Dossier Film (INCLUIDO EN De sang i de fang)
Paths of Glory tracta d’un exèrcit pertorbat per un esdeveniment aberrant: un general dóna als seus homes l’ordre d’atacar un turó inconquerible. Prohibida a França per considerar-se un insult a l’exèrcit, la pel•lícula es va haver de filmar a Munic. Tampoc es va poder estrenar a Bèlgica –on alguns grups veterans la van fer retirar de les sales-, ni a Espanya ni a Suïssa ni a Israel, països vinculats a França per acords de censura recíprocs. A Espanya no es va estrenar fins l’octubre de 1986.
Kubrick va confessar un cop a Michel Ciment que preferia les adaptacions als guions originals per la forta impressió que deixa la primera lectura d’un llibre. “Aquesta primera impressió és el més preciós que tenim, el punt de comparació de que disposem a mesura que avança el treball”. Això podria explicar allò que incomoda alguns admiradors de Paths of Glory: la ingenuïtat sense artifici d’una pel•lícula que és “un crit del cor” contra la injustícia. Si el que deia Kubrick era veritat, la pel•lícula és una transposició fidel de la impressió que li va deixar el llibre en la seva primera lectura, quan tenia catorze anys.
Paths of Glory és una història dolorosa, que el realitzador va voler modificar, com havia fet amb Killer’s Kiss (1955) per donar-li un final feliç. Douglas es va negar a que s’introduís una escena on l’execució se suspenia en el darrer minut, però Kubrick va trobar una altra manera d’acabar amb una nota d’esperança. Va afegir una escena on els camarades de soldats morts s’emocionen fins plorar quan una jove presonera alemanya canta en la seva llengua natal. Es tracta de Christiane Harlan, a la que va conèixer en el rodatge i que es convertiria en la seva tercera esposa. Amb Christiane i la seva primera filla va formar una família que s’ampliaria amb dues filles més. Però aquest final feliç queda alterat per l’estil de la pel•lícula.
Certs elements, com els plans seqüència fixes utilitzats a The Killing (1956), remeten directament a Welles, Kubrick li explicava a Alexander Walker que havia trobat la inspiració pel seu estil visual en Max Ophüls. Vet aquí la famosa cita: M’agrada molt, moltíssim, la feina de Max Ophüls. Adoro els seus moviments de càmera extravagants que semblen prolongar-se fins l’infinit mitjançant decorats laberíntics...Crec que mai s’ha apreciat prou a Ophüls per pel•lícules com Le Plaisir (1952), Madame de... (1953) i La Ronde (1950). Quan vaig anar a Munic en 1957 per filmar Paths of Glory als estudis Geiselgasteig em vaig trobar amb les darreres restes melancòliques d’un vell cineasta: els escenaris deteriorats i abandonats que Ophüls havia utilitzat a la seva darrera pel•lícula: Lola Montes (1955).
No obstant, per més que Kubrick dediqués el primer dia de rodatge a Ophüls, acabat de morir, la imatge dels dignataris ballant un vals, que recorda a nombroses escenes d’Ophüls, és un tràveling lateral que reflecteix com Kubrick cita a Kubrick, doncs ens remet als tràvelings laterals dels clients i les nois del club de Killer’s Kiss (1955).
A Cahiers du cinéma, Jean-Luc Godard va descriure precisament els seus moviments de càmera com fredes còpies de l’estil Ophüls. A Kubrick, els moviments de càmera més freqüents són el tràveling lateral, que evoca el moviment de l’ull recorrent una pàgina, i simples tràvelings cap endavant o cap endarrere, filmats amb zoom a Barry Lyndon (1975). Els tràvelings sinuosos d’Ophüls es descomponen aquí per produir abstraccions geomètriques.
Els plans de les trinxeres a Paths of Glory, el tràveling cap endarrere sobre un oficial que avança, o cap endavant per mostrar els homes des del punt de vista d’ells mateixos, ajupits en fila als costats de la trinxera, suggereixen una altra forma geomètrica, ja que Kubrick els filma amb un gran angular, a l’estil Welles. Degut a la lleugera deformació causada per aquest objectiu, el nostre ull els percep com els arcs d’un gran cercle. Aquest gran cercle es fa resó del petit cercle descrit per la càmera al seguir, a través d’un grandiós despatx, al general Mireau i el seu superior, quan aquest darrer li anuncia que si ell no dóna l’ordre de l’atac suïcida, un altre ho farà (filmat el mateix dia que Kubrick li dedicà a Ophüls).
