Dossier Film (INCLUIDO EN Jarmusch, Lynch i Schrader)
Taxi Driver
Fitxa tècnica
Bibliografia
- Allombert, Guy. Taxi Driver. “Image et Son”, núm. 306 (mai 1976), pàg. 99-100.
- Anderson, John. Tortured souls. “American Cinematographer”, vol. 92, núm. 6 (June 2011), pàg. 56-67.
- Bégaudeau, François. Self-control. “Cahiers du Cinéma”, núm. 613 (June 2006), pàg. 83.
- Benoît, Claude. Le cinéma américain à Cannes. Taxi driver. “Jeune Cinéma”, núm. 96 (juil.-août 1976), pàg. 19-20.
- Beylie, Claude ; Tessier, Max. Taxi Driver. “Ecran”, núm. 49 (juil. 1976), pàg. 49-52.
- Butler, David. The days do not end: film music, time and Bernard Herrmann. “Film Studies”, núm. 9 (Winter 2006), pàg. 51-63.
- Cuel, François. Scorsese, Scorsese. “Cinématographe”, núm. 45 (Mar. 1979), pàg. 38-41.
- Dempsey, M. Taxi driver. “Film Quarterly”, vol. 29, núm. 4 (Summer 1976), pàg. 37-41.
- Farber, Manny. ; Patterson, Patricia. The power and the gory. “Film Comment”, vol. 12, núm. 3 (May-June 1976), pàg. 26-30.
- Film as literature: two screenplays. “Literature/Film Quarterly”, vol. 23, núm. 1 (Jan. 1995), pàg. 79-80.
- Henry, Michael. Qui veut faire l'ange.. (Taxi Driver). “Positif”, núm. 183-184 (Juil.-août 1976), pàg. 106-109.
- Herrmann, Bernard. Taxi Driver (CD). [S.l.]: Arista Records, p 1976.
- Jaubin, Amy. Taxi Driver. London: British Film Institute, cop. 2000.
- Kané, P. Taxi driver. Un après-midi de chien. “Cahiers du Cinéma”, núm. 268-269 (juil.-août 1976), pàg. 99.
- Khoo, Eric. Eric Khoo. “Cahiers du Cinéma”, núm. 700 (mai 2014), pàg. 96.
- Lenne, Gérard. Néo-fascisme dans le jeune cinéma américain. “Ecran”, núm. 81 (juin 1979), pàg. 27-28.
- Losilla, Carlos. Taxi Driver ; Johnny Guitar. Barcelona: Dirigido, cop. 1997.
- The Lure of Negative Thought. En Kouvaros, George. Paul Schrader. Urbana ; Chicago: University of Illinois Press, cop. 2008. Pàg. 16-21.
- Malas calles, Alicia no vive aquí y Taxi Driver. En Martin Scorsese por Martin Scorsese. David Thompson ; Ian Christie (ed.). Barcelona: Alba, 1999. Pàg. 67-100.
- Michener, Charles. Taxi Driver. “Film Comment”, vol. 12, núm. 2 (Mar.-Apr. 1976), pàg. 4-5.
- Mortimer, Barbara. Portraits of the postmodern person in Taxi driver, Raging bull, and The king of comedy. “Journal of Film and Video”, vol. 49, núm. 1-2 (Spring-Summer 1997), pàg. 28-38.
- Navarro, Antonio José. Scorsese & Schrader: las parábolas violentas de un católico y un calvinista. “Dirigido por”, núm. 398 (mar. 2010), pàg. 46-49.
- La Pesadilla del insomne. En Alberich, Enrique. Martin Scorsese: vivir el cine. [Barcelona]: Glénat, 1999. Pàg. 126-148.
- Quart, Leonard. A slice of delirium: Scorsese's Taxi driver revisited. “Film Criticism”, vol. 19, núm. 3 (Spring 1995), pàg. 67-71.
- Renaud, Tristan. Taxi driver. Loin de Mean Streets. “Cinéma”, núm. 211 (juil. 1976), pàg. 131-132.
- Rice, J.C. Transcendental pornography and Taxi driver. “Journal of Popular Film and Television”, vol. 5, núm. 2 (1976), pàg. 109-123.
- Rosenbaum, Jonathan. Journals: Jonathan Rosenbaum from London and New York. “Film Comment”, vol. 12, núm. 4 (July-Aug. 1976), pàg. 2-4.
- Rubenstein, L. Taxi driver. “Cineaste”, vol. 7, núm. 3 (Fall 1976), pàg. 34-35.
- Schrader, Paul. Taxi Driver. London ; Boston: Faber and Faber, 1990.
- Soncini, Alberto. Trasparenza e trasgressione materiali per un'analisi testuale di Taxi driver. “Cineforum”, vol.94, núm. 438 (ott. 2004), pàg. 38-45.
- Taubin, Amy. God's lonely man. “Sight & Sound”, vol. 9, núm. 4 (Apr. 1999), pàg. 16-19.
- Taxi Driver (DVD). Madrid: Sony Pictures Home Entertainment, DL 2007.
- Taxi Driver. “Avant-Scène Cinéma”, núm. 529 (févr. 2004), pàg. 1-67.
- Taxi Driver. Domecq, Jean-Philippe. Martin Scorsese: un rêve italo-américain. Renens: 5 Continents, 1986. Pàg. 61-74.
- Taxi Driver. En Balagué, Carles. Martin Scorsese. Madrid: JC, DL 1993. Pàg. 69-78.
- Taxi Driver. En Cieutat, Michel. Martin Scorsese. Paris: Rivages, 1986. Pàg. 108-124.
- Taxi Driver. En Monterde, José Enrique. Martin Scorsese. Madrid: Cátedra, 2000. Pèg. 160-202.
- Taxi Driver. En Rausch, Andrew J. The Films of Martin Scorsese and Robert De Niro. Lanham ; Toronto ; Plymouth: Scarecrow, 2010. Pàg. 27-46.
- Taxi Driver. En Schrader, Paul. Schrader on Schrader & other writings. Kevin Jackson (ed.). London ; Boston: Faber and Faber, 1990. Pàg. 115-121.
- Taxi Driver. En Wilson, Michael Henry. Scorsese on Scorsese. Paris: Cahiers du cinéma, cop. 2005. Pàg. 48-61.
- Thompson, Rick. Screenwriter: Taxi driver's Paul Schrader, interviewed by Richard Thompson. “Film Comment”, vol. 12, núm. 2 (Mar.-Apr. 1976), pàg. 6-19.
- Underground Man. En The Age of movies : selected writings of Pauline Kael. Sanford Schwartz (ed.). New York: Library of America, cop. 2011. Pàg. 525-529.
- Westerbeck, C.L., Jr. Beauties and the beast. “Sight & Sound”, vol. 45, núm. 3 (Summer 1976), pàg. 134-139.
Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema
A les relacions entre Travis Bickle amb Betsy i Iris es condensen les confusions entre realitat i idealitat que caracteritzen al personatge; una idealitat que fàcilment pot derivar en somni i aquest en malson. Aquest conflicte entre realitat i idealitat s’expressa mitjançant la pròpia textura del film, que aconsegueix una de les seves majors virtuts en la seva capacitat de conjugar els aspectes asprament realistes amb un to al·lucinatori que aproxima Taxi Driver al cinema de terror: “No es tractava d’una Nova York documental, ni descriptiu, tampoc recreat amb finalitat realista, sinó coherent amb les borroses imatges d’una ciutat apocalíptica intuïda pel nostre protagonista des del seient del seu yellow car”; o “el poder de la ficció a Taxi Driver no sorgeix d’una il·lusió realista –el verisme de Mean Streets-, sinó per la construcció sistemàtica d’una al·lucinació fantàstica”. O com digué el mateix Scorsese, “la idea central era fer una mena de passarel·la entre els films d’horror gòtic i els successos del New York Daily News”.
Aquest ultraisme realista sustenta la teoria de l’hiperrealisme inherent a bona part del cinema d’Scorsese i a Taxi Driver en concret. Franco La Polla ha estat un dels seus majors propugnadors: “Individus solitaris que observen immòbils un programa de televisió en ambients desolats, ombres atrapades en la seva intimitat al re enquadrament d’una finestra, imatges blocades d’homes asseguts com maniquins de plàstic en taules polides d’un bar: són aquests els personatges de l’infern urbà d’Scorsese, aquests els hiperrealistes protagonistes del film (...) Taxi Driver és el màxim resultat de l’hiperrealisme figuratiu localitzable al cinema nord-americà contemporani compromès amb les decisions industrials de Hollywood”. Fins i tot s’han buscat referències en les files del realisme i hiperrealisme pictòric americà en relació a Taxi Driver: des de l’Edward Hopper de Nighthawks (1942) per la cafeteria Bellmore fins al New York Office (1962) en relació a l’oficina de Palantine, però sense cap mena de dubte també es podria apel·lar altres noms com els de Richard Estes, John Salt, Richard Haas, etc. O en una dimensió més pop que hiperrealista, l’inici de cada seqüència amb un pla inspirat, segons Scorsese, en els quadres de David Hockney. En definitiva, tant els efectes d’il·luminació com el tipus d’enquadrament, amb especial èmfasi en alguns plans de caire macroscòpic i caràcter hipnòtic, com el del zoom sobre l’alka-seltzer dissolt en un got d’aigua al Bellmore, juguen més d’un cop a favor d’aquesta impregnació hiperrealista de Taxi Driver.
En l’altre extrem, la textura fantàstica o al·lucinatòria del film té la seva lògica, com assenyala Pezzotta “La deformació expressionista té una lògica: ha de crear alhora un sentit de saturació i un altre de fatalitat, per a fer inevitable l’explosió del protagonista”. Així doncs s’arriba al terror pur, com va explicar la famosa Pauline Kael a la seva crítica “No hi ha pràcticament sexualitat en aquest film, però l’absència de sexualitat pot torbar tant com la sexualitat. I d’això es tracta: l’absència de sexualitat –energia i emoció comprimides- contrapesada amb un alleugeriment a cops de sang. El fet que provem visceralment la necessitat que té Travis d’explotar, i que aquesta explosió tingui una finalitat, fa de Taxi Driver un dels rars films d’horror autènticament modern”.
La barreja de verisme i onirisme es manifesta amb el tractament de l’escenari de les aventures del taxi driver: Nova York. Ara no només es tracten els carrers de Little Italy o del Village, sinó del moll de la Manhattan del vici i el pecat, al voltant de Times Square i Broadway, evocats amb una minuciosa atenció. Sense cap mena de dubte, un dels factors que engrandeixen el film és la seva capacitat de captar la vibració d’una gran ciutat, d’aquest “moviment brownià” que l’anima tant a les escenes diürnes que ens mostra la cara positiva com ales nocturnes que n'ofereixen el cantó fosc de la ciutat. Una Nova York que va adquirint tonalitats infernals, desplaçant la dimensió verista cap a un caràcter metafísic.
Monterde, José Enrique. Martin Scorsese. Madrid: Cátedra, 2000.