Lamerica

La inspiració d’Amelio per fer Lamerica prové dels reportatges televisius sobre l’arribada, detenció i deportació de centenars de vaixells albanesos a la regió italiana de Puglia en l’agost de 1991. Veient les imatges dels homes i les dones que han iniciat un fútil viatge per l’Adriàtic sobre un superpoblat vaixell, el director va recordar la desesperació que va dur al seu pare i oncle, amb molts altres italians empobrits, a emigrar a Amèrica anys abans. Poc després, Amelio va viatjar a Albània amb els seus guionistes, Andrea Porporati i Alessandro Sermoneta, per explorar idees pel seu nou film. Amelio diu que el seu viatge a Albània va estar motivat amb la intenció de trobar la Itàlia del passat, un país tan pobre que la major part dels seus habitants es veuen obligats a buscar-se la vida en un altre lloc, i aquesta part d'història ha estat oblidada pels italians d’avui. Invocant indirectament la memòria d’aquests avantpassats oblidats, el títol del seu film és una estratègica i intencionada falta d’ortografia de “L’America” (la gairebé mítica terra promesa pels pobres i desposseïts), imitant la improvisada ortografia trobada a les cartes escrites pels italians poc alfabetitzats emigrats al Nou Món molts anys enrere.

A Lamerica, la implícita influència de la televisió italiana a Albània és una crítica del domini a Itàlia d’una globalització nord-americana. Els models d’entreteniment de masses que es mostren als canals comercials italians són meres imitacions de programes nord-americans. Els albanesos augmenten la insatisfacció de la seva pròpia realitat cultural per culpa dels mitjans de comunicació italians, els transalpins ja han sucumbit als models culturals que provenen d’Estats Units i que ara transmeten als albanesos. Al moll de l’os d’aquests paral•lelismes i connexions resideix un pessimista punt de vista d’Amelio sobre les condicions de la postmodernitat.

Lamerica suggereix que la capitulació d’Itàlia cap al consumisme i la globalització va acompanyat d’una profunda buidor moral i una deplorable ignorància. Gino, un nen d'uns 8-10 anys, és ignorant d’història, insensible amb les diferències culturals, i no valora res que no sigui la fàcil adquisició de valors materials. És incapaç d’entendre que el seu estatus privilegiat és un atribut contingent, perpètuament subjecte a canvis. Tot i que perd els elements que el diferencien dels albanesos que l’envolten, ell continua apel·lant a la seva superioritat per una garantida italianitat. Fins que, finalment, quan li treuen el passaport, l’únic senyal d’identitat italiana que li queda, Gino deixa de parlar.

Mentre a Gino s’hi ressent de la seu ineludible procés d’albanització, els albanesos d’Amelio estan ansiosos de ser italians. Anant cap al port, els joves albanesos canten “L’italiano”, una popular cançó de Toto Cotugno, òbviament apresa gràcies a la televisió italiana, i amb una tornada que diu “Sóc italià, un italià de debò”. Un d’aquests esperançats immigrants anuncia que quan ell visqui a Itàlia, buscarà una dona italiana i que als seus fills només els hi parlarà en italià. Així la seva identitat albanesa es perdrà del tot. El desig d’aquest albanès per ser italià, per esborrar qualsevol tret d’identitat albanès, suggereix que la influència ideològica exercida pels mitjans italians ha estat més impactant que la de l’ocupació feixista d’Albània fa més de mig segle.

La crítica de Lamerica a la influència dels mitjans de comunicació italians com un instrument de supressor cultural planteja la qüestió de la complicitat de la pròpia pel•lícula en la negació de l’especifitat de la cultura albanesa, un aspecte que ha estat discutit per l’assaig de Rodica Diaconescu-Bumenfeld. Amb la trobada intergeneracional dels dos italians, Amelio tracta de reflectir les dues Itàlies (la de 1940 i la de 1990), i Albània serveix de terreny on les complexitats apareixen de manera dinàmica. És evident que els personatges albanesos fan la funció de suport narratiu, sense tenir en compte com són de misericordioses les seves construccions al film. Amelio va confessar que l’ús dels albanesos és un material amarg per la seva meditació sobre Itàlia, Lamerica sembla tenir molt a dir sobre Albània i el seu moment a la història, un moment marcat per conflictes típics de la postmodernitat, com les pressions de la globalització i la influència dels mitjans de comunicació amb les carències del subdesenvolupament. En efecte, tot i la seva mítica, nostàlgia, dimensió, el film ensenya un particular coneixement postmodern de cultura i identitat, amb el conflicte deliberat dels relliscosos termes “italià”i “albanès”, mutables categories. També suggereix que l’augment de la influència dels mitjans globals farà que la identificació nacional cada cop sigui més complicada i tensa en els pròxims anys.

O’Healy, Áine. Lamerica. En The Cinema of Italy. Giorgio Bertellini (ed.). London ; New York: Wallflower, 2004. Pàg. 244-253.