012.