Dossier Film (INCLUIDO EN Rovira Beleta)
- El Amor brujo (DVD). Valladolid: Divisa Home Video, cop. 2003.
- El Amor brujo. En Homenatge a Francesc Rovira-Beleta. En 27 Setmana Internacional de Cinema de Barcelona: Barcelona, 17 al 23 de juny 1985. Barcelona: Setmana Internacional de Cinema, 1985. Pàg. 39-41.
- El Amor brujo. En Munsó Cabús, Joan. Diccionario del cine musical. Madrid: T&B, 2006. Pàg. 18-19.
- Chevassu, François. L’Amour sourcier. “La Revue du cinéma”, núm. 422 (déc. 1986), pàg. 31-32.
- Francisco Rovira Beleta. En Cobo, Eugenio. El Flamenco en el cine. Sevilla: Signatura, DL 2013. Pàg. 148-162.
- Rovira-Beleta, Francesc ; Benpar, Carlos. Rovira-Beleta: el cine y el cineasta. Barcelona: Laertes, 2000.
- Sainz, Salvador. El Cine de Rovira-Beleta. Ibiza: Semana Internacional del Film, 1990.
Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema
És una pel·lícula produïda íntegrament amb capital propi i les aportacions del distribuïdor i de la subvenció oficial. El pressupost va ésser de dinou milions de pessetes. Acordàrem amb Alemanya que ens proporcionaren el material de les càmeres de la Samuelson de Londres, si bé al final vaig haver de córrer jo amb totes les despeses. Al començament rodàvem amb Panavision 70 mm, però les càmeres Harriflex eren massa petits per suportar l’òptica dels 70 mm i la pel·lícula quedava fora de focus. Continuàrem rodant amb el sistema Techniscope o 2Pi. Més tard tinguérem dificultats de laboratori per tirar la còpia amb els sistemes. Muntaren dos negatius; cadascun d’ells tenia cues intermèdies que es corresponien amb la imatge de l’altre. I gràcies un invent dels laboratoris Fotofilm, passant la positivadora mecànicament de l’un a l’altre sistema, poguérem tirar una còpia sense afegits. Fins aleshores només s’havia fet una còpia afegint alternativament la de cada sistema, que fou la que es va presentar al Festival Moscou i que contenia seixanta afegits amb el conseqüent perill de trencar-se. El Festival de Moscou havia començat ja i haguérem de treballar tres dies i dues nits consecutius per arribar a temps de ser admesos. Eren els dies de la revetlla de Sant Joan. Els del laboratori feien torns però jo em vaig mantenir d'en peus durant tots aquells dies. Vaig fer esperar un quart d’hora l’avió de Madrid i quan va arribar la còpia a la Censura, el ple ja estava reunit esperant-la.
La pel·lícula va arribar a Moscou a mig festival. Allà vaig trobar el mexicà Emilio Fernández “El Indio” que ja coneixia d’Acapulco. Em va dir: “Te la van a desmadrar” referint-se a la projecció ala gran sala del Kremlin. Resulta que les còpies es passaven sense subtitular, amb traducció simultània al rus, baixant al màxim el so original, amb la qual cosa es carregaven la pel·lícula, sobretot tenint en compte que es tractava d’un film musical. Vaig aconseguir, per mitjà de la intèrpret, que l’encarregat del mixer apugés el volum cada cop que sonava la música, però es va presentar un individu vestit amb uniforme militar i li ordenà enèrgicament que l’abaixés. Suposo que després vindrien les represàlies.
Aquesta cinta es filmà totalment a Cadis, on les localitzacions responien sorprenentment amb tota exactitud a les previstes al guió. La casa de Candelas estava descrita amb tot detall com si l’hagués coneguda abans. Quan la vaig descobrir em van dir que no podia rodar a la casa perquè hi vivia un home que feia sis anys que estava malalt, pràcticament agonitzant, i que les dues senyores velles que el cuidaven no permetien que el traguessin d’allà. Estiguérem fins als darrers dies sense rodar les seqüències, esperant que el pobre home es morís, com així ocorregué finalment, i després vàrem poder acabar de filmar. Les males llengües de Cadis deien que les velles l’havien “liquidao” per poder-nos cobrar el lloguer del rodatge.
Vam aixecar una gran creu a la platja de Las Mujeres. Un dia que no rodàrem allà ens vam trobar, en tornar, que la Creu havia desaparegut. Haguérem d’aixecar una altra. Si encara és allà, sàpiguen que el seu origen fou el rodatge d’El amor brujo. Antonio Gades va signar un contracte per més d’un milió de pessetes i el percentatge per Estats Units, vist l’èxit de Los Tarantos, tot i tractar-se de la mateixa productora. El rodatge en general va anar bé però Gades va patir alguna dificultat en ballar als terrats perquè tenia vertigen.
Les crítiques no van tractar malament la pel·lícula però n’hi va haver una, la del diari Pueblo (de García de la Puerta), que la va atacar com si fos una falsedat que l’acció s’hagués traslladat a Cadis, quan això va ser un valor d’autenticitat per respondre a la intenció de Falla, que la va escriure per Cadis i no per Granada, on sempre s’ha representat el ballet. El mateix crític va dir, entre d’altres barbaritats, que com no ens havíem adonat que apareixien diverses antenes de televisió en els terrats essent, deia, una pel·lícula antiga.
La pel·lícula fou nominada per l’Oscar de l’Acadèmia d’Arts i Ciències de Hollywood. Era la meva segona nominació. Conservo l’àlbum de fotografies de la meva estada allà, que m’envià molt gentilment l’organització amb el meu nom i el del film impresos a la portada i on es pot seguir el procés de nominació que fou similar al de Los Tarantos, exceptuant el gran sopar final suprimit en senyal de dol per l’assassinat del líder negre Martin Luther King, ocorregut aquells dies.
Rovira-Beleta, Francesc. Homenatge a Francesc Rovira-Beleta. [Barcelona: Setmana Internacional de Cinema, 1985]. Pàg. 17-46.