La stella che non c'è

Cal veure La stella che non c’è per entendre per què Itàlia continua essent un país de futur. Aquesta observació no es basa només en una conclusió socioeconòmica sinó que Gianni Amelio tracta d’anar més enllà. La conjuntura mostrada a la pel·lícula il·lustra perfectament els malsons dels europeus més pessimistes: mostra el desmantellament d’una fàbrica d’acer genovesa comprada pels xinesos i traslladada al seu país. Els treballadors transalpins critiquen amb impotència aquesta nova ubicació, però Vicenzo Buonavolontà, gerent de manteniment i d’aparença resignada, considera aquesta una oportunitat per transmetre el seu coneixement laboral a una cultura estrangera com si d’un llegat es tractés.   

El guió passa ràpidament de l’impacte del drama col·lectiu al de la deslocalització, preferint reflexionar sobre les conseqüències d’aquesta desgràcia. La posada en escena esdevé magistral i prepara la vetlla fúnebre de l’aixecament del cadàver de la fàbrica, és a dir, de l’alt forn. L’equip xinès posa per la fotografia amb solemnitat davant de la càmera, i unes hores més tard es reunirà en silenci al voltant d’un veritable àpat fúnebre. El cineasta fa una entrada teatral i nocturna en aquest palau fantasmagòric que és l’antiga seu. Vicenzo arriba com un missatger autoproclamat, travessant les grans sales de la residència italiana fins a la taula dels dirigents xinesos. Parlar i comprendre la llengua de l’altre es converteixen en desafiament d’una divisió de poders i d’un reconeixement tant desitjat pel tècnic. Ell imposa a Liu Hua, la traductora xinesa, la seva determinació en fer entendre els seus coneixements al director estranger. Sense voler-ho, la seva impaciència típicament llatina perjudicarà la bona consideració que es pugui tenir de la jove intèrpret. Humiliada, deixa l’habitació. L’única dona acaba de marxar, i les regles del capitalisme industrial han desvetllat la seva crueltat: ningú no és insubstituïble. Està condemnada a l’acomiadament.

Aquesta fortuïta falta d’educació i d’atenció es revela com el veritable sentit del viatge iniciàtic de Vicenzo a la Xina industrial. No viatja només per arreglar un alt forn defectuós, sinó també per corregir la seva falta de respecte cap a la jove i aprendre de la situació. La seva primera trobada, en una comunicació professional on la Liu Hua no és més que una mitjancera que presta la seva veu als dos homes, és l’inici d’una relació verbal. La paraula omple la distància geogràfica que hi ha entre tots dos. La imatge del buit posterior al desmantellament de la fàbrica anuncia el ressò silenciós d’una sonora vida per trobar.

Vicenzo apareix com un anacronisme en aquesta Xina continental que després del règim de Mao oblida, per segon cop, el seu passat per la modernitat capitalista. En la seva arribada a Xanghai, el protagonista s’enfronta a un director que l’ha substituït al sopar “funerari” i com Liu Hua afirma que l’italià és considerat pel Ministeri d’Educació una llengua minoritària. Això afecta l’orgull de Vicenzo, però no a la seva voluntat de comunicar-se de qualsevol manera. Gianni Amelio constata així la manifestació d’un pes cultural susceptible de vèncer les majors dificultats ocasionades per les pressions econòmiques. La negociació sempre és possible, i la seva arma esdevé la paraula. La manera com Sergio Castellito aconsegueix “omplir” l’espai mitjançant la veu, tot i que els seus interlocutors no l’entenguin, evoca la gran confiança de Vicenzo en l’ésser humà i en la seva facultat de comunicació. La paraula pot resultar una veritable eina per guiar-lo amb Liu Hua en el laberint industrial xinès.

El cineasta no dubta en dur la parella constantment al límit de la ruptura, en uns entorns on la implosió social hi és sempre present. Des de l’edifici multiprofessional i multidomèstic fins a la drassana desèrtica, tot passant per la fàbrica activa transformada en una casa ocupada, res en aquesta societat sembla poder oferir una estabilitat serena. Només el contracte econòmic i de paraula que hi ha entre Vincenzo i Liu pot mantenir el sentit de les seves trajectòries, encara que aquestes resultin sinuoses per la seva por recíproca d’estimar-se.

En aquest darrer punt, La stella che non c’è s’assembla –i no és un defecte-  a una de les reiteracions preferides de Terrence Malick, i en particular de The New World. Malick és, en la meva humil opinió, un dels pocs cineastes que saben filmar un home enamorat en plena possessió i en plena consciència de la potència d’aquest sentiment fundacional. Aconsegueix resultar creïble l’elecció de John Smith de refusar per orgull i deixar enrere les Indies renunciant a Pocahontas. Vicenzo actua igual amb Liu, demanant-li al conductor del camió que faci mitja volta mentre la jova dorm, per abandonar-la.

Eisenreich, Pierre. L'Étoile imaginaire: une nouvelle espérance. “Positif”, núm. 552 (févr. 2007), pàg. 25-26.