Ayer no termina nunca

Tot i que la darrera pel·lícula d'Isabel Coixet s’ha volgut vendre com un film sobre les conseqüències de la crisi econòmica actual, la veritat és que Ayer no termina nunca és la natural continuació de la particular incursió que la directora catalana ha vingut fent en el melodrama des de pràcticament els seus inicis al món del cinema. Tant és així, que el fet que situï la pel·lícula en un futur proper devastat per les retallades i per una situació econòmica insostenible li serveix només de teló de fons, i per descomptat de reclam comercial, per seguir indagant en les relacions de desamor d'uns personatges que, malgrat coquetejar constantment amb el tòpic, carreguen amb un drama intern amb prou força com perquè Javier Cámara i Candela Peña puguin lluir a plaer les seves respectives interpretacions. Per aquest motiu l'interès d’Ayer no termina nunca radica exclusivament en el tour de force entre tots dos actors més que en la visió que Coixet ofereix del futur incert del nostre país. Sobre el paper, Ayer no termina nunca podria haver estat un encreuament entre La stanza del figlio (Nanni Moretti, 2001)  i Una giornata particulare (Ettore Scola, 1977). La primera pel drama del fill mort que separa per sempre a la parella protagonista, i la segona per l'aposta per un cinema de mínims que persegueix a dos únics personatges en un sol escenari.

No obstant això, Coixet construeix la seva pel·lícula sobre la base d'una concepció publicitària tant de la posada en escena com de la realització que trivialitzen tant la història mostrada com el seu embolcall formal. Durant tota la primera part de la pel·lícula, i fins que l'espectador no coneix l'existència d'un fill mort per meningitis cinc anys enrere, Coixet sembla entretenir-se simplement a mostrar amb certa superficialitat els retrets d'una parella trencada que torna a trobar-se per signar la conformitat per la imminent expropiació de la que fos casa seva en un lloc on ara es projecta construir un parc temàtic. Encara que aquest plantejament pogués semblar a priori interessant, Coixet roda la tensió emocional de la parella a través d'una excessiva fragmentació de plans que en lloc d'oferir a l'espectador els matisos dels seus sentiments contradictoris, fan l'efecte que no es troba còmoda amb el fet d'haver de construir tota la seva pel·lícula en un únic espai. A això també contribueixen els plans en els quals la cineasta situa als seus personatges fora de la conversa per mostrar els seus veritables pensaments entorn de l'altre. Són moments en els quals filma a Candela Peña i Javier Cámara en un entorn natural, ple de roques, i on presumptament tots dos se sinceren directament davant l'espectador. No obstant això, l'efecte que aconsegueix és precisament el contrari. No hi ha un àpex de veritat ni en la discussió de la parella ni en les seves confessions i la pel·lícula sembla convertir-se en un artefacte promocional o simplement en el seu propi tràiler, és a dir, en la promesa d'una possible pel·lícula que no es troba.

No obstant això, Ayer no termina nunca sembla donar un gir de cent vuitanta graus al moment en què es desvetlla el drama del fill mort. De sobte el film s'engrandeix al costat dels personatges que d'un moment a un altre semblen tenir una profunditat de la qual mancaven al principi, un sentit de ser, alguna cosa que expressar veritablement. Malgrat que la fragmentació espacial segueix sent la tònica dominant pel que fa a les opcions de realització de Coixet, la veritat és que la cineasta aconsegueix finalment capturar alguns instants on les emocions flueixen amb un cert regust de versemblança. Això succeeix en la seqüència on tots dos seuen abraçats sobre un banc i on recorden part de la seva vida en comú i, sobretot, en la seqüència final en la qual Javier Cámara plora el fill mort al costat de la seva tomba. Són sense cap mena de dubte dues seqüències sobre les quals se sustenta tota la pel·lícula i que posen de manifest la necessitat de Coixet de seguir fidel a la seva vocació pel melodrama i per més que sovint tinguem la sensació de que li agradaria desprendre's d'ell. Sobre aquest tema, apuntar que els conflictes de rol home-dona segueixen sent els mateixos que recorren tot el seu cinema, a saber, dones soles i abnegades enfront d'homes pràctics i vencedors que sí són capaços de refer les seves vides.

Petrus, Anna. Ayer no termina nunca: no me alegro de verte. “Dirigido por”, núm. 432 (abr. 2013), pàg. 11.