Inherent Vice

A les pàgines de Vicio propio, l’aclaparadora novel·la de Thomas Pynchon que Paul T. Anderson ha convertit en la bonica, complexa i recorreguda per un punxant sentit de la pèrdua (del Somni i la Utopia, entre altres coses) Inherent Vice, Doc Sportello (un Marlowe crepuscular creuat amb un Freak Brother sheltonià) es lamenta davant el seu col·laborador Fritz Drybeam del que considera un símptoma evident de la caiguda: el moment en què, en l’imaginari popular, el detectiu privat va ser substituït pel policia. Abans hi havia tots aquells grans investigadors dels vells temps: Philip Marlowe, Sam Spade, el detectiu dels detectius Johnny Staccato, apunta Sportello, ara l’únic que veiem són polis, la tele està saturada de merdoses sèries de polis, que semblen tipus normals, que només volen fer la seva feina. 

El Final d’una raça.

L’escena, que no apareix a la pel·lícula, funciona com a fallida autoreflexiva: Sportello és un final de raça, un anacronisme enfrontat a una realitat que comença a ser indesxifrable i que el despulla de sentit i funcionalitat, com l’Elliott Gould de The Long Goodbye (Robert Altman, 1973) o el Ralph Meeker de Kiss Me Deadly (Robert Aldrich, 1955). Alhora, aquest moment sintetitza una de les grans estratègies de l’enciclopèdica erudició pynchoniana: detectar en el fet aparentment trivial (la cultura popular) els rastres del fet profund (els moviments subterranis de la Història o les mecàniques d’aquella Gran Conspiració que és la Història americana i, per extensió, la del capitalisme).

Anderson s’enfrontava aquí a un repte enverinat (portar a la pantalla l’imaginari multireferencial i el fraseig meàndric de Pynchon), però les seves decisions han estat regides per una irrebatible intel·ligència. En lloc de canalitzar el barroquisme de l’escriptor a través d’un excés de forma, ha apostat per la síntesi: netejar la superfície de picades d’ullet per anar al moll de l’os, al sentit essencial d’aquest relat sobre la desintegració de la contracultura en l’albada d’una era de delació, por, paranoia i instrumentalització de la dissidència.

La comèdia de la perplexitat.

En una Amèrica puritana i blanca, que vampiritza i sotmet als seus insubmisos a través d’un sistema (delirant només en aparença) que vincula tràfic estupefaent, odontologia, espiritualitat de bijuteria i centres psiquiàtrics, els personatges d’Inherent Vice desfilen davant la perplexa mirada de Sportello com peons d’una comèdia coral dels anys 60 transformada en fantasmagoria. Una obra major que, junt amb There Will Be Blood (2007) i The Master (2012), completa una Trilogia Nacional tan fonda, precisa i reveladora com aquella Gran Novel·la Americana, en marxa i per entregues, que Pynchon va començar a escriure el 1963, amb la seva inaugural V.

Costa, Jordi. Puro Vicio. “Fotogramas”, num. 2057 (marzo 2015). Pàg. 15.