Aquests cercles, abstraccions geomètriques de la idea que tenia Ophuls de la “ronda de la vida”, simbolitzen aquí el sistema tancat de l’autoritat militar del que fins i tot el noble coronel Dax (Kirk Douglas) es converteix en còmplice, ja que no té cap altra alternativa. En efecte, l’argument que alleugera la consciència de l’ambiciós Mireau és el mateix que empeny a Dax a dirigir l’atac. Els moviments circulars assenyalen que Dax es deixa capturar en la trampa “jugant al seu joc” quan, en el darrer pla, comença a caminar ràpidament, al ritme d’un timbal en off, preparant-se per reunir el seu desmoralitzat esquadró durant la batalla.
Krohn, Bill. Stanley Kubrick. [Madrid]: Diario El País, cop. 2007.
- Ant Hill. En Naremore, James. On Kubrick. London: British Film Institute, 2007. Pàg. 80-97.
- Costa de Beauregard, Raphaëlle. Cinéma de guerre britannique et utopie à l'écran. “CinémAction”, núm. 115 (mars 2005), pàg. 249-264.
- El film más prohibido. En Polo, Juan Carlos. Stanley Kubrick. Madrid: JC, 1999. Pàg. 47-57.
- Flores Giménez, Fernando. Senderos de gloria: obedecer, ¿a qué derecho? Valencia: Tirant lo Blanch, 2005.
- Forner Muñoz, Salvador. La primera guerra mundial según la visión de Stanley Kubrick en Senderos de gloria. En Historia y cine. José Uroz (ed.). Alacant: Universidad de Alicante, 1999. Pàg. 211-220.
- Friedkin, William. Paths of Glory. En Feux croisés: le cinéma américain vu par ses auteurs: 1946-1997. Bill Krohn (ed.). Lyon: Institut Lumière ; Arles : Actes Sud, cop. 1997. Pàg. 91-96.
- Garel, Alain. Sur deux films de Stanley Kubrick. “Image et Son”, núm. 308 (sept. 1976), pàg. 63-81.
Germa, Élizabeth. Ordres destructeurs, désordres de guerre: l'armée chez Stanley Kubrick. “CinémAction”, núm. 113 (oct. 2004), pàg. 199-207.
- Kubrick en las trincheras. En Baxter, John. Stanley Kubrick: biografía. Madrid: T&B, cop. 2009. Pàg. 95-105.
- Lefèvre, Jacques. Les sentiers de la gloire. “CinémAction”, núm. 103 (mars 2002), pàg. 64-67.
- Lefèvre, Raymond. Les sentiers de la gloire. “Image et Son”, núm. 295 (avril 1975), pàg. 59-78.
- Les Sentiers de la gloire. En Chion, Michel. Stanley Kubrick: l'humain, ni plus ni moins. Paris: Cahiers du cinéma, cop. 2005. Pàg. 74-93.
- Martin, Marcel. Les sentiers de la gloire. “Ecran”, núm. 36 (mai 1975), pàg. 64-65.
- Paths of Glory. En Kagan, Norman. Stanley Kubrick. Barcelona: Lumen, 1976. Pàg. 85-110.
- Paths of Glory. En Walker, Alexander. Stanley Kubrick dirige. Madrid: Taller de ediciones Josefina Betancor, 1975. Pàg. 84-159.
- Rabourdin, Dominique. Les sentiers de la gloire. “Cinéma”, núm. 198 (mai 1975), pàg. 101-103.
- Romero Clavijo, José Carlos. Senderos de gloria. En Películas para usar en el aula. Josefina Martínez (ed.). Madrid: Universidad Nacional de Educación a Distancia, 2003. Pàg. 319-344.
- Roth, Wilhelm. Generals and censors. En Stanley Kubrick. Frankfurt am Main: Deutsches Filmmuseum, 2004. Pàg. 44-55.
- Seknadje-Askenazi, Enrique. Mutineries, désertions et cours martiales durant la première guerre mondiale. “CinémAction”, núm. 105 (sept. 2002), pàg. 36-42.
- Senderos de gloria (Paths of Glory)(DVD). [Madrid]: Twentieth Century Fox, cop. 2002.
- Senderos de gloria. En Riambau, Esteve. Stanley Kubrick. Madrid: Cátedra, cop. 1999. Pàg. 137-146. Pàg. 137-146.
- Senderos de gloria: el compromiso antibelicista. En Aguilera, Christian. Stanley Kubrick: una odisea creativa. Barcelona: Dirigido, 1999. Pàg. 54-77.
- Tobin, Yann. Les Sentiers de la gloire. Paradoxes de l'autorité. “Positif”, núm. 464 (oct. 1999), pàg. 114-116.
- Vitoux, F. Un film daté. “Positif”, núm. 143 (oct. 1972), pàg. 73-75.
Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema