Zendegi va digar hich

Zendegi va digar hich se centra en les seqüeles d’un terrible terratrèmol que va sacsejar el nord d’Iran en 1990. Un pare recorre en cotxe amb el seu fill  tota la zona buscant els dos nens protagonistes que van actuar a la pel·lícula d’Abbas Kiarostami Khane-ye Doust Kodjast (1987) i la seva recerca es converteix en el fidel testimoni de les dificultats dels supervivents i la seva constant lluita per refer les seves vides. Per Kiarostami, el nou film –guanyador del premi Rossellini a Cannes- marca un pas endavant en la seva experimentació que barreja el drama amb el documental, però amb un caire més filosòfic i més reflexiva que les anteriors.  El personatge principal, en constant moviment tot i que aïllat dins el seu cotxe, fa alhora el paper de guia i de reporter. Es manté com un observador distant i fins i tot una mica enigmàtic, encara que l’encant de la pel·lícula provingui dels diàlegs que tenen aquesta figura urbana amb els altres personatges rurals –un repartiment d’actors no professionals, víctimes reals de la catàstrofe natural.

La bellesa i la força del film radica en juxtaposar tràgiques escenes de mort i destrucció provocada pel desastre natural amb l’existència quotidiana dels habitants de la zona, especialment els nens. Com la noia amb el seu marit que duen un polsós coixí des de les runes de casa seva i reguen les plantes. Un home gran que porta el seient del lavabo; un altre que es casa un dia després del desastre; aquell que, tot i haver perdut les seves germanes, s’encarrega d’arreglar l’antena de televisió per poder veure un partit de futbol.

Abbas Kiarostami compara subtilment la visió de les coses que té fill amb la del pare. Hi ha moments on la pel·lícula adopta el punt de vista del nen assegut al cotxe i mirant el paisatge per un enquadrament fet amb les seves mans. Les diferències culturals entre els habitants de ciutat i els de poble són menys profundes pels nens que pels adults; el fill està igual d’alterat pel partit de futbol que qualsevol altre nen del poble.

Un dels més efectius enginys que Abbas Kiarostami utilitza és la preservació del temps real mitjançant el moviments de càmera i la seva composició. A moltes escenes de vilatans carregant pesades andròmines per un petit turó, la càmera fa una panoràmica del pendent per anticipar la dificultat del camí que han de fer. Aquestes mateixes panoràmiques també segueixen a l’home conduint i sobrepassant al vilatans. Però en altres moments, la càmera s’atura per emfatitzar les fissures i escletxes que han causat el terratrèmol al turó: tot és terra esquarterada excepte a la part superior del pla, on podem veure el cotxe i la gent local esquivant els forats del terreny mitjançant salts. La millor de les escenes als turons és la darrera, on el nostre heroi decideix donar un cop de mà a un home que carrega una bombona de gas i està pujant el zigzaguejant camí fins a la cima de la muntanya, emmarcat en una postal on el sol es pon. La composició d’aquesta escena final és la darrera declaració poètica i filosòfica del film.

Saeed-Vasda, Mehrnaz. Crack in the World.  “Film Comment”, vol. 28, núm. 6 (Nov.-Dec. 1992), pàg. 70.