Stromboli, terra di Dio

Solitud i Stromboli?

No consta enlloc ni figura en els crèdits de la pel·lícula cap al·lusió a la novel·la, per tant resulta xocant relacionar Solitud de Víctor Català i Stromboli (1949) de Roberto Rossellini, i en conseqüència es desvetlla un inevitable escepticisme: ¿com podia aquest director genial haver accedit a un llibre de 1905, d’una novel·lística aleshores incipient,  d’una literatura en una llengua minoritària d’una remota contrada situada en un estat feixista, conegut només per la seva literatura en castellà, cosa que en reduïa encara menys les possibilitats de coneixença? De vegades el que sembla més allunyat de sobte resulta d’allò més proper: els Rossellini tenien família a Barcelona, en concret la germana menor, Micaela, estava casada amb Jordi Rocha Navarro i vivia —o viu, encara— a Barcelona, més endavant parlarem de les tràgiques circumstàncies que relacionen Roberto amb aquesta ciutat. 
[...]
Com és ben sabut, Solitud relata un procés d’anagnòrisi a través del viatge iniciàtic d’una dona que la durà fins a l’autoreconeixement de la seva identitat. La trama narrativa de la novel•la concorda exactament amb la seqüenciació del film, com ho podem veure en l’esquema següent que prefigura l’ascensió al cim de la «muntanya» simbòlica:

Una mostra de com Rossellini elabora la lectura per tal de crear la seva pròpia seqüència fílmica, la trobem en dos moments clau en el procés de creixement de la desconfiança de la Mila envers el seu marit. Són els primers recels que experimenta al començament de la novel·la. A «La pujada», primer capítol, la dona contempla el «bescoll carnós» del seu home i pensa: «Com s’ha engreixat aquest home» (S: 20), unes línies més endavant «La Mila aleshores, li clavà les ninetes, aquelles ninetes plenes d’angúnia i de desconfiança» (S: 23) i una mica més tard: «tot sentint davant seu l’esbufec intermitent d’En Matias, pensava en la greixesa del seu home, que tanmateix començava ja a fer-li nosa» (S: 26). En el segon capítol, «Fosca», la Mila pateix insomni:«l’estranyor del llit, bonyegut i desllivellat, la mateixa força del seu cansament [...] la privaren de cloure els ulls durant moltes hores» (S: 37). Rossellini condensa tot el procés en el magnífic pla seqüència de la primera nit que passa el matrimoni en la casa de Stromboli. El primer pla del bescoll del marit, els esbufecs de l’home que dorm profundament, la incomoditat del llit, l’insomni de Karin.

Són moltes les imatges visuals que Solitud forneix a Rossellini, com ara la de la dona entre els dos homes dalt del carro, en el primer capítol, durant la pujada. Rossellini ho situa en el vaixell que els du a l’illa. Karin situada entre l’Home del Far i el marit, recolzats en un dels pals de la nau (la fusta remet al carro). Una ombra premonitòria de tot el que s’esdevindrà cobreix el rostre de Karin. Un pla que el regista tradueix de manera magistral en el seu equivalent viatge en vaixell.

Un dels plans seqüència més interessants de la pel·lícula –perquè a primera vista no sembla tenir cap relació amb la trama– és l’episodi de la «fura». Antonio s’ha quedat sense feina i ha decidit que caçarà conills de frau amb una fura. L’animalet entendreix Karin que ignora per a quin fi està destinat. Antonio per alliçonar-la agafa un conillet i deixa anar la fura que l’ataca, Karin agafa el conill per protegir-lo però Antonio l’hi arrabassa i la fura el mata. La dona reacciona amb horror i escomet a cops el marit que riu i dóna una «puntada de peu» a la fura.

Si busquem a la novel·la, trobarem aquesta seqüència en els capítols cinc i set. A «Sumant dies» assistim a una caragolada on l’Ànima es presenta amb una fura per caçar conills: «La fura trepitjava inquietament la xarxa i ensumava traient el morret blanc per entre les malles» (S:76). Quan arriba «La festa de les roses», llegim que «Dels conills se n’havia encarregat l’Ànima. [...] tots amb els caps esclafats a pedrades o a cops de peu, o bé amb les anques esparracades per les dents de la fura» (S: 100). La Mila assisteix a l’escorxament dels conills «tan nuets, estiregassats de cos, prims de malucs, [...] amb els colzes encongits i les cametes llargament estirades» (S:101) com si de nadons es tractessin: «La Mila havia de cloure els ulls, sentint que un llampec d’horror li travessava el cor, com si el caçador de frau fos un botxí desanimat i repugnant que es lliurava amb goig a estripar germans innocents».

A Stromboli, la mort del conillet, que veiem que pren tot el seu significat referencial de la novel·la, és premonició de la matança de tonyines –equivalent a l’escorxament de conills– que tot seguit tindrà lloc, i de la revelació al marit de la futura maternitat de Karin al final del mateix encadenat de seqüències. L’instint maternal de la Mila es revel·la contra l’escorxament de conills; la reacció de Karin davant la mort de les tonyines és exactament el mateix en tant que sap que està embarassada i s’identifica amb les mares-tonyines agonitzants.

Delor i Muns, Rosa. Notes a propòsit de Stromboli de Roberto Rossellini i Solitud de Víctor Català.  [en línia]. S.l.: 2005.  <http://www.filmod.unina.it/aisc/comunicazioni/Delor.pdf>[Consultada: 08.08.2015].