Moon

Moon, dirigida pel debutant Duncan Jones a partir d’un guió escrit per Nathan Park a partir d’un argument del mateix Jones, és una curiosa producció britànica de ciència-ficció que fa referències directes a diferents clàssics del cinema de ciència-ficció nord-americà – 2001 a Space Odyssey (Stanley Kubrick, 1968), Silent Running (Douglas Trumbull, 1971) i Outland (Peter Hyams, 1981), que aprofitant l’avinentesa, celebrem que comenci a ser considerada- i a un soviètic: Solaris (Andrei Tarkovski, 1972). És d’agrair que, com a mínim, el seu jove autor admeti honestament que el que ha fet és un estimable reciclatge, molt digne però poca cosa més, d’aquests referents.

Hi ha coses que cal anotar a favor de Moon. La primera d’elles resideix en l’esforç que duu a terme, en línies generals força aconseguit, de recollir l’esperit pessimista i desesperançador del cinema de ciència-ficció que es va fer entre finals dels seixanta i mitjans dels setanta sobretot als Estats Units, encara que també amb algues esporàdiques “fugues” en altres latituds d’Europa (com la ja mencionada Solaris; de cert cinema de ciència-ficció de l’Alemanya Federal que ara de mica en mica i de manera gradual, comença a ser redescobert gràcies als formats domèstics; o de produccions britàniques com la molt estranya Zardoz (1974) del no prou reivindicat John Boorman). Em refereixo, en el cas de la producció nord-americana, a aquell cinema de ciència-ficció que va arrencar aproximadament amb Planet of the Apes (Franklin J. Schaffner, 1968) i que, de diferent manera, van finalitzar George Lucas amb Star Wars (1977) i Ridley Scott amb Alien (1979). L’evocació que Moon duu a terme d’aquesta manera d’entendre la ciència-ficció es vehicula mitjançant una història que frega el minimalisme: la d’un astronauta (Sam Bell: Sam Rockwell) que, a punt d’expirar el seu contracte de tres anys de treball en solitari a la base lunar extraient un material altament energètic destinat a resoldre les carències del planeta Terra en aquesta matèria, pateix un seguit de contratemps que posen en perill no només la seva vida, sinó fins i tot el sentit de la seva existència.

Un altre encert del film, gairebé sorprenent en tractar-se d’un realitzador jove i, se suposa, amb ganes de fer-se notar (a no ser que aquesta hagi estat la seva manera de cridar l’atenció), resideix en la resolució, diguem-li, clàssica del relat: Duncan Jones sap alternar plans generals i plans medis funcionals, destinats a mostrar-nos l’escenari i la ubicació/relació del personatge dins d’ell, amb primers plans que ens informen de certs detalls rellevants en el conjunt del relat. Dins d’aquest potser mal anomenat classicisme formal, sorprèn que la pel•lícula fugi de qualsevol mena d’efectisme, fins al punt que fins i tot els moments de suspens es resolen amb una insòlita parsimònia; sense voler ser exhaustius: l’accident de Sam amb el vehicle lunar; el tall de muntatge que ens condueix aparentment del Sam inconscient dins d’aquell vehicle al Sam que recupera el coneixement sobre la taula d’operacions, atès pel sol·lícit ordinador Gerty (un claríssim èmul, un altre, del Hal 9000 de 2001: a Space Odyssey); el rellotge que, com a Outland, va anunciant el temps que falta per la imminent arribada dels sicaris enviats per la companyia d’extracció de material...

Aquestes dues virtuts de Moon, a les quals cal afegir encerts parcials en matèria de fotografia (Gary Shaw), decoració (Tony Noble) i, sobretot, interpretació (Sam Rockwell), es troben al mateix temps, i paradoxalment, en l’origen d’alguns dels seus inconvenients, quan no defectes, que ens prohibeixen que estiguem parlant d’aquesta gran contribució a la ciència-ficció que s’està pregonant aquests dies (per molt que els punts d’interès de Moon, apreciables però més petits del que s’ha dit, la situïn per sobre del decebedor bluff anomenat District 9 (Neill Blomkamp, 2009). El que vull dir és que, per una banda, està molt bé que Moon intenti recuperar aquest esperit nihilista i ombrívol, en definitiva adult, de la ciència-ficció practicada en l’època a la qual em refereixo (i que, a estones, aconsegueixi amb cert èxit aquesta recuperació); però, per altra banda, es troba a faltar en el conjunt del film abrivament, més ferocitat i un major sentit crític, Moon desaprofita en part la possibilitat de ser una sàtira sobre les condicions laborals de la humanitat en un futur hipotètic: de desenvolupar al respecte una “crítica social” que pogués haver estat més sucosa. (...)

En resum, es troba a faltar en la feina de Duncan Jones una mica més de valentia i inventiva visual, una mica més de “carn” cinematogràfica en el conjunt d’un relat que, tot i convèncer i fins i tot agradar en les seves línies generals, es queda curt en el moment que es vulgui aprofundir un mica més. Una llàstima, relativa, evidentment, tenint en compte que un títol com Moon resulta més positiu que negatiu en el panorama actual, no gaire estimulant, del gènere de la ciència-ficció.

Fernández Valentí, Tomás. Moon: recuperar la ciencia ficción. “Dirigido por”, núm. 394 (nov. 2009), pàg. 8